L'influx del futbol és tan poderós que sovint transcendeix l'àmbit esportiu i penetra el teixit social. Normalment és a fi de bé, però aquest cas és a fi de boig.
El Loco Pepe i la síndrome de Ponç Pilat
El cas del defensa del Real Madrid conegut amb el sobrenom de Pepe és d’aquells que sobrepassen l’àmbit del futbol i, per desgràcia, s’integren en el teixit social. Sona a tòpic dir que es tracta d’un cas clínic i/o de jutjat de guàrdia, i fa ràbia comprovar que no es resoldrà ni clínicament ni penalment.
La culpa, a més del criminal en si, esquitxa molta gent i institucions diverses. En primer lloc, els arbitres i tots els comitès de l’esport, nacionals i internacionals, que l’haurien d’haver sancionat (o retirat definitivament) ja fa temps, perquè la premeditació i la reincidència sempre acreixen el delicte. Però encara més, a l’entrenador i el president del club que li paga el sou, aparentment decidits a fracturar la seva pròpia base social a favor dels elements més fanàtics i allunyats del concepte de l’esport i allò que en diuen el far play (joc net en català) Pepe, mátalos, Pepe, cridaven uns seguidors quan l’equip pujava a l’autobús per anar a l’estadi dimecres passat. A continuació, els companys de plantilla, que per força s’han d’esgarrifar veient que el míster premia un comportament de boig i penalitza les bones maneres, i de grat per força es converteixen en còmplices d’aquesta salvatjada. Després els mitjans informatius afins al club, la majoria dels quals per fi semblen adonar-se que així ni señorío ni futbol ni simpatia enlloc.
Però també em semblen còmplices les directives dels clubs afectats (Getafe, Villareal, Barcelona) per no haver denunciat el cas, cadascú els seus, a la justícia ordinària davant la ceguesa de l’esportiva. No entenc, per exemple, que el Tito Vilanova no presentés una denúncia formal per agressió quan un individu se li va acostar per darrere i li va ficar un dit a l’ull amb premeditació i ganes de fer mal. No entenc que la sanció del comitè pugui ser de dos partits ni que el club del señorío assumeixi una pancarta que fa emblema d’una actitud tan aberrant.
És la síndrome de Ponç Pilat: en nom d’un seny fals i perillós, tothom se’n renta les mans. Fins ara, l’atzar ha volgut que les accions de Pepe no hagin perjudicat ningú excessivament, però un dia... D’entre totes les moltes, moltes entrades d’aquest acusat reincident, la del Casquero (Getafe F.C) em posa la gallina de pell. Si el jugador aterrat aixeca el cap enrere, si el mateix Pepe rellisca o abaixa la puntera una mica al final de l’última embranzida, el cop de peu hauria encertat Casquero a la nuca i el resultat podia ser fins i tot fatal.
Si una persona fa això a una altra a fora d’un camp de futbol, ¿no el denunciarien i acusarien per agressió i potser per intent d’homicidi? ¿Com és possible que l’àmbit esportiu en comptes de ser un agreujant sigui un segell d’impunitat?
A còpia de rentar-se’n les mans, un dia algú se les trobarà tacades de sang.
Però és clar, és Pepe, el del Reial Madrid, el de Mourinho, el de que el fútbol és qüestió de homes i virilitat, que esclata amb l'impotència merengue.
I això d'aquesta impotència davant el Barça va bé focarlitzar-la sobre Pepe com a màxim exponent de l'agressivitat que exigeix Mourinho al seus jugadors i està molt bé per a que els madridistes puguen desviar l'atenció de la derrota madridista.