josepguia |
dilluns, 6 de febrer de 2012 | 18:06h
Que una certa dreta, democràtica i espanyolitzada, faça un manifest/crida en favor d'una regeneració de la vida política de la societat valenciana és una cosa que fa (un poc de) bé i no fa (gaire) mal, com l'aigua de Benassal. Més val això que no aquells empresaris, ben coneguts, que pagaven els feixistes agressors habituals de persones i activitats catalanistes i d'esquerres. No seré jo, doncs, qui criticarà tal iniciativa però tampoc no recomanaré a ningú que s'hi adheresca, i no perquè no conega gent de dreta i respectable que podria fer-ho.
Potser tot ha estat organitzat amb la millor de les intencions, però el text conté algunes incorreccions importants. I per sobre plana la poca volada, la poca empenta, de tot plegat. Quan de mal fa l'autocensura i l'excessiva prudència! O potser no donen més de si, ves a saber. Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, amb la ironia pròpia del cas: "Mai no he estat un home prudent. No he caigut tan baix" Serà per això que aquests homes prudents no esmenten Fuster? I això que el melonar (com diria Constantí Llombart) que hi apareix citat és considerable, excessiu i tot Maians, Boix, Llorente, Llombart, un Trénor, Villalonga, Martí Domínguez, Maldonado, un altre Trénor, Broseta, Lluch i Vicent Ventura (aquest una mica de calbot). Però Fuster i, per exemple, Nosaltres, els valencians (1962), amb tota llur significació de sotragada modernitzadora de la societat valenciana, si més no, no hi són. Potser és per allò que diu en Boira: "Hi falten alguns noms i referències, en som conscients, perquè volíem obtenir un mínim consens i que tothom el pogués subscriure". Vaja, home, amb el "tothom"!
Malament, doncs, comença la cosa, amb aquesta omissió. I malament segueix amb el fet, simptomàtic, d'esmentar el País Valencià únicament com a "Comunitat Valenciana" el qual sintagma no és un nom sinó una imbecilitat, segons declaració del mateix Emilio Attard, inventor de l'expressió i, des del cel, el purgatori o l'infern, mentor d'alguns dels signants. Com tampoc no hi queda gens bé que, en fer referència al Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura (València, 1937), organitzat per l'Aliança d'Intel•lectuals Antifeixistes, es descriga aquest congrés com "la reunión de intelectuales a favor de ideas democráticas opuestas a los totalitarismos en boga en Europa y Rusia". Em sembla que Stalin no va estar denunciat precisament com a dictador en aquell congrés...
La citació que acabe de fer és en espanyol perquè el manifest es presenta en aquesta llengua, seguit de la seva traducció al català. En aquestes alçades i en aquest context, què hi fa de nou aquest bilingüisme tronat i superflu? És que els promotors consideren que el valencià no pot anar solet pel món, que han de doblar-lo i sovint precedir-lo de l'espanyol? Amb aquest menysteniment de la nostra llengua, poca regeneració valenciana es podrà assolir.
València, 6 de febrer de 2012
Potser tot ha estat organitzat amb la millor de les intencions, però el text conté algunes incorreccions importants. I per sobre plana la poca volada, la poca empenta, de tot plegat. Quan de mal fa l'autocensura i l'excessiva prudència! O potser no donen més de si, ves a saber. Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, amb la ironia pròpia del cas: "Mai no he estat un home prudent. No he caigut tan baix" Serà per això que aquests homes prudents no esmenten Fuster? I això que el melonar (com diria Constantí Llombart) que hi apareix citat és considerable, excessiu i tot Maians, Boix, Llorente, Llombart, un Trénor, Villalonga, Martí Domínguez, Maldonado, un altre Trénor, Broseta, Lluch i Vicent Ventura (aquest una mica de calbot). Però Fuster i, per exemple, Nosaltres, els valencians (1962), amb tota llur significació de sotragada modernitzadora de la societat valenciana, si més no, no hi són. Potser és per allò que diu en Boira: "Hi falten alguns noms i referències, en som conscients, perquè volíem obtenir un mínim consens i que tothom el pogués subscriure". Vaja, home, amb el "tothom"!
