carme.laura |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 09:30h
Mit Romney, exgovernador de Massachusetts i possible candidat republicà a la presidència d'EEUU, multimilionari, ha afirmat que "la gent més pobra no em preocupa". Fou aplaudit, el que reafirma la meva convicció que és impossible voler avaluar la política americana des dels meus principis socials.
Les crues paraules de Romney corresponen al capitalisme més dur, al rostre d'una ideologia que admet l'existència de la pobresa com un fet endèmic consubstancial del sistema i que menysprea els pobres en considerar que ho són perquè no s'han esforçat en no ser-ho. L'afirmació del polític republicà ha estat dita amb naturalitat, com si formés part del discurs habitual i de la conversa familiar.
Colpeja i esfereeix l'individualisme salvatge, el credo de la supervivència del més apte.
Em pregunto "qui és la gent més pobra" per a aquelles persones que no només no rebutjaren les paraules d'en Romney sinó que les aplaudiren. Potser pensaren en un home, dona o jove negre o immigrant que té per casa uns cartrons en un carrer suburbial o en aquell que viu en una barraca o casa en un barri miserable, en el ghetto de la pobresa , el dels exclosos del progrés, el lloc d'aquells que no en són agents. Per als que escoltaren i creuen el mateix que el candidat "el més pobre" forma part de l'ecologia social.
Sí, esfereeix. Però amb tristesa i vergonya m'adono que potser també al meu país hi ha qui aplaudiria o callaria amb silenci còmplice si un polític s'atrevís a declarar que la "gent més pobra" no és una de les seves preocupacions. No, no en som tan de diferents.
Sí, esfereeix. Però amb tristesa i vergonya m'adono que potser també al meu país hi ha qui aplaudiria o callaria amb silenci còmplice si un polític s'atrevís a declarar que la "gent més pobra" no és una de les seves preocupacions. No, no en som tan de diferents.
A Europa aquest mateix atracament és té que justificar i fer en nom de l'ús 'social' i tanmateix té una capacitat exponencialment més gran de malbaratar i desbalafiar fons públics que la de les pròpies llibertats individuals.
I es podriem riure de l'antic 'delme' de l'esglèsia.
I també riure de Roobin Hood contra l'ús i abús dels imposts de la Corona britànica a les seves gents.
Aquesta frase "no em preocupen els més pobres" segurament està treta de context. Però tot plegat reflecteix que, avui en dia, els principis de la "llibertat capitalista", de la creença de que els rics ho són perquè s'han guanyat els diners, de que l'ordre capitalista establert és simplement el natural... és el nou "opi del poble", el que durant l'edat mitjana era la religió catòlica que feia que la gent creiés que la divisió entre la classe social dels nobles i la gran massa dels pagesos, servents i esclaus era part de l'ordre natural i de com el món havia estat fet per Déu... És l'opi del poble que fa que la gent segueixin votant pels partits de sempre i que segueixin creient els dogmes moderns de com ha de funcionar l'economia.
A mi també m'esgarrifa la frase... i m'esgarrifa que algú la trobi jusdtificada.
Atentament, i feliç dissabte
PS: No vull fer cap judici de valor de les frases "senceres" del candidat, però crec que si es parla de quelcom, el més honest és ensenyar la totalitat del fet, no sols una part.
El PSOE sense Catalunya no és res, doncs és el partit valedor de la continuïtat de l'espoli en tots els sentits a Catalunya des del centre-esquerre.
Necessiten els imposts de Catalunya per continuar oprimint-la des del punt de vista nacional alhora de presevervar Madrid i l'espanyolitat.
Amb aquella teoria de la dita 'de quièn parte y reparte cada vez se va quedando con la mejor parte' alhora que es recolzen polítiques que incentiven la pobresa.
I l'autonomia del 'café para todos' però amb més del mateix on
los unos de siempre acaben rebent per activa o per passiva molt més que els altres.
I una caixa única que incitava al malbaratament.
On la consigna semblava una carrera per malbaratador l'últim. I el que menys desbalafie més perdrà.
Ser un nacionalista espanyol per defecte.
I aquesta partida estava arreglada amb la 'Constitución' vista des dels ulls del régim propassat.
I tornant al nostre pais, ahir vaig conèixer la proposta de fer una marató de caire assistèncial. Molt bé, d'acord (jo participo a una ONG de caire assistèncial). Però crec que estaria bé, també, que l'Estat (incloent-hi els governs autonòmics, els ajuntaments i les empresses públiques) donès exemple, com seria la eliminació a la financiació de l'Església catòlica romana (+ de 13 milions mensuals!), la eliminació dels sous vitalicis per antics càrregs polítics (senadors i antics presidents, entre altres)... En aquests dos temes, avui i al nostre pais, molt poca gent en parla. Amb això, "Spain (i Catalunya) continúa sent diferent".
Aqui, els governs -siguin del color que siguin- els hi és més fàcil retallar "benestar" als ciutadans/servs normals i corrents ("l'home del carrer", que diria potser en Francesc Pi de la Serra) que no pas acabar amb els privilegis d'una organització qüasi criminal o d'unes persones que, més bé o més malament, han "servit" a la ciutadania.
És bó que els poders polítics i econòmics (i a voltes el "religiós") ens vulguin fer co-responsables de la situació dels pobres/més pobres actuals i futurs... Quan aquests mateixos poders ens negen la major: que siguem realment responsables de la pròpia vida.
Atentament
Referent a la frase "sencera", aqui la pràxis dels governants és pitjor: solament es preocupen perque els poders tinguin més poder (p. ex.: que els bancs guanyin més diners [de perdues, no en tenen.]).
Atentament, i moltes gràcies per fer-nos partíceps de la frase "sencera" (pot ser va ser dita a un miting electoral?).