M'ha arribat la notícia gràcies a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ho he hagut de llegir dues vegades: la Sílvia Martínez ens havia deixat.
La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d'abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb els companys de l'Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d'operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.
La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l'altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.
Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d'escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l'escalf de la Sílvia fos doblement d'agrair.
Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D'aquesta manera vaig poder copsar que tota l'energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. "Que sí, David. Que ho hem de fer" i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.
No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d'aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure'l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.
Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t'oblidarem.
La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d'abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb els companys de l'Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d'operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.
La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l'altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.
Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d'escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l'escalf de la Sílvia fos doblement d'agrair.
Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D'aquesta manera vaig poder copsar que tota l'energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. "Que sí, David. Que ho hem de fer" i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.
No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d'aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure'l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.
Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t'oblidarem.
