No sóc socialista. Estic convençut que el socialisme empobreix la societat i l’individu. Penso que els socialistes posen l’accent teòric en una igualtat que no existeix i el pràctic en una burocràcia i uns impostos que castren el desenvolupament de les persones i dels pobles. Això no vol dir que no reconegui les aportacions del moviment obrer al benestar social, aportacions que van fer superar l’explotació inhumana que patien els obrers durant la revolució industrial.

És clar que em temo que els del PSOE ja fa anys que tampoc són socialistes. Fet i fet, quan Felipe González va renunciar al marxisme, va virar en un sentit que ha fet del PSOE moltes vegades un partit liberal (sobre tot perquè el PP és neofranquista i CiU es veu obligada a ser nacionalista ).  Podem pensar en tot allò que el PSOE va privatitzar, podem pensar en l’entrada de l’OTAN, podem pensar en la reforma de la llei d’arrendaments urbans de Boyer.

El PSOE té una retòrica d’esquerres i fa una política possibilista. És a dir, liberal. Perquè la gran majoria de ministres d’economia socialistes són liberals. Zapatero va voler trencar això i finalment Solbes va engegar Zapatero a fer punyetes. Després de fer durant un temps d’aprenent de bruixot i fer una tonteria rera un altre amb una frivolitat brutal, els líders europeus el van cridar a l’ordre i va continuar fent una política liberal.

En aquest marc els socialistes procuren ser progressistes pel que fa l’extensió dels drets civils. No és estrany en aquest sentit que Zapatero es posi com a gran medalla dels seus mandats el matrimoni homosexual, sense que hom endevini que té això a veure amb el pensament socialista. Acceptar l’homosexualitat i el lliure albir és ser liberal.

En aquest marc un congrès socialista és difícil que sigui un congrés d’idees. És un congrès de retòrica d’esquerres i prou. Perquè ara són a l’oposició i només els hi queda la retòrica.

Però una cosa és la retòrica de cara enfora i una altra la política real de cara endins. I de cara endins encara talla el bacallà la gent que es va fer amb el poder al congrès de Suresnes –verbigràcia, Alfonso Guerra- i no es pot sortir d’aquí. I encara menys després de l’experiència de Zapatero, quan tothom creia que seria Bono qui guanyaria el congrès.

En aquest marc la veritat és que penso que tant el PSOE com la Carme Chacón han fet un gran congrès.

Al PSOE li envejo que siguin capaços de fer primàries de debó. A CiU simpre hi ha un únic candidat i al PP ni t’explico. A ERC i IC, també. Crec que cal reconéixer que la capacitat democràtica del PSOE és superior i ens hem de traure el barret.

En el marc d’un partit on encara manen les velles glòries de Suresnes, on l’espanyolisme anticatalanista batega amb força – Rodríguez Ibarra, Bono, etc...- que la Carme Chacón hagi aconseguit tenir un 49% dels vots dels delegats em sembla un resultat extraordinari, també per traure’s el barret. M’és igual que el marit de la senyora Chacón sigui qui és i que els dos siguin un pack: el mérit continua sent enorme.

Una altra cosa és la meva valoració de la Carme Chacón a nivell polític: penso que és una política mediocre que no estava preparada ni per ser ministra de defensa, ni cap de llista del PSOE a Catalunya, ni molt menys. Però els seus resultats al congrès són molt bons, tot i que perdès.

Però el més important hauria de ser que el PSC prenguès nota de com ha quedat. Rubalcaba pràcticament l’ha desterrat de l’ejecutiva. Sense compassió per ningú per Rubalcaba no és un home de compassions (un home que porta els anys que porta ell a la primera línea de la política fa milenis que no està per romanços ).