carme.laura |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 09:38h
Tot començà la nit del 20 de març de l'any 1980, quan a la sala Oval del MNAC les ampolles de xampany no foren destapades. Reventós i el PSC-PSOE, segurs de la victòria en les primeres eleccions nacionals, no podien creure que el jove partit de Jordi Pujol els hagués derrotat. Era un mal somni , era quelcom contranatural que la societat catalana identificada ideològicament amb l'esquerra hagués atorgat la seva confiança a Jordi Pujol, el líder inequívocament nacionalista d'un partit gairbé desconegut.
Res no entengueren i la derrota a les eleccions següents fou fulminant. CDC s'havia convertit en quatre anys en el partit polític amb què la societat catalana s'identificava majoritàriament, un partit nacionalista.
El socialisme català orgànic havia imaginat una història diferent. El seu posicionament ideològic de superioritat moral era granític, el seu univers territorial era Espanya i els seus companys d'imaginari i d'estratègia eren els socialistes espanyols.Demonitzaren el PSUC, menysprearen ERC i convertiren CDC en el seu enemic. Durant més de 30 anys no s'han mogut del PSC-PSOE, han seguit creient, com a meritoris socialistes espanyols, que la línia esquerra-dreta era l'eix fonamental político-social de Catalunya com ho era a Espanya. Han cregut que Catalunya és una regió espanyola i seguint el simplista pensament pseudo intel·lectual que l'alimenta han seguit identificant nacionalisme amb ruralitat i burgesia.
Després d'aquella primera derrota el socialisme català n'ha sofert moltes sense extreure'n cap ensenyança. Del que li ha succeït res no ha entès, el recolzament suícida de la directiva del PSC a la fallida fórmula Chacón n'és l'ultima prova. El PSC-PSOE és un error històric que demostra que no hi ha espai al socialisme català per a canviar el seu imaginari socialista espanyol.
L'error del PSC té com a origen la seva identitat espanyola-catalana i la incapacitat genètica per a ni tan sols imaginar l'escenari d'una Catalunya independent.
És una evidència que Catalunya s'encamina cap a la independència i que més aviat que tard la societat catalana haurà de decidir sobre aquella. I sembla també evident que en aquell escenari hi haurà un partit socialista potent. ERC ho sap i aspira a ser-ho, el PSC no se n'ha adonat o no vol acceptar-ho.
A Catalunya hi ha ideologia socialista, hi ha socialistes catalans sense partit. Un Partit Socialista Català seria un agent necessari per a agilitar el trànsit a la independència, el PSC actual pot originar un nou ventall polític català de dues maneres: declarant-se partit espanyol sense ambages com ho fa el PP o fent-hi una escissió que conformi un nou PSC genuï, nacionalista, un veritable socialisme català.
D'altra manera mai, en una nit electoral, no destaparà l'ampolla de cava ...
Després d'aquella primera derrota el socialisme català n'ha sofert moltes sense extreure'n cap ensenyança. Del que li ha succeït res no ha entès, el recolzament suícida de la directiva del PSC a la fallida fórmula Chacón n'és l'ultima prova. El PSC-PSOE és un error històric que demostra que no hi ha espai al socialisme català per a canviar el seu imaginari socialista espanyol.
L'error del PSC té com a origen la seva identitat espanyola-catalana i la incapacitat genètica per a ni tan sols imaginar l'escenari d'una Catalunya independent.
És una evidència que Catalunya s'encamina cap a la independència i que més aviat que tard la societat catalana haurà de decidir sobre aquella. I sembla també evident que en aquell escenari hi haurà un partit socialista potent. ERC ho sap i aspira a ser-ho, el PSC no se n'ha adonat o no vol acceptar-ho.
A Catalunya hi ha ideologia socialista, hi ha socialistes catalans sense partit. Un Partit Socialista Català seria un agent necessari per a agilitar el trànsit a la independència, el PSC actual pot originar un nou ventall polític català de dues maneres: declarant-se partit espanyol sense ambages com ho fa el PP o fent-hi una escissió que conformi un nou PSC genuï, nacionalista, un veritable socialisme català.
D'altra manera mai, en una nit electoral, no destaparà l'ampolla de cava ...
