Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
Quan se'ns en va un personatge tan gran, ens deixa una sensació de buidor profunda. Se n'ha anat Antoni Tàpies, un dels grans pintors i escultors del segle XX i un català universal. M'agrada l'art, però no podria fer una crítica acurada de la seua obra, òbviament. El meu Antoni Tàpies passa per un estil i un ideari ben especial: el cartellisme, un gènere on va ser un gran mestre. Tot un artista compromès amb el país que va saber exterioritzar el seu talent en la defensa tothora de la nostra estimada cultura catalana. Cartells sobre l'estatut, sobre el fet cultural català, retraten Tàpies com un gran artista nostrat, que no va voler viure aliè a la cultura de la terra que li havia vist nàixer, sinó que s'hi va comprometre amb totes les forces. Com a lluitador antifranquista i militant del PSUC va participar al tancament d'intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià el 1967, la Caputxinada, també va tenir part activa contra el procés de Burgos de 1970. Un artista al qual se li ha reconegut en vida la seua vàlua i se li ha transmès l'estima ciutadana. També el meu Tàpies passa per la visió surrealista del món a través del seu art. Un món artístic que carrega de simbolisme, que fa un repàs d'allò que som i una anàlisi acurada de la societat nostrada. I el record d'aquest gegant de l'art em fa anar enrere en el temps i em vénen a la memòria grans representants de l'art i la literatura surrealista i conceptualista: Joan Salvat Papasseït i els seus cal·ligrames, el gran Joan Brossa, exemple de patriota, el pintor Joan Miró, mestre de tots plegats. Tres Joans i un Antoni que han mostrat un gran savoir faire artístic i que han estat fidels al país tostemps. L'altre meu Tàpies passa pels artistes ebrencs que més he estudiat, l'escultor ampostí Emili Bonet i el pintor impressionista campredonenc Francesc Llop. Amb la biografia d'aquestes dos figures m'he apropat al fenomen artístic i he begut del seu art. Tot i ser artistes diferents, tots ells es mouen per la passió, el moviment, el simbolisme, la recerca de la bellesa i la representació d'allò que els envolta amb format distint. El fet innat de ser artista els uneix, uneix generacions i estils envers la creació d'art. El Tàpies que ha pintat el Barça i Catalunya, que ha esdevingut un dels pintors més importants del segle XX, dintre de la saga de gegants pintors catalans o afincats a la terra. Picasso, Dalí, Miró... Tàpies. Durant aquests dies podem llegir un munt d'apunts biogràfics seus arreu, també crítiques artístiques entorn de la seua obra i descripcions agosarades d'aquells que el van conèixer de prop i saben parlar magistralment del seu llegat. El més important és el reconeixement profund que ha deixat dintre de la cultura catalana. Són dies de dol català, artístic i humanista.
Efectivament dol català, artístic i humanista. La vessant del cartellisme, que destaques, impregna tota la seva obra. Ell obre interrogants i ens mostra el bessó de les coses, l'essència del nostre poble i tarannà.
Quan se'ns en va un personatge tan gran, ens deixa una sensació de buidor profunda. Se n'ha anat Antoni Tàpies, un dels grans pintors i escultors del segle XX i un català universal. M'agrada l'art, però no podria fer una crítica acurada de la seua obra, òbviament. El meu Antoni Tàpies passa per un estil i un ideari ben especial: el cartellisme, un gènere on va ser un gran mestre. Tot un artista compromès amb el país que va saber exterioritzar el seu talent en la defensa tothora de la nostra estimada cultura catalana. Cartells sobre l'estatut, sobre el fet cultural català, retraten Tàpies com un gran artista nostrat, que no va voler viure aliè a la cultura de la terra que li havia vist nàixer, sinó que s'hi va comprometre amb totes les forces. Com a lluitador antifranquista i militant del PSUC va participar al tancament d'intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià el 1967, la Caputxinada, també va tenir part activa contra el procés de Burgos de 1970. Un artista al qual se li ha reconegut en vida la seua vàlua i se li ha transmès l'estima ciutadana.
