norge |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 21:24h
A Espanya, pel què sembla, están una mica nerviosos. Contràriament al què pugueu pensar aquests nervis no tenen res a veure amb l'enèssim clàssic entre Barça i Madrid. O potser sí; més del què ens pensem.
A Postcard to Henry Purcell - De la B. S. O. de Pride & Prejudice, de Dario Marianelli. Interpretada per Jean Yves-Thibaudet.
A Postcard to Henry Purcell - De la B. S. O. de Pride & Prejudice, de Dario Marianelli. Interpretada per Jean Yves-Thibaudet.
Segons aquest article del diàri britànic The Independent, a Madrid s'están posant nerviosos amb els plans del primer ministre escocès, Àlex Salmond, de celebrar un referèndum d'independència. Creuen que això pot donar ales als moviments independentistes catalans i bascs.
Actualment un referèndum sobre aquest tema, a Catalunya, encara sembla matèria de conte, tot i que cada cop d'un conte més real, i fa enveja veure com a Escòcia avancen poc a poc, amb pas ferm i tanmtateix més depressa que nosaltres. Un dels possibles punts de debat entre Escòcia i Anglaterra a l'hora de negociar la secessió (si aquesta fos aprovada) seria la explotació del petroli del Mar del Nord (calers, clar). Anglaterra no vol perdre substància, amb la independència d'Escòcia. I l'altre sería la Unió Europea. En aquest punt les teoríes son ben dispars. Un cop aconseguida la independència, Escòcia seria expulsada de la Unió Europea? O en sería admesa? Alguns diuen que no podria ser expulsada perquè com a anglesa ja formava part d'Europa i els seus ciutadans ja van votar.
A Espanya hi ha nervis, es nota perquè els atacs contra Catalunya cada cop son més seguits i en ells hi ha cada cop més verí. Però tot i que a Catalunya seguim demostrant que pesa més el "seny" que la rauxa, cada cop son més els que obren els ulls. Poso el "seny" entre cometes perquè el seny ens hauria de fer cridar prou! Prou d'expoli i presa de pèl! Però alguns catalans encara pensen que és millor no aixecar la veu, parlar en veu baixa i acotar el cap davant del què, ells també, consideren un robatori de dimensions bíbliques. Entre aquests catalans no hi compto els què diuen que son catalans i espanyols, parlen sempre en castellà, voten a partits espanyols, van amb la Roja i tot el què fa tuf a català els ofèn. Si a aquests no els importa que els fotin els calers que els foten, allà ells.
Divendres vaig veure en Toni Albà a un acte de la presentació de la Assemblea Nacional Catalana, que va tenir lloc al Teatre del Círcol de Badalona, i en un monòleg de l'actor, que va durar gairebé una hora, va parlar alt i clar i de manera ben entenedora sobre la situació de Catalunya i dels catalans i les catalanes; i també sobre aquesta ocupació espanyola de 300 anys. No va dir res que no sabéssim els què estàvem allí, però va oferir-nos tot un assortiment de metàfores divertides que ens fèien molt més clar quin és el conflicte i quina pot ser la sol·lució; o si més no el camí a seguir per arribar-hi. Objectiu: Independència. El camí, pedagogía, pedagogía i més pedagogía, entre nosaltres i els que arriben al nostre país. I perquè pedagogía? No tenim polítics, per fer això? No. Els polítics han demostrat un cop rera un altre (i ens tenen ben cansats) que no funcionen, que s'acovardeixen o creuen que estan lligats de mans i peus. També cal anar units, ja ho sabem. Però a cada hora de cada veritat (cada cop que podem demostrar alguna cosa com a catalans) ens arronsem i ens dividim. I això Espanya ho sap i se n'aprofita. I aquest és un dels grandíssims mals.
La crisi aquesta de pacotilla que se'ns menja de peus a cap (de baix a dalt) i que els de dalt solucionen pujant impostos als de baix, ha agreujat la situació. Cal saber per culpa de qui el país es troba en situació precària i perquè els pobres son més pobres i quatre capullos es fan encara més rics. Cal saber qui és culpable i qui se n'està aprofitant. Cal castigar als lladres, als de debò, i cal castigar als qui hauríen de castigar i no castiguen. Si el sistema està podrit, reformem-lo. Però és clar... Els qui ho poden canviar perquè hauríen de voler canviar? No ens demanin fe a cegues quan els qui es posen "cegos" son vostès, senyors de dalt.
A Espanya estan nerviosos per moltes raons, però no deixen anar la mamella. I aquí, tot i que molt a poc a poc, se'ns estan inflant... els impostos i els tickets de metro i tren.
Per cert, grandíssima peça, la de Dario Marianelli. Teniu l'enllaç a dalt de tot.
En fi. Ha det bra.
Actualment un referèndum sobre aquest tema, a Catalunya, encara sembla matèria de conte, tot i que cada cop d'un conte més real, i fa enveja veure com a Escòcia avancen poc a poc, amb pas ferm i tanmtateix més depressa que nosaltres. Un dels possibles punts de debat entre Escòcia i Anglaterra a l'hora de negociar la secessió (si aquesta fos aprovada) seria la explotació del petroli del Mar del Nord (calers, clar). Anglaterra no vol perdre substància, amb la independència d'Escòcia. I l'altre sería la Unió Europea. En aquest punt les teoríes son ben dispars. Un cop aconseguida la independència, Escòcia seria expulsada de la Unió Europea? O en sería admesa? Alguns diuen que no podria ser expulsada perquè com a anglesa ja formava part d'Europa i els seus ciutadans ja van votar.
A Espanya hi ha nervis, es nota perquè els atacs contra Catalunya cada cop son més seguits i en ells hi ha cada cop més verí. Però tot i que a Catalunya seguim demostrant que pesa més el "seny" que la rauxa, cada cop son més els que obren els ulls. Poso el "seny" entre cometes perquè el seny ens hauria de fer cridar prou! Prou d'expoli i presa de pèl! Però alguns catalans encara pensen que és millor no aixecar la veu, parlar en veu baixa i acotar el cap davant del què, ells també, consideren un robatori de dimensions bíbliques. Entre aquests catalans no hi compto els què diuen que son catalans i espanyols, parlen sempre en castellà, voten a partits espanyols, van amb la Roja i tot el què fa tuf a català els ofèn. Si a aquests no els importa que els fotin els calers que els foten, allà ells.
Divendres vaig veure en Toni Albà a un acte de la presentació de la Assemblea Nacional Catalana, que va tenir lloc al Teatre del Círcol de Badalona, i en un monòleg de l'actor, que va durar gairebé una hora, va parlar alt i clar i de manera ben entenedora sobre la situació de Catalunya i dels catalans i les catalanes; i també sobre aquesta ocupació espanyola de 300 anys. No va dir res que no sabéssim els què estàvem allí, però va oferir-nos tot un assortiment de metàfores divertides que ens fèien molt més clar quin és el conflicte i quina pot ser la sol·lució; o si més no el camí a seguir per arribar-hi. Objectiu: Independència. El camí, pedagogía, pedagogía i més pedagogía, entre nosaltres i els que arriben al nostre país. I perquè pedagogía? No tenim polítics, per fer això? No. Els polítics han demostrat un cop rera un altre (i ens tenen ben cansats) que no funcionen, que s'acovardeixen o creuen que estan lligats de mans i peus. També cal anar units, ja ho sabem. Però a cada hora de cada veritat (cada cop que podem demostrar alguna cosa com a catalans) ens arronsem i ens dividim. I això Espanya ho sap i se n'aprofita. I aquest és un dels grandíssims mals.
La crisi aquesta de pacotilla que se'ns menja de peus a cap (de baix a dalt) i que els de dalt solucionen pujant impostos als de baix, ha agreujat la situació. Cal saber per culpa de qui el país es troba en situació precària i perquè els pobres son més pobres i quatre capullos es fan encara més rics. Cal saber qui és culpable i qui se n'està aprofitant. Cal castigar als lladres, als de debò, i cal castigar als qui hauríen de castigar i no castiguen. Si el sistema està podrit, reformem-lo. Però és clar... Els qui ho poden canviar perquè hauríen de voler canviar? No ens demanin fe a cegues quan els qui es posen "cegos" son vostès, senyors de dalt.
A Espanya estan nerviosos per moltes raons, però no deixen anar la mamella. I aquí, tot i que molt a poc a poc, se'ns estan inflant... els impostos i els tickets de metro i tren.
Per cert, grandíssima peça, la de Dario Marianelli. Teniu l'enllaç a dalt de tot.
En fi. Ha det bra.
