En aquesta societat nostra tan summament psicosocio analitzada a més pur l'estil "freudià-de-carrer-o-d'estar per casa", hi ha un mal molt estès i amb el qual els psicòlegs fan l'agost venent habilitats d'inteligència emocional, com si fossin píndoles contra la infelicitat.
Un mal que consisteix en la més pura ingenuïtat: pensar que la gent fa les coses, d'entrada, i sempre, de bona fe; i no és així. Allò de la pel·lícula del Guillermo Summer de "to er mundo eh güeno" és només això: el títol d'una pel·lícula, de molta ficció. La realitat és més decebedora. Vaja que la mala baba i l'egoisme no coneixen la crisi.
Però el més greu no és que hagi aquest tipus de suspesos emocionals (allò que vulgarment tota la vida hem conegut com a antipàtics, mal educats, intractables...) sinó que pensem ingènuament que amb quatre sessions d'habilitats relacionals es pot curar als que no ha sabut/volgut/pogut desenvolupar aquestes competències emocionals.
Ens convé creure -per sentir-nos més bé com a societat racional i moderna- que tothom té clar (o hauria de tenir-ho) que allò de l'empatia, l'escolta pro-activa, el saber anticipar-se a la sensibilitat o necessitat de l'altre, etc, és necessari. I sí, és necessari, però no, no tothom ho té ni ho vol tenir clar.
Senzillament hi ha molta gent que ni ho enté, ni ho vol entendre. I així les consultes dels psiquiatres i psicòlegs o terapeutes, es nodreixen tant de la gent que no és capaç o no vol posar en pràctica totes aquestes "virtuts emocionals" i relacionals; com de la gent que en pateix les conseqüències.
I allò que abans per a tothom era simplement una persona egoista, xula, arrogant, manipuladora, mentidera, falsa, despreocupada, antipàtica i així fins una llista innombrable d'adjectius directament despectius (en definitiva una persona de la qual simplement la gent mirava de protegir-se o apartar-se o no deixar-s'hi ferir); ara cal rebatejar-lo amb el mot adient.
I així la cosa és complica. Mirem inútilment de reanomenar els egoístes en "no empàtics" per tal de que se n'adonin dels advantatges de l'empatia i transformar-los en empàtics. Igual passa amb els xulos (o narcisistes), amb els arrogants (o prepotents), amb els manipuladors (o maquiavèlics) amb els mentiders (o cínics), amb els despreocupats (o insensibles) i amb els antipàtics (o insociables)
Actualització 20 de gener 2012: Enllaço aquí un post molt interessant de l'amic Borinotus (Temps d'incertesa) sobre la "indefensió apresa" o l'aprenentatge de la indefessió. Mireu l'experiment del vídeo, és molt gràfic i aclaridor. L'enllaç al post aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213067 I aquí els comentaris també molt interessants.
Un mal que consisteix en la més pura ingenuïtat: pensar que la gent fa les coses, d'entrada, i sempre, de bona fe; i no és així. Allò de la pel·lícula del Guillermo Summer de "to er mundo eh güeno" és només això: el títol d'una pel·lícula, de molta ficció. La realitat és més decebedora. Vaja que la mala baba i l'egoisme no coneixen la crisi.
Però el més greu no és que hagi aquest tipus de suspesos emocionals (allò que vulgarment tota la vida hem conegut com a antipàtics, mal educats, intractables...) sinó que pensem ingènuament que amb quatre sessions d'habilitats relacionals es pot curar als que no ha sabut/volgut/pogut desenvolupar aquestes competències emocionals.
Ens convé creure -per sentir-nos més bé com a societat racional i moderna- que tothom té clar (o hauria de tenir-ho) que allò de l'empatia, l'escolta pro-activa, el saber anticipar-se a la sensibilitat o necessitat de l'altre, etc, és necessari. I sí, és necessari, però no, no tothom ho té ni ho vol tenir clar.
Senzillament hi ha molta gent que ni ho enté, ni ho vol entendre. I així les consultes dels psiquiatres i psicòlegs o terapeutes, es nodreixen tant de la gent que no és capaç o no vol posar en pràctica totes aquestes "virtuts emocionals" i relacionals; com de la gent que en pateix les conseqüències.
I allò que abans per a tothom era simplement una persona egoista, xula, arrogant, manipuladora, mentidera, falsa, despreocupada, antipàtica i així fins una llista innombrable d'adjectius directament despectius (en definitiva una persona de la qual simplement la gent mirava de protegir-se o apartar-se o no deixar-s'hi ferir); ara cal rebatejar-lo amb el mot adient.
I així la cosa és complica. Mirem inútilment de reanomenar els egoístes en "no empàtics" per tal de que se n'adonin dels advantatges de l'empatia i transformar-los en empàtics. Igual passa amb els xulos (o narcisistes), amb els arrogants (o prepotents), amb els manipuladors (o maquiavèlics) amb els mentiders (o cínics), amb els despreocupats (o insensibles) i amb els antipàtics (o insociables)
Actualització 20 de gener 2012: Enllaço aquí un post molt interessant de l'amic Borinotus (Temps d'incertesa) sobre la "indefensió apresa" o l'aprenentatge de la indefessió. Mireu l'experiment del vídeo, és molt gràfic i aclaridor. L'enllaç al post aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213067 I aquí els comentaris també molt interessants.
La trista realitat és que hi ha molta gent que per molt eufemísme tècnic que li vulguis donar, directament és egoista, xula, arrogant, prepotent, manipuladora, mentidera, passota, insensible, antipàtica, superba, i que a sobre estan encantats d'haver-se conegut. I que si alguna habilitat emocional tenen, és la de procurar-se el seu propi bé xuclant de l'energia i l'empatia dels altres. I si de vegades li proporcionen bé a altri, és només com la flauta del ruc, que va sonar per casualitat, i de rebot.
Potser caldria que a la vegada que ens ensenyen a desenvolupar tot un ventall de bones maneres, hauríem d'aprendre també tot un arsenal de tècniques per evitar en el dia a dia, aquