Mig segle ja, però qui ho diria en veure't anar amunt i avall amb l'energia i lleugeresa de la nena que mai no deixaràs de ser, amb l'amabilitat i el coratge d'una dona menuda i morena que ja fa temps que ha après que les petites coses de cada dia són les que fan que la vida es converteixi en un afer senzillament espectacular. El 25 de gener de 1962 era un dijous fred i assolellat. Néixer et va dur unes quantes hores (vint-i-una!, per ser més concrets), un titubeig inicial que no et va servir per esquivar l'entrada al món per la Clínica Bofill a dos quarts de set de la tarda, ni l'arribada posterior a la Creueta amb un dos cavalls taronja amb què també et van dur a batejar a Palol un dia tan glacial que per força havia de contrastar amb la fogositat dels teus espinguets. Per sort, et va tocar viure en una llar entre idíl·lica i bucòlica on la teva rebequeria natural es va anar dissipant mentre començaves a familiaritzar-te amb el xai, els gossos i els cavalls, per no parlar de les gallines, els porcs i altres animals que pul·lulaven per Can Mascort fins que, quan ja tenies quatre anys llargs, vaig néixer jo. Recordo amb dolor les estirades de cabells i una innegable tendència a dramatitzar, però per damunt d'aquests episodis boirosos del passat sobresurten el teu somriure i les visites d'amigues que m'alegraven la vista i ja de ben petit m'alliçonaven sobre l'incontestable domini femení. Cinquanta anys, qui ho havia de dir! És tant de temps que, més que intentar resumir-lo, prefereixo enllaçar la infantesa amb el present, amb un 2012 olímpic que continua veient-te menuda i morena, més decidida que mai, prou forta com per carregar no sé quantes motxilles a l'esquena per la via de l'antic Carrilet, prou sàvia com per saber que la felicitat no es troba al cim de la muntanya, sinó a la pujada, als viatges que, metafòrics o no, ens ajuden a saber qui som. Però el que més destaca de tu, no és cap secret, són les teves ganes d'estimar, una generositat que frega l'esplendidesa i que coneixen prou bé la Roser i en Joan, i també, com no, en Ramon i en Pol i jo mateix, tots complaguts de comprovar que madures com el bon vi, que tot indica que en els propers 50 anys aniràs pel bon camí.
Quines paraules més boniques. M´han fet emocionar. Ja em vaig emocionar ahir, però avui hi he tornat. Bé, cinquanta anys, ja. Buff, com passa el temps. Quina sort que tinc d´haver arribat fins aquí i tan ben acompanyada. No feia falta que fos tan públic, però, qué hi farem, tampoc és cap secret.
Aclariment: el bateig va ser al Mercadal, al cap d´una setmana més o menys. No va poder ser a Palol, i de quatre anys llargs, res. Només són quatre anys i vuitanta-cinc dies. Que consti., je, je.
Una abraçada, germanet.