Ahir el Senat va aprovar la llei que al seu torn, el 22 de desembre proppassat, ja havia obtingut el vist i plau de l'Assemblea Nacional tot considerant a partir d'ara delicte la negació del genocidi del poble armeni entre 1915 i 1916 a mans del Sultanat turc.
Aqueixa iniciativa legislativa té un gran significat polític i diplomàtic per diverses raons. En primer lloc, afloren les tensions comunitàries entre ciutadans francesos d'origen armeni -molt nombrosos i descendents dels refugiats que pogueren fugir del genocidi- i els d'origen turc -menys nombrosos i d'immigració recent- que neguen els fets repetint la versió oficial del règim kemalista instaurat el 1922. Aquestes tensions ètniques emergeixen en un estat com el francès que ha fet de l'igualitarisme abstracte de la seva ciutadania un dogma sobre el qual es recolza l'integrisme d'arrel jacobina que impregna el règim republicà des del 1789.
En segon lloc, l'actitud de la República francesa envers els genocidis és arbitrària ja que si bé castiga l'holocaust dels jueus des del 1992 no és capaç d'assumir les pròpies responsabilitats en d'altres més recents com el de Rwanda. L'esquerra francesa que ha exercit durant el segle XX el lideratge ideològic a escala europea majoritàriament passa de puntetes quan cal denunciar els negacionistes diversos que proliferen arreu.
En tercer lloc, el reconeixement legal del genocidi armeni i la conceptuació com a delicte de la seva negació és un missatge a la República de Turquia que manté el dogma del negacionisme per vetar-li l'entrada a la Unió Europea. A diferència d'Alemanya, que històricament ha tingut un tracte preferent amb Turquia, França sempre s'ha mostrat contrària a l'ingrès turc a la UE.
En quart lloc, la reacció agressiva del govern d'Erdogan contra la decisió francesa deixa en evidència el caràcter integrista del règim turc que, per una banda ha estat còmplice de la farsa del diàleg de civilitzacions promoguda pel govern espanyol a l'època del president Rodríguez Zapatero, i per altra banda no fa res per avançar en la investigació de l'assassinat del periodista armeni de ciutadania turca Hrant Dink.
Finalment, la llei francesa acabada d'aprovar deixa en evidència també el negacionisme espanyol i les similituds entre Turquia i España a l'hora d'emparar els negacionistes antijueus, com es va demostrar en el cas de la llibreria Kalki. Anteriorment, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 235/2007, de 7 de novembre, va establir la doctrina segons la qual castigar la difusió d'idees que qüestionen el genocidi jueu suposa una vulneració de la llibertat d'expressió.
En segon lloc, l'actitud de la República francesa envers els genocidis és arbitrària ja que si bé castiga l'holocaust dels jueus des del 1992 no és capaç d'assumir les pròpies responsabilitats en d'altres més recents com el de Rwanda. L'esquerra francesa que ha exercit durant el segle XX el lideratge ideològic a escala europea majoritàriament passa de puntetes quan cal denunciar els negacionistes diversos que proliferen arreu.
En tercer lloc, el reconeixement legal del genocidi armeni i la conceptuació com a delicte de la seva negació és un missatge a la República de Turquia que manté el dogma del negacionisme per vetar-li l'entrada a la Unió Europea. A diferència d'Alemanya, que històricament ha tingut un tracte preferent amb Turquia, França sempre s'ha mostrat contrària a l'ingrès turc a la UE.
En quart lloc, la reacció agressiva del govern d'Erdogan contra la decisió francesa deixa en evidència el caràcter integrista del règim turc que, per una banda ha estat còmplice de la farsa del diàleg de civilitzacions promoguda pel govern espanyol a l'època del president Rodríguez Zapatero, i per altra banda no fa res per avançar en la investigació de l'assassinat del periodista armeni de ciutadania turca Hrant Dink.
Finalment, la llei francesa acabada d'aprovar deixa en evidència també el negacionisme espanyol i les similituds entre Turquia i España a l'hora d'emparar els negacionistes antijueus, com es va demostrar en el cas de la llibreria Kalki. Anteriorment, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol 235/2007, de 7 de novembre, va establir la doctrina segons la qual castigar la difusió d'idees que qüestionen el genocidi jueu suposa una vulneració de la llibertat d'expressió.