Malament, doncs, comença la cosa, amb aquesta omissió. I malament segueix amb el fet, simptomàtic, d'esmentar el País Valencià únicament com a "Comunitat Valenciana" el qual sintagma no és un nom sinó una imbecilitat, segons declaració del mateix Emilio Attard, inventor de l'expressió i, des del cel, el purgatori o l'infern, mentor d'alguns dels signants. Com tampoc no hi queda gens bé que, en fer referència al Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura (València, 1937), organitzat per l'Aliança d'Intel•lectuals Antifeixistes, es descriga aquest congrés com "la reunión de intelectuales a favor de ideas democráticas opuestas a los totalitarismos en boga en Europa y Rusia". Em sembla que Stalin no va estar denunciat precisament com a dictador en aquell congrés...
La citació que acabe de fer és en espanyol perquè el manifest es presenta en aquesta llengua, seguit de la seva traducció al català. En aquestes alçades i en aquest context, què hi fa de nou aquest bilingüisme tronat i superflu? És que els promotors consideren que el valencià no pot anar solet pel món, que han de doblar-lo i sovint precedir-lo de l'espanyol? Amb aquest menysteniment de la nostra llengua, poca regeneració valenciana es podrà assolir.
València, 6 de febrer de 2012
-- Walter Benjamin
Aquest manifest és un brindis al sol quan demana més implicació de la societat civil, en general i sense especificar res. També un poc inútil quan demana al govern que s'autolimite : cap poder en el món s'autolimita, en tot cas si pot va a més si ningú li posa fre.
Salvant les distàncies que ens porporciona la "tutela" europea i nordamericana que gaudim i patim en proporcions de polèmica d'alçada, hi ha un regust similar entre algunes d'aquelles opinions "regionalistes catalanes" i la proclama dels caps de brot valencians actuals. Aquest regust provincià ens dona una pista de la utilitat de l'escrit per als seus autors: tranquilitzar l'opinió pública mentre es continua fent el negoci de rigor a part de no donar peu a cap altra liderat regional; i també ens suggereix la utilitat per a nosaltres, els qui voldriem establir un model institucional que potenciés i cultivés el millor de nosaltres: ben analitzat ens diu tot el que no hem de fer.
Per a mi que com encertadament diu el Sr. Guia, el que no és admisible és l'ús del "tothom". Però cal donar-hi la importància i l'accent que el tema té, perquè justament ara cal assenyalar responsables i no ho ha de fer la societat civil, que vol dir no discutir els liderats anteriors alçats amb tots els elements de l'antic caciquisme, sinó els electes que per això han sigut elegits. Iniciatives com aquesta fan bona l'excusa del mestre del General Franco quan justificava el seu cop d'estat en base a la "renovación de la política que es un anhelo general" i l'estalvi del diner públic, argument que justificà la dissolució de les cambres democràtiques.
Sovint em sorpren i em preocupa l'èxit del "tots", de la "unitat", per a evitar cap acció digne d'aquest nom, tan entre gent de poc estudi i preparació acadèmica com entre els universitaris, tan entre gent poc activa com en gent molt més militant. No hi ha cap acció verament democràtica i de progrés de la societat quan ja d'entrada es busca el "tothom", i això és un principi de sentit comú que ningú gasta.
La regeneració i renovació de la política no és possible sense la depuració de les responsabilitats, el seu càstig exemplar i la introducció dels mecanismes legals i institucionals correctors. Procés que solament es pot fer des de la força política en contra dels responsables que cal castigar i contra les institucions que cal corregir. La mal anomenada transició democràtica ens ho ha ensenyat abastament.
Des d'aquest últim punt de vista si que és una total inutilitat l'escrit aparentment ben intencionat, però justament per això s'hauria d'entrar, en la meva opinió, a dir i debatre perquè és una actuació profundament conservadora i per tant que és perfecta per als aprofitats i usurpadors de sempre.