Hi ha un temps en què no temem les nits fosques, l’ombra del buit i el trajecte desolat que és oblidar. Defugim la memòria, paret nua on l’última passió cremà la dolça boca el desig que va caure, pell endins, sobre l’avenc dels cossos.
I oblidem...
Trenquem el fil que subjecta tot el que començà i esdevé espai dispers, cicle interminable, punt de fuga on dormim quan sentim l’assajament de l’oblit.
Victoria |
divendres, 20 de gener de 2012 | 09:55h
De records i d'oblits estem fetes. A l'hivern, als foguerons de sant Antoni i sant Sebastià, hi cremen més coses que els tions, hi cremem fantasmes, amors, dols i pors. La cendra no l'oblidem mai, però. Ens tintem la cara i el cos i continuem caminant, vell i nou, indivisibles, com un tresor als racons dels records i als camins de futur. Memòries
