La vinguda d’una criatura al món és un d’aquells
misteris còsmics que s’entesten en desmentir tants segles de raciocini, cultura
i civilització —i viure-ho tan a prop per segona vegada em produeix goig i
perplexitat en proporcions vacil·lants.
L’alegria té unes dimensions exorbitants per les
mateixes raons que acreixen la tristesa davant la mort —la convicció en la
perdurabilitat del sentiment. Una alegria que agafa un immediat aire
col·lectiu: primer amb la parella, un vincle vaporós que es condensa en una
mena de licor gustosíssim; després amb el primer fill, que ocupava tot el cor i
que ara haurà de compartir-hi espai amb la nouvinguda: sembla difícil trobar-hi
un racó per omplir; i després amb familiars, amics i veïns que se sumen a la
celebració amb una predisposició que té alguna cosa d’instint ancestral. I la
gent del poble, que et felicita efusivament, amb una complaença franca i
diàfana: heus aquí, potser, aquell gest atàvic que festeja la continuïtat de
l’espècie...
Mar ja és a casa i la nostra quotidianitat gravita
entorn d’aquesta petita criatura esdevinguda l’ama del corral i del carrer, de
la fulla de la parra i la flor del taronger.
Disculpeu-me aquesta digressió autobiogràfica de
pare bavós: ve a tomb perquè en aquests dies intensos, en què les arestes de
les hores s’esmolen i els ressorts emocionals es tiben fins el seu llindar
elàstic, es pot copsar com en cap altra situació, de manera pregona i
minuciosa, el paper estructural que juga la música en les nostres vides. (continua)
El part es va avançar unes setmanes; el seu inici
ens sorprengué la matinada del dimarts amb uns símptomes una miqueta
preocupants. Ja a l’hospital, per a les hores que havia de passar en soledat hi
comptava amb l’ajut d’un d’aquells reproductors que ens permeten desplaçar-nos
amb la nostra discografia més apreciada a sobre... i ausades que em féu
companyia.
En la llarguíssima primera hora, sol, en una sala
d’espera sòrdida i inhòspita, amb una llum somorta, un aire bascós i asfixiant,
i la sensació d’abandó absolut que el canvi de torn hi provocava, el Batiscafo Katiuskas d’Antònia Font —una
elecció auspiciada pel meu nerviosisme i la seua posició privilegiada en
l’ordre alfabètic d’intèrprets— semblava expressament concebut pel moment. La desolació
sideral del catedràtic Yuri Puskas, explicada amb aquella veu abatuda de Pau
Debon, era ben bé la meua: només calia bescanviar la primitiva tecnologia
soviètica per la moderna parafernàlia hospitalària.
Més tard, a les portes del quiròfan, quan el part
arribava a la seua fi i el neguit començava a esvair-se, Rafa Xambó m’hi
escortà amb les seues Cançons de la
memòria trista, un disc que he anat passejant les darreres setmanes i que
així, amb la sensibilitat estovada pel cansament i la tensió, adquiria unes
noves dimensions, més properes i entranyables.
Per fi, ja ben entrada la nit, en l’habitació, mentre
tothom dormia o ho intentava i les meues articulacions es resistien a encaixar
en la butaca ergonòmica, alleujat d’un dia tan llarg i convuls i amb la presència
benaurada de la criatureta a vora meu, Dominique A. compartia amb mi aquesta
vetlla de plenitud i extenuació, amb el seu càlid xiuxiueig i la serena
melangia d’unes cançons incomparables —oeL’horizon”, oeLa pleureuse”, oeDans un
camion”...
Estic convençut que res haguera estat igual sense
aquestes músiques, que els sentiments haurien anat per altres camins; les
músiques els canalitzaven d’una forma determinada i el record de les hores
prèvies i posteriors al naixement anirà indestriablement lligat, d’ara
endavant, als sons bastits per aquests músics —tan divergents en les seues
aventures estètiques— congregats involuntàriament entorn d’un episodi domèstic
d’un dels seus clients.
A tots tres —Antònia Font, Rafa Xambó i Dominique
A.— els dec un post més ben embastat. I, de ben segur, que el post, en
compensació, durà amagat, en algun lloc de la seua maldestra redacció, la llum
dels ulls, la delicadesa de la pell, el calfred d’emoció del primer somriure de
Mar.
Enhorabona Frechina. Ara entenc perquè no podia fer-me amb tú darrerament. Que gaudiu molt de Mar i ella de vosaltres. Un beset a Empar i a Andreu, i com no a la benviguda Mar i altre per a tú. Un abraç.
De nou has fet que, llegint-te, visquem amb tu aquest moment tan especial. I no podia ser d'una altra manera: amb nervis, emocions... i la música esperem aviat conèixer a Mar
Enhorabona Frechina. Ara entenc perquè no podia fer-me amb tú darrerament. Que gaudiu molt de Mar i ella de vosaltres. Un beset a Empar i a Andreu, i com no a la benviguda Mar i altre per a tú. Un abraç.
Una abraçada virtual a l'espera de poder-vos-la donar físicament aquesta nit a Massalfassar.
I un petó ben gran a l'Empar i l'Andreu.
Dani
esperem aviat conèixer a Mar
una abraçada familiar
Tan sols espere que Mar siga tan dormidora que et permeta fer-nos somiar amb la música com fins ara...
Salut a tots quatre!!