carme.laura |
dimecres, 8 de febrer de 2012 | 09:20h
Mai no he entès la seva obra pictòrica, hagués volgut entrar-hi amb millor coneixement, no veure-la de manera senzilla. Veure en la porta crucificada quelcom més que una veritat silenciada, hagués volgut entendre un significat ocult en la sirga àspera que ofega o deslliura o desxifrar un codi secret en la insistent creu negra ni dibuixada ni pintada sinó feta amb traços gruixuts i ferms.
Les quatre barres de la nostra terra, l'escriptura en català feta art, els retalls de les cròniques testimonis de la nostra història, el vermell de sang orgullós no m'han semblat metàfores o matèria pictòrica sinó l'expressió incontenible de l'amor a la pàtria de l'artista absolut, del català universal.
No he entès el que hi ha d'ocult en l'obra de Tàpies. Només hi he vist la humilitat del creador que se sap gran i protagonista d'una revolució en el món difícil i superior de l'art. El creador d'una obra de temes i enigmes eterns tractats amb materials propers, senzills, rústecs com la humanitat.
És paradoxal que sense entendre-la hagi admirat l'obra d'Antoni Tàpies i que, en veure-la, hagi sentit un crit de denúncia, un silenci interrogant, un malestar i amor, molt d'amor per la gent petita i les coses petites.
No són aquests dies temps de tristor. L'artista no és mort, viu en l'eternitat.
