Estrene ulleres i estic com un xiquet amb sabates noves. Bé, cert és que l'astigmatisme m'ha pujat un poc des de fa tres anys i mig, però no ha de ser motiu de tristesa: el ciclo de la vida, que deia aquell. La qüestió és que, com ja vaig comentar per ací fa uns mesos, aquest any serà completament fusterià: 50 anys de Nosaltres, els valencians; 90 del naixement del suecà, i 20 de la mort. I, com que d'actes, d'homenatges i d'esdeveniments diversos, no en faltaran, el primer que hi ha hagut és una recopilació de la seua producció assagística literària en dos grans volums a cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. És una gran tasca -i necessària- la que han realitzat, ja que hi ha més de 2000 pàgines plenes d'ironies, metàfores i tot tipus de reflexions fusterianes. Per fer-vos un tast:
"UNA NIT DE DISCOTECA
Ja ho sé: non ho l'età... Als meus anys, que voregen els seixanta, ¿què faig jo en una discoteca, ni que sigui la Nit de Capdany? La discoteca és una institució nova, recent, que la gent de la meva generació no ha conegut o només l'ha coneguda "després". I el cas és que, sense saber ben bé per què, allà m'hi vaig trobar. La discoteca El Molí, a Sueca, és un lloc animat, afable, interclassista. La clientela semblava divertir-se molt. Hi fluïa una música de moda, escandalosa, reiterativa. Jo vaig beure el meu whisky habitual, però una gran part de la clientela absorbia barreges de líquids carbònics i una mica d'alcohol, que són consumicions barates. M'induïren a ballar, i els meus ossos ancians s'hi resistien. I no solament els ossos. Per allà circulaven, gimnàsticament, una sèrie de criatures delicioses. I m'entrà un atac de malenconia. Don Ramón de Campoamor, que era un poeta com una catedral, definia el problema: Las hijas de las madres que amé tanto / me besan ya como si fuera un santo. Ui, si em van besar! Galta per ací, galta per allà: igual que una relíquia. ¿O és que no m'he convertit en una relíquia?... L'adolescència saltarina d'El Molí era un objecte de meditació. ¿Són de dretes, són d'esquerres? La pregunta val per a totes les discoteques del món. Als 18 anys, amb el pubis pelut, tothom té dret a votar... I jo, miserablement trist en la discoteca, pensava: ¿i qui votaran aquestes criatures?"
De Notes d'un desficiós (1980), dins Obra Completa de Joan Fuster. Volum tercer (2012). A cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. Edicions 62 i Universitat de València.
"UNA NIT DE DISCOTECA
Ja ho sé: non ho l'età... Als meus anys, que voregen els seixanta, ¿què faig jo en una discoteca, ni que sigui la Nit de Capdany? La discoteca és una institució nova, recent, que la gent de la meva generació no ha conegut o només l'ha coneguda "després". I el cas és que, sense saber ben bé per què, allà m'hi vaig trobar. La discoteca El Molí, a Sueca, és un lloc animat, afable, interclassista. La clientela semblava divertir-se molt. Hi fluïa una música de moda, escandalosa, reiterativa. Jo vaig beure el meu whisky habitual, però una gran part de la clientela absorbia barreges de líquids carbònics i una mica d'alcohol, que són consumicions barates. M'induïren a ballar, i els meus ossos ancians s'hi resistien. I no solament els ossos. Per allà circulaven, gimnàsticament, una sèrie de criatures delicioses. I m'entrà un atac de malenconia. Don Ramón de Campoamor, que era un poeta com una catedral, definia el problema: Las hijas de las madres que amé tanto / me besan ya como si fuera un santo. Ui, si em van besar! Galta per ací, galta per allà: igual que una relíquia. ¿O és que no m'he convertit en una relíquia?... L'adolescència saltarina d'El Molí era un objecte de meditació. ¿Són de dretes, són d'esquerres? La pregunta val per a totes les discoteques del món. Als 18 anys, amb el pubis pelut, tothom té dret a votar... I jo, miserablement trist en la discoteca, pensava: ¿i qui votaran aquestes criatures?"
De Notes d'un desficiós (1980), dins Obra Completa de Joan Fuster. Volum tercer (2012). A cura d'Antoni Furió i Josep Palacios. Edicions 62 i Universitat de València.
