És coneguda la faula aquella de l'elefant que essent un cadell és lligat mitjançant una corda a un pal clavat a terra. Per molt que es rebel·li i tiri amb tota la seva força l'estaca no es mou. Al cap d'un temps l'elefant ja adult continua captiu i lligat malgrat que ja tenia força més que suficient per desclavar el pal de terra. Per què no ho feia? Perquè feia molt de temps que havia interioritzat que no hi havia res a fer, va perdre la seva confiança en ell mateix per a resoldre aquest problema i ho va acceptar com a quelcom inevitable.
El missatge d'aquest conte és que no hem de perdre mai la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats, i que hem de qüestionar-nos allò que donem per descomptat del món que ens envolta. Potser la conclusió que varem treure ahir ja no és vàlida amb les circumstàncies d'avui.
El missatge d'aquest conte és que no hem de perdre mai la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats, i que hem de qüestionar-nos allò que donem per descomptat del món que ens envolta. Potser la conclusió que varem treure ahir ja no és vàlida amb les circumstàncies d'avui.
Fer que hom perdi la confiança en si mateix és la manera més útil per a dominar-lo i per a fer que aquest domini sigui durador i no sigui qüestionat. S'aconsegueix que algú pensi de si mateix que no pot fer alguna cosa,sense que hi hagi causes objectives que permetin arribar a aquesta conclusió, o encara més, que interioritzi que és un inútil que no serveix per a res i que l'altre és, com si diguéssim, millor.
Així s'entén com hi ha persones que accepten viure sota la tirania d'altres i pateixen humiliacions i maltractaments. O com hi havia poques rebel·lions en camps d'extermini nazis i gulags soviètics, creats per sistemes polítics que buscaven la destrucció més íntima del presoner. Si algú et repeteix un cop i un altre que no serveixes, que no saps, que no ets bo, magnifica els teus errors i minimitza i menysté els teus èxits....pots acabar pensant que potser té raó (de fet, de forma conscient o no l'objectiu és aquest)...
I val a dir que que algú perdi la seguretat en ell mateix no és mèrit exclusiu de sistemes repressors i de persones tiràniques (En sentit estricte qualsevol sistema que no permeti una persona ser lliure, això és que permeti a tothom desenvolupar les seves potencialitats, és un sistema repressor. El debat estaria en on posar el límit a la llibertat individual per tal que no sigui incompatible amb la convivència amb els altres). Un mateix es pot tancar portes a fer coses basant-se en els resultats d'experiències anteriors (Quanta gent està convençuda que no trobarà mai parella només perquè ha tingut un desengany amorós?). O pensa que tant se val la pròpia iniciativa per a fer alguna cosa ja que no hi ha res a fer per a canviar una situació i que val més acceptar les coses com són "i com han estat sempre", com si les coses no canviessin mai.
I és que fer que algú deixi de confiar en ell mateix és relativament fàcil. Mireu l'experiment que mostra el vídeo que hi adjunto (en anglès amb subtítols en la llengua de Mòrdor).
Així s'entén com hi ha persones que accepten viure sota la tirania d'altres i pateixen humiliacions i maltractaments. O com hi havia poques rebel·lions en camps d'extermini nazis i gulags soviètics, creats per sistemes polítics que buscaven la destrucció més íntima del presoner. Si algú et repeteix un cop i un altre que no serveixes, que no saps, que no ets bo, magnifica els teus errors i minimitza i menysté els teus èxits....pots acabar pensant que potser té raó (de fet, de forma conscient o no l'objectiu és aquest)...
I val a dir que que algú perdi la seguretat en ell mateix no és mèrit exclusiu de sistemes repressors i de persones tiràniques (En sentit estricte qualsevol sistema que no permeti una persona ser lliure, això és que permeti a tothom desenvolupar les seves potencialitats, és un sistema repressor. El debat estaria en on posar el límit a la llibertat individual per tal que no sigui incompatible amb la convivència amb els altres). Un mateix es pot tancar portes a fer coses basant-se en els resultats d'experiències anteriors (Quanta gent està convençuda que no trobarà mai parella només perquè ha tingut un desengany amorós?). O pensa que tant se val la pròpia iniciativa per a fer alguna cosa ja que no hi ha res a fer per a canviar una situació i que val més acceptar les coses com són "i com han estat sempre", com si les coses no canviessin mai.
I és que fer que algú deixi de confiar en ell mateix és relativament fàcil. Mireu l'experiment que mostra el vídeo que hi adjunto (en anglès amb subtítols en la llengua de Mòrdor).
Molt aclaridor el post i el vídeo. M'ha semblat molt interessant. Tant, que aquest matí he fet una actualització (a l'entradeta, en vermell, perquè es vegi més bé) del meu post "Ingenuïtat", per incloure un enllaç al teu post.
Aquesta via de condicionament psicològic (i psicosocial) és extremadament perillosa en mans d'individus com els que descric al meu post. I que generalment tenen una facilitat pasmosa per fer efectiva aquesta inducció a la indefensió en aquells individus més febles que estan sota la seva òrbita i influència.
