josepselva |
dimecres, 18 de gener de 2012 | 18:51h
Conec a persones que desviuen a base de menús d'emocions incontrolades. No viuen bé ni malament, desviure's és la seva forma de viure.
Entren en un estat d'afecció apassionat i salten de l'alegria a la sorpresa, de la sorpresa a la ràbia, de la ràbia a la por, de la por al fàstic, del fàstic a la pena, transitant per la nostàlgia tenyida d'avorriment, a l'ansietat amb gust de gelosia, a la vergonya de reals o suposades culpabilitats, i aterren aquest vol gallinaci sentint pietat d'elles mateixes.
Amb sort, recuperaran l'esperança espúreament, o ni tan sols passaran per aquesta pausa i reemprendran dins el bombo de sentiment barrejats com l'escudella, l'extracció aleatòria dels números als que que mai toca el premi de l'equilibri.
Els sentiments son les píndoles de la vida i s'han de prendre amb mesura perquè l'efecte sigui de pessigolla - una ploma que frega la pell- i no de petard que obre la carn.
La por, segons diuen els psicòlegs, és fonamental per a poder viure; prepara per una resposta a una situació desagradable i, ben administrada, fa de pedestal al valor, es modela com el fang d'escultor adaptan-la a situacions diverses, constantment i amb ma lleugera.
A les persones amb baixa autoestima la por se'ls asseca, els bloqueja, rigiditza, amarga. La por guarda la vinya, en la mesura que la vinya s'ha conreat sense l'ansietat de perdre-la.
L'ansietat és la por patològica a allò que tal vegada podria passar, l'angoixa d'una amenaça llunyana o imaginària, el malson del despert, i el somni d'una nit de monstres.
Som animals racionals i emotius, pastats a base de farina racional i llevat emotiu, emmotllats a l'obrador de la realitat. Així, uns fan un pa de crostons i molla esponjosa i altres fan un pa com unes hòsties.
Conec a persones que s'inflen i es desinflen com l'acordió d'una manxa mal regulada i passen mals aires al altres, malastrucs sense malastrugança, borinen com un corcó fins que els fumiguem i ni així se'ls mort l'emoció de morir-se. Es volen morir perquè tenen por de viure i al mateix temps no volen la mort perquè la temen mes del que cal per sobreviure.
El pou de les emocions es poua amb una galleda de llauna, a força de braços i amb el reflex de la lluna a l'aigua; la politja grinyola i la corda tiba. Treure la lluna de l'aigua és com llençar un pont d'un cantó a l'altre del no res, l'aigua llisca entre les mans amb el reflex de lluna que no es queda ni se'n va.
Aquesta emoció relaxada de tenir entre les mans el que no tens ni tindras mai, acaronar l'impossible sabent que ho és i no tement la por de sentir-se orfe, dona color a l'emoció fonamental de viure com si les emocions no existissin.
No és la indiferència del asceta ni l'erupció incontrolada de l'alegria. Anys i panys fan solatge, deixen pòsit, i les emocions tants cops sentides, llisquen suau sense escuma, líquides.
I només gotegen amb una constant incertesa que ens preserva d'esgotar l'última, que espera l'hora de reunir-les totes.
Emocions primàries, emocions secundàries, sentiments, estats anímics, autoestima, influència dels sistemes fisiològics, trets temperamentals, la por com a mecanisme de supervivència... Aquest post teu hauria d'anar al meu bloc!! ;-)
Només un comentari. Sovint oblidem que moltes emocions i altres conceptes que has esmentat (per exemple, quan parles de l'equilibri o considerar determinat tret o estat com patològic o no patològic) no són inherents a la nostra espècie sinó socialment construïts i culturalment apresos i, per tant, molt discutibles.
Una cita que em sembla que d'alguna manera reflecteix les teves paraules d'avui (potser, segurament, m'equivoqui però a mi m'han arribat així).
"Jo visc només per plànyer el que de mi s'és mort."
Joan Alcover (Palma de Mallorca 1854 - 1926) Cap al tard (1909)
Al teu bloc aquest tipus de temes hi son tractats amb rigorositat académica, per exemple aqui i aquí, jo no he pretés fer aixó sino aportar una visió personal de com ho veig, tan mirant cap enfora com cap endins, des de la meva percepció. Si parlo d'equilibri, fixo el punt 0 des d'on es llisca cap a la normalitat o la patologia. Certament es discutible on situar-lo i és feina vostre, dels psicòlegs, establir-ho. Crec que de la classificació que fa Plutchnik, la por deu ser l'emoció fonamental, la que ha existit sempre, indepèndentment de la construcció cultural. Avui dia "queda bé" mostrar les emocions, que en altres temps s'amagaven, i ara en fem un gra massa, si no ets emotiu et diuen indiferent, i no es el mateix ser fred que contingut. Cites un fragment de Joan Alcover que no reflecteix el que vull dir i va en la línea de “La relíquia”. No, no em refereixo a la nostálgia del “faune mutilat ni del brollador eixut” Hi ha un tipus d’emoció que no surt en les classificacions, com per exemple la que es pot experimentar en la contemplación d’un paisatge en un estat d’ánim contemplatiu: goig?, benaurança? Em referia aixó amb el símil del réflex: la emoción tranquila de tenir una cosa que no pots abastar, que no es teva, i sentir-la com a pròpia. El budisme endiu deseiximent (transcendir el del desig).
Les emocions ... no podríem pas viure sense elles. La por sempre és present, però dominar-la és important i necessària. Trobes l'equilibri. Les emocions tranquil.les davant les coses que no són al teu abast, tens raó, sí les sentim com pròpies, les vivim. Les meves estades i el contacte continuat amb el sudest asiàtic són i seran una universitat d'emocions sense fí. Interessant l'intercanvi de comentaris entre una psicològa professional i un 'amateur' ......
Només un comentari. Sovint oblidem que moltes emocions i altres conceptes que has esmentat (per exemple, quan parles de l'equilibri o considerar determinat tret o estat com patològic o no patològic) no són inherents a la nostra espècie sinó socialment construïts i culturalment apresos i, per tant, molt discutibles.
Una cita que em sembla que d'alguna manera reflecteix les teves paraules d'avui (potser, segurament, m'equivoqui però a mi m'han arribat així).
"Jo visc només per plànyer el que de mi s'és mort."
Joan Alcover (Palma de Mallorca 1854 - 1926)
Cap al tard (1909)
Al teu bloc aquest tipus de temes hi son tractats amb rigorositat académica, per exemple aqui i aquí, jo no he pretés fer aixó sino aportar una visió personal de com ho veig, tan mirant cap enfora com cap endins, des de la meva percepció. Si parlo d'equilibri, fixo el punt 0 des d'on es llisca cap a la normalitat o la patologia. Certament es discutible on situar-lo i és feina vostre, dels psicòlegs, establir-ho.
Crec que de la classificació que fa Plutchnik, la por deu ser l'emoció fonamental, la que ha existit sempre, indepèndentment de la construcció cultural.
Avui dia "queda bé" mostrar les emocions, que en altres temps s'amagaven, i ara en fem un gra massa, si no ets emotiu et diuen indiferent, i no es el mateix ser fred que contingut.
Cites un fragment de Joan Alcover que no reflecteix el que vull dir i va en la línea de “La relíquia”. No, no em refereixo a la nostálgia del “faune mutilat ni del brollador eixut”
Hi ha un tipus d’emoció que no surt en les classificacions, com per exemple la que es pot experimentar en la contemplación d’un paisatge en un estat d’ánim contemplatiu: goig?, benaurança?
Em referia aixó amb el símil del réflex: la emoción tranquila de tenir una cosa que no pots abastar, que no es teva, i sentir-la com a pròpia. El budisme en diu deseiximent (transcendir el del desig).
Les meves estades i el contacte continuat amb el sudest asiàtic són i seran una universitat d'emocions sense fí.
Interessant l'intercanvi de comentaris entre una psicològa professional i un 'amateur' ......