Una de cada quatre persones a Espanya està en risc de pobresa o d’exclusió social. L’estadística tradueix en números el que mots sospitàvem amb cert fonament.
La situació és greu. La taxa d’atur gairebé coincideix amb la taxa de risc de pobresa. La relació entre les dues és evident, encara que ni tots els aturats tenen risc d’exclusió ni tots els qui treballen se n’escapen.
Conec persones que treballen en feines que no arriben als mil euros mensuals que per les càrregues familiars i les circumstàncies personals (de vegades hipoteques sobredimensionades) estan en risc de caure en la pobresa radical, camí cap a l’exclusió.
Les previsions econòmiques no albiren res de bo. La recessió toca a la porta i els subsidis d’atur s’esgoten. Mala peça al teler per una societat que encara no és prou conscient dels riscos de conflictivitat que poden estar a tocar.
Sort n’hi ha de les famílies que comencen malauradament a estar estressades. Molts pensionistes comencen a no veure possible seguir mantenint a casa al seus fills i néts sense feina. I molts pares estan ben angoixats per tenir a casa fills, de vegades prou preparats, sense feina i poques perspectives de tenir-ne.
Avui qui té una feina té un tresor.
