Quan Pepe va topar amb tota la seva força contra la cama d’Albes i aquest va caure de forma espectacular damunt la gespa, l’àrbitre hi va anar corrents a treure-li la tarjeta vermella. Era un partit de Champions, lliga Europea. La resta de partits que han jugat darrerament el Madrid i el Barça, els mal anomenats “clàssics”, només han servit per certificar que a Espanya les coses són diferents.
Mourinho sap que aquí té un marge de maniobra en els seus exabruptes i les seves sortides de to que no se li permetria en cap altra lliga europea. I se n’aprofita per atiar la ràbia dels seus jugadors contra l’equip que més odia del món: el Barça. Potser perquè creu que no se’l va saber valorar quan era el “traductor” de l’entrenador Robson, o ves a saber perquè. O simplement perquè no sap com guanyar el Barça estel•lar de Guardiola, que li ha manllevat tots els títols que ell havia de donar al Reial Madrid.
El cas de Pepe és dels més greus de la història del futbol, el noi ja té aquestes credencials per sempre. Però més enllà del que pot fer un noi que perd l’oremus cada vegada que surt al camp de futbol, hi ha la responsabilitat d’un comitè arbitral que està absolutament influït per un ambient anticatalà que deu ser literalment asfixiant. El fet que el Barça estigui essent el millor equip del món, sens dubte, fa que l’evidència d’aquestes coses sigui més descarada.
Aquesta relació de forces en la lliga espanyola exemplifica, com a metàfora o si voleu com a projecció en una situació més del context en el que vivim, el tracte que rep Catalunya a l’Estat espanyol, i el que representa un equip com el Madrid. La seva grandesa és la nostra misèria. I la seva misèria és la nostra grandesa. Mourinho treballa en terreny abonat, i sap molt bé com fer sortir de polleguera el madridisme contra el Barça, fins al punt que la gent arribi a demanar agressions directes als jugadors, com quan el camp del Madrid es va posar a cantar que volien onze “juanitos”, és a dir, onze destralers. L’afecció ho demanava, i els jugadors del Madrid van correspondre.
Al Barça només li quedava, com alternativa, fer gols. Ni targetes, ni control de la violència dins del terreny de joc, ni sancions posteriors, ni res de res. Només la humiliació de tantes victòria seguides del Barça al Bernabéu, han fet reaccionar el madridisme. I potser una mica de seny, que també no és cap mena de propietat intel•lectual dels catalans, per molt que es digui.
El cas de Pepe és dels més greus de la història del futbol, el noi ja té aquestes credencials per sempre. Però més enllà del que pot fer un noi que perd l’oremus cada vegada que surt al camp de futbol, hi ha la responsabilitat d’un comitè arbitral que està absolutament influït per un ambient anticatalà que deu ser literalment asfixiant. El fet que el Barça estigui essent el millor equip del món, sens dubte, fa que l’evidència d’aquestes coses sigui més descarada.
Aquesta relació de forces en la lliga espanyola exemplifica, com a metàfora o si voleu com a projecció en una situació més del context en el que vivim, el tracte que rep Catalunya a l’Estat espanyol, i el que representa un equip com el Madrid. La seva grandesa és la nostra misèria. I la seva misèria és la nostra grandesa. Mourinho treballa en terreny abonat, i sap molt bé com fer sortir de polleguera el madridisme contra el Barça, fins al punt que la gent arribi a demanar agressions directes als jugadors, com quan el camp del Madrid es va posar a cantar que volien onze “juanitos”, és a dir, onze destralers. L’afecció ho demanava, i els jugadors del Madrid van correspondre.
Al Barça només li quedava, com alternativa, fer gols. Ni targetes, ni control de la violència dins del terreny de joc, ni sancions posteriors, ni res de res. Només la humiliació de tantes victòria seguides del Barça al Bernabéu, han fet reaccionar el madridisme. I potser una mica de seny, que també no és cap mena de propietat intel•lectual dels catalans, per molt que es digui.