Extrapolant els seus efectes individuals a la societat, podem explicar, com ben dius, molts comportaments sociològics. Des d'un punt de vista de la teoria del poder i del monopoli de la violència (que no cal que sigui física, ni tan sols exercir-se efectivament, simplement se l'ha de deixar flotar en l'imaginari col·lectiu i/o en la mèmoria recent dels pobles) no hi ha manera més fàcil de dominació que fer al propi hoste còmplice de la seva presó, serà el seu pitjor botxí.
El poble català pateix una barreja d'autoindefensió apresa, de síndrome d'Estocolm, i de síndrome de dona maltractada: pensa que els tancs apareixeran de cop per la diagonal si es rebel·len, alhora és pregunten dolguts perquè el segrestador no els estima, i a més se senten culpables per provocar la ira del seu maltractador sentint-se responsables del seu propi mal (vaja, allò de "es que tu te lo has buscado por provocar a tu marido, si te ha pegado será por algo..."
I el més trist i frustrant és que no n'hi ha prou en mostrar a l'elefant que és més fort que l'estaca i que se'n pots desfer (parafrasejant Llach), perquè tot i que se ne n'adoni, l'estaca està al cap i la por també.
Us deixo aquí l'enllaç a una altra fàbula (el hacha y el mango, de Samaniego) també desgraciadament aplicable al cas català, tant pel que fa als que col·laboren amb l'Estat Espanyol, com als que ni tan sols se n'adonen, de l'estaca.
Molt oportú el teu post.
Una salutació blocaire.
Volia incidir també en un punt: aquest procés de desindividuació induïda no afecta de la mateixa manera a totes les persones. Sembla que la ciència encara no ha pogut explicar per què unes persones són vulnerables a aquest condicionament (baixa la seva autoestima) i altres no.
Comentar també, per demostrar les possibles conseqüències de tot això que tan bé has explicat, que aquesta teoria es basa en el condicionament operant conductista (si parlem dels gossos de Paulov tothom sabrem de què parlem). Skinner (1904-1990), que va continuar la seva línia de recerca, va arribar a posar en dubte el concepte del lliure albir "admetent obertament les implicacions feixistes dels seus esforços en enginyeria social i la possibilitat de què foren utilitzats amb fins totalitaris" (apunt)
PD Potser no tothom coneix la faula de l'elefant. Si la vols penjar d'aquest apunt puc passar-te el text.
Sobre la frase que destaques en negreta, tenim molta tendència a qualificar de feixistes aquesta mena de coses però això passava abans que existís el feixisme i existeix després que s'enfondressin aquests règims.
Prenc nota del tema (que ja estudiem als primers cursos de psicologia). M'agradarà desenvolupar-lo al meu bloc relacionant-lo amb la generació d'expectatives negatives, el fenomen de l'autoprofecia acomplerta (més conegut en anglès, self-fulfilling prophecy) i les atribucions internes (autoculpabilització de tot el que em passa).
Volia incidir també en un punt: aquest procés de desindividuació induïda no afecta de la mateixa manera a totes les persones. Sembla que la ciència encara no pot explicar per què unes persones són vulnerables a aquest condicionament (baixa la seva autoestima) i d'altres no...
Comentar també, per demostrar les possibles conseqüències de tot això que tan bé has explicat, que aquesta teoria es basa en el condicionament operant conductista (si parlem dels gossos de Paulov tothom sabrem de què parlem). Skinner (1904-1990), que va continuar la seva línia de recerca, va arribar a posar en dubte el concepte del lliure albir "admetent obertament les implicacions feixistes dels seus esforços en enginyeria social i la possibilitat de què foren utilitzats amb fins totalitaris" (apunt)
PD Potser no tothom coneix la faula de l'elefant. Si la vols penjar d'aquest apunt puc passar-te el text.
Atentament, i feliç dissabte
Mercès! I bon dissabte també!
Però el que vaig pensar immediatament en veure quan acabaven els companys va ser:
"Merda, no ens han posat a tots la mateixa pregunta, de què van?"
Amb això vull dir que pel que he vist, en pel·lícula, força vegades, els estudiants anglosaxons són força més refiats amb els mestres que no pas els catalans, especialment els que ja tenim una certa edat, molts dels quals, per sistema, no ens crèiem gaire del que explicava el professor de torn. (En temes opinables, vull dir, que al professor de química, per exemple, sí que en general me'l creia… al menys fins la universitat on em vaig trobar una professora auxiliar que, per pura incompetència, ens explicava sopars de duro a cada experiment)
També passa això amb els mitjans de comunicació quan poden donar-nos un punt de vista determinat (en vaig parlar una mica en l'apunt "L'ull que mira (i et fa ballar com vol)")
De tota manera això seria un tema diferent tot i que relacionat. Que algú vol que creguis una cosa no implica necessariament que vulgui que perdis la teva seguretat en tu mateix.