Avui s'acaba la partida entre la Chacón i el Rubalcaba, la qual ha estat marcada pels brots d'espanyolitat profunda de la política d'Esplugues. Per tal d'aconseguir suport ha estat més papista que el Papa i, fins i tot, s'ha posicionat en nom de tot el seu partit totalment a favor de l'espoli fiscal a Catalunya. Els Castells-Tura-Geli-Maragall han estat tirats a la claveguera sense contemplacions. El Viva el Rey Viva España, famós crit chaconista, ha imperat tothora. El guanyador de la partida m'importa ben poc. Fins i tot crec que si guanya Donya espanyola sortirem guanyant ja que l'espai catalanista d'esquerra quedarà més definit ja que l'espanyolització del socialisme català serà fulminant, amb la consegüent liquidació ràpida de les veus discordants.
Em preocupa molt més l'arrogància i manca de treball de bona part de la classe política, i no a nivell d'alts càrrecs a les grans ciutats. Com a exemple, ja és vox populi el tracte dolent (per dir-ho d'una manera suau) que un polític important d'una ciutat ebrenca dóna a tot aquell que no és de la seua corda. Ridiculització extrema de l'oposició, actuar amb barroeria davant la part de la ciutadania que no li és afí, ús i abús del mòbil en tots els actes públics quan parlen els altres interlocutors... són tàctiques que s'allunyen d'allò que pretén demostrar tenir: educació, bons modals, capacitat de diàleg, moderació... Són radicals els altres, però: hi ha cosa més radical que està jugant amb el mòbil mentre parlen companys de taula o d'acte i passar completament d'ells? Hi ha cosa més radical que menysprear el rival polític cada cop que obri la boca? I hi ha cosa més radical que ridiculitzar el ciutadà preocupat per un problema determinat que ha sortit al municipi? Aquests són passius que s'ha guanyat aquest important polític que està fent carrera per institucions messeta endins on ningú sap si es treballa gaire i tothom sap que es cobra força.
També em preocupa el fet que al Molt Honorable president Montilla l'hagin endollat al cementiri d'elefants, la mateixa i esmentada institució de messeta endins. Ha estat alcalde de la seua població, president de la Diputació barcelonina i president de la Generalitat. Com es pot motivar aquest home en una institució on no se sap ben bé què s'ha de fer? I la motivació és crucial en política i en totes les professions. Senzillament, decebedor. Sempre he respectat la figura de tots els presidents de la Generalitat, però calia fer aquest pas com a mostra que els polítics necessiten tenir un salari? També l'Honorable Saura hi ha fet. Un altre exemple que mentre hi ha cacaus, i grossos, ningú no es jubila!
Finalment, m'entristeix constatar que moltes poblacions petites no tenen ni activitat política ni social. Són governades per persones mal preparades i sense cap capacitat de treball en cap àmbit. Han rebut el suport ciutadà per res. Aquesta incapacitat per fer cap tipus d'activitat paralitza totalment la societat. I no és qüestió únicament de la crisi i la manca de recursos econòmics. Primerament que les poblacions afins al règim reben dotació econòmica ja que, malauradament, impera la política de pago els meus (i és qüestió de totes les formacions polítiques...).
Personalment, i en època dura econòmicament, estic posat en un munt d'associacions i estem treballant amb un munt d'activitats amb pressupost zero, o menys zero, que suposa que paguem de la butxaca nostra. A la darrera Assemblea d'Òmnium vam presentar el balanç de tot un any, amb una gran actitivitat sociocultural, i amb més d'una vintena d'actes que no costaren absolutament res. A Fira Campredó, des de Soldevila, estem posant la imaginació per continuar el nivell d'activitats amb l'ajut de molta gent que no cobrarà res. Tot això contrasta amb la paràl·lisi total que es viu des d'institucions municipals que saben gestionar ben poc i aprofundeixen en la nul·la vida social ciutadana. Guanyen en vots, què hi farem?
