xaviermir |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 00:12h
L'apunt que ahir necessitava penjar —i que per força havia de penjar a Vilaweb— per acomiadar la Sílvia ha estat com una mena de toc i ha coincidit en el temps amb l'aniversari del primer apunt penjat. Va ser el 2 de febrer de 2006 i després de cinc anys d'activitat blocaire, coincidint amb la data, l'any passat vaig proclamar allò que en Saül Gordillo en va dir un "alto el bloc". Ha passat un any. Han passat moltes coses. Les aniré desgranant els propers dies per poc que pugui, però potser ha arribat l'hora de tornar a fer aquest exercici de reflexió quotidiana i pública que és mantenir un bloc. Ara mateix, el més destacat que us puc dir per posar-vos al dia són aquestes dues coses:
La primera, que des del mes de juny de l'any passat sóc militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. I cada dia més content de ser-ne. He trigat anys a decidir-m'hi. Sempre havia pensat que feia més servei des d'un bloc transversal i apartidista (malgrat les preferències evidents) que no pas assumint responsabilitats en una organització, però tal com havien anat les coses en l'independentisme transversal els darrers mesos —la campanya #votaindependència i el resultat de les eleccions de novembre de 2010 se'n poden considerar el millor exponent— la meva opinió havia anat canviant.
La segona, que des de la segona onada del CEO, publicada el 29 de juny de 2011 —diverses persones comptem els dies passats des d'aleshores amb l'etiqueta #jocompto)— sabem que tenim la majoria social per la qual tots plegats hem estat treballant. La tercera onada, la de l'octubre, va ampliar encara més el suport a la independència. I divendres passat un diari tan poc independentista com El Periódico ho va acabar de certificar amb una nova enquesta. Si ara em tornés a preguntar "Per què encara no som independents?" aquesta raó ja quedaria descartada.
Paradoxalment, però, aquesta àmplia majoria pensa que no guanyaria el referèndum. És a dir, que no és conscient de si mateixa. I no perquè el poble català pateixi cap malaltia psicològica col·lectiva, sinó perquè algú amb un gran poder mediàtic ens ha estat intentant convèncer que no estem madurs. I aquest algú és CiU. El missatge ha sortit tant de Joana Ortega com d'Artur Mas com d'Oriol Pujol, per agafar tres mostres de tres persones de pes a la federació. Això vol dir que, si abans teníem un problema que es deia PSC, ara en tenim un que es diu CiU. I ja cal que sapiguem centrar-nos i anar per feina, perquè del que siguem capaços de fer els propers tres o quatre anys en dependrà que deixem als catalans del futur una regió perifèrica feta un niu de planys i de nostàlgies o un estat europeu modèlic en progrés i en justícia social.
Enceto, doncs, una segona temporada d'aquest bloc ben diferent de la primera. Si m'hi voleu acompanyar, sereu ben rebuts. Llàstima que la Sílvia Martínez no pugui enriquir-lo ara amb els seus comentaris. Sens dubte la trobarem a faltar, però intentem, si us plau, no haver de lamentar el traspàs de gaire persones més tan lluitadores i enèrgiques com ella abans d'assolir el nostre objectiu. És a dir, anem per feina, que #tenimpressa i el país se'ns desfà a marxes forçades.
La segona, que des de la segona onada del CEO, publicada el 29 de juny de 2011 —diverses persones comptem els dies passats des d'aleshores amb l'etiqueta #jocompto)— sabem que tenim la majoria social per la qual tots plegats hem estat treballant. La tercera onada, la de l'octubre, va ampliar encara més el suport a la independència. I divendres passat un diari tan poc independentista com El Periódico ho va acabar de certificar amb una nova enquesta. Si ara em tornés a preguntar "Per què encara no som independents?" aquesta raó ja quedaria descartada.
Paradoxalment, però, aquesta àmplia majoria pensa que no guanyaria el referèndum. És a dir, que no és conscient de si mateixa. I no perquè el poble català pateixi cap malaltia psicològica col·lectiva, sinó perquè algú amb un gran poder mediàtic ens ha estat intentant convèncer que no estem madurs. I aquest algú és CiU. El missatge ha sortit tant de Joana Ortega com d'Artur Mas com d'Oriol Pujol, per agafar tres mostres de tres persones de pes a la federació. Això vol dir que, si abans teníem un problema que es deia PSC, ara en tenim un que es diu CiU. I ja cal que sapiguem centrar-nos i anar per feina, perquè del que siguem capaços de fer els propers tres o quatre anys en dependrà que deixem als catalans del futur una regió perifèrica feta un niu de planys i de nostàlgies o un estat europeu modèlic en progrés i en justícia social.
Enceto, doncs, una segona temporada d'aquest bloc ben diferent de la primera. Si m'hi voleu acompanyar, sereu ben rebuts. Llàstima que la Sílvia Martínez no pugui enriquir-lo ara amb els seus comentaris. Sens dubte la trobarem a faltar, però intentem, si us plau, no haver de lamentar el traspàs de gaire persones més tan lluitadores i enèrgiques com ella abans d'assolir el nostre objectiu. És a dir, anem per feina, que #tenimpressa i el país se'ns desfà a marxes forçades.
Aquest any han passat moltes coses i l'independentisme continua avançant. Crec que has encartat totalment fent-te militant d'ERC participant-hi activament.
Molt bona sort en aquesta segona temporada.
Espero que ho aconseguim ben aviat. Tinc -tenim- molta pressa!! i no vull perdre a ningú més pel camí (un record per na Sílvia i per tants altres antecessors que hi han deixat la pell i alguns fins i tot la vida). Per respecte a tots ells no podem afluixar!
benvingut de nou als blocs. Felicito la teva decisió d'implicar-te directament en un partit. Com aniràs veien això implica uns condicionants, però també unes ventatges.
Jo en canvi, m'he deslligat de pertanyer a un partit, encara que segueixo pagant la quota a RCat associació, no estic d'acord en ser un partit. Per això, mai hauria marxat d'ERC. De fet, ara m'agrada bastant el discurs de l'Oriol. Llàstima que no sortís abans, ens hauriem estalviat molta tinta i els resultats segur que haurien estat molt més bons, tal com ja demostren les darreres enquestes.
En tot cas, seguiré llegint i com sempre, suposo que en algunes coses discreparem, espero però que poques.
Endavant les atxes!!
Manel
La discrepància és sana, però s'ha de gestionar amb intel·ligència. Estic convençut que continuarem discrepant. Espero que siguem més intel·ligents i que n'hàgim après.
Cal que els qui estan dirigint com els que no hi estan, siguin prou intel·ligènts en sempre trobar el cami per canalitzar les discrepancies. Però deixem dir-te, que si el que dirigueix no té aquesta capacitat, malament rai.
Jo veig a l'Oriol un dirigent intel·ligent i a més, no es precipita.
De moment la cosa pinta bé.
Respecte CiU, em costa esperar que siguin tant malvats i mesquins, i que tot plegat, això de la transició nacional com el suposat pacte fiscal, que ni tans sols ells hi creuen, sigui només una estratègia per mantenir-se al poder. No m'ho puc creure. L'altra cosa és que siguin uns incompatents i al final, la seva estràtegia no serveixi per res.
El temps, és a dir, en un any i mig, com a molt. la cosa estarà més que clara
Bona nit