Miquela Lladó és un
dels valors musicals més ferms amb què compten i una de les més importants fabricants
cançons de l’escena catalana. Ve per presentar el seu primer
disc en solitari de llarga durada, Com un
ventall (Blau Discmedi, 2004, CD397).
Els que seguim de fa temps
l’itinerari musical de Miquela, amb Música Nostra o el Siurell Elèctric, ja
n’estàvem ben al corrent de la seua perícia compositiva i de les seues
excel·lents qualitats vocals. Miquela té una veu càlida, sentimental, que
arriba ben endins i algunes de les seues cançons formen part del nostre
patrimoni més íntim i entranyable: el «Fandango confiat», per exemple, obra
cimera de la reproposta musical balear.
Ara ens ha volgut regalar als
seus amics i seguidors un disc on es deslliura dels estrenyiments estilístics a
què es veu obligada en els treballs de Música Nostra i reprén la seua
trajectòria com a cantautora, iniciada fa vora quaranta anys i, en certa
manera, truncada pel seu èxit al front de la històrica formació mallorquina. I
ho fa amb un disc personalíssim on tots els vents li bufen d’esquena perquè
s’enlaire «com l’au dels temporals»: un repertori eclèctic estranyament
convergent on conviuen Serrat i Quintero, Leon i Quiroga, el blues i la música
tradicional, Miquel Àngel Riera i Maria Antònia Salvà; una interpretació per banda
de Miquela més àgil i tendra que mai; i uns arranjaments i una producció a
càrrec de Toni Pastor –diguem-ho amb l’èmfasi que mereix: un dels músics més
extraordinaris de la nostra escena musical– que reforça la protagonista sense
disputar-li els focus, ans al contrari, afavorint-ne el lluïment amb una
especial sensibilitat: una sensibilitat que amara completament aquesta obra
condemnada a perdurar.
