carme.laura |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 08:56h
Un xic distreta escoltava una conversa mantinguda amb un pagès, ja gran, dins d'un programa de la TVC. L'home, parc de paraules, explicava que havia treballat gairebé tots els anys de la seva vida fent de "tallador" d'arbres, de troncs. En ser preguntat quantes hores al dia treballava, el llenyataire respongué amb una frase senzilla : "d'una claror a l'altra".
La mesura del temps del vell llenyataire és tan antiga com la història de la humanitat, el rellotge de l'arc diürn del sol, de la claror del naixement a la claror de l'ocàs. Així entenien el temps èpic els oïdors grecs de la vella història de la caiguda d'Ilió, quan Homer cantà :
"Era l'hora en què l'aurora es lleva del llit per a dur la llum als immortals i als homes ", la primera claror.
"Era quan la fúlgida llum del sol s'enfonsa en l'ocàs", l'última claror.
I el bell mig del dia fou cantat així, "Era l'hora en què el llenyataire prepara l'esmorzar en l'espessor del bosc".
Fa dos mil nou-cents anys i sembla avui.
El temps personal no és mesurable en unitats constants.
Coincidència ? El temps que vola quasi cinc anys ja .....
(de passada, entre tu i jo, ja seria hora que dins els blocs de vilaweb tinguessim una eina per llistar-nos els posts i els comentaris deixat a cascú. I aixó que havien der renovar la interficie dels blocs abans d'acaber l'any passat!!)