El 21 de gener vaig anar a València per solidaritzar-me amb tota la gent treballadora de l’ensenyament a qui li s’està fent pagar el malbaratament que la Generalitat Valenciana ha fet dels diners públics: Retallades de complements, renúncia a la substitució de baixes maternals i d’enfermetat, acomiadament d’interins, etc. Tot això perjudicarà els xiquets i xiquetes que han de rebre l’educació escolar per part dels professionals de l’ensenyament, amb grans vocacions la majoria de les vegades, però que amb un maltractament econòmic i professional com el que s’està portant a cap per les nostres autoritats, derivarà en un deteriorament de l’educació de les nostres criatures.
Per això és d’agrair l’actitud de gran part de professors i professores que no veuen amb bons ulls la supressió d’activitats extraescolars programades com a mesura de protesta contra les retallades. Mireu l’article de Jaume Fullana, d’Escola Valenciana, publicat divendres al diari Levante-EMV “De què servirà no fer el Carnaval?” (jo no havera deixat de dir mai Carnestoltes però…)
El poble valencià va eixir al carrer per demanar el que li pertoca: els diners amprats als centres educatius i que han servit per pagar els Grans Esdeveniments i la trama corrupta que ha finançat els polítics. La indignació era gran i sense voler es deixava veure. A casa, mentre preparàvem l’eixida el meu fill em preguntava si anàvem a “matxacar” els retalladors. No se, 200.000 persones al carrer és molta gent,pot ser els temps estan canviat i els queden dos tallades de monyo…
Per això és d’agrair l’actitud de gran part de professors i professores que no veuen amb bons ulls la supressió d’activitats extraescolars programades com a mesura de protesta contra les retallades. Mireu l’article de Jaume Fullana, d’Escola Valenciana, publicat divendres al diari Levante-EMV “De què servirà no fer el Carnaval?” (jo no havera deixat de dir mai Carnestoltes però…)
El poble valencià va eixir al carrer per demanar el que li pertoca: els diners amprats als centres educatius i que han servit per pagar els Grans Esdeveniments i la trama corrupta que ha finançat els polítics. La indignació era gran i sense voler es deixava veure. A casa, mentre preparàvem l’eixida el meu fill em preguntava si anàvem a “matxacar” els retalladors. No se, 200.000 persones al carrer és molta gent,pot ser els temps estan canviat i els queden dos tallades de monyo…
Escomençant per la independència dels mercats que estan disposats a finançar a un bon interés el desgavell del malbaratament públic als que ens han dut els partits polítics
Hi si la escola i el sector públic ha tingut una època daurada fins l'actual bombolla financera, inmobiliaria i de malbaratament públic, ara li toca apretar-se el cinturó com tothom i el sector públic haurien de ser els primers per a donar exemple fins des ofegar la situació actual.
Quan una societat en general, no ha sabut organitzar-se bé, tant al àmbit públic o al àmbit privat del que en depèn no fa els deures algún marró, pa negre i carbó es té que en passar davant una l'economia global que disfutrem el que fa els deures com cal.
I un Partit Socialista Obrer Espanyol que només s'ha preocupat de viure de l'obra pública i inflar els comptes públics apalancant la pròpia economia del país i per això ha hagut d'acceptar privatitzar les telecomunicacions i vendre els sectors estratègics amb el pa per avui i fam pel demà.
I una Izquierda Unida que si havera estat per ella propugnava apalancar i inflar encara més el deuter públic i passar al davant a Grècia i Portugal en la seva insostenibilitat.
Però aquests esforços per manifestar-se tanmateix s'haurien de fer servir per educar més bé, amb molt menys.
Pressumir que al segle XXI tenim la joventut més preparada de la terra per avanços tecnològics?
Educar per a què no només siga la més preparada apalancada per a exigir més i crear més crisi encara, si més tanmateix hauria de servir per ser la més preparada per a fer front a la crisi i sortir endavant.
No poden tanmateix tindre un àmbit públic apalancat, d'esquenes a la societat, que només espera a moures quan li toquen la butxaca, sense cap ansia de previsió i ambició de iniciatives per tirar endavant amb més eficiència davant els temps d'escassetat i dels recurs disponibles.
Per què educar amb l'escassetat i limitació de recurs, també és educar.
Si durant aquets anys amb molt més en fet molt menys
i el que vinga al darrere que tanque la porta.
Ara davant la crisi tocaria intentar fer més amb menys.