S'ha entaulat el ponent, el vent desficiós que, impacient, sacseja els pins i els tamarells, que s'endú l'alegria. El vent calent que eixuga les conques salineres, el vent constant que esquinça la pell del mar: els gossos, inquiets, lladruquegen, les criatures frisen, d'aquí d'allà, insubmises; els grills foradaran tota la nit amb queixes. M'assalten vells records: foc de remordiments pels dies no viscuts, pels pecats no comesos. ¿T'he de dir adéu per sempre, gregal, vent dels déus joves? Sota aquest cel ardent, color de cor de síndria -després sang i caliu-, entre sentits opostos em ballen les paraules. Per retrobar la calma, vaig vora mar, passejo, i penso en el meu Déu i en el fill que no he fet.
Narcís Comadira
Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
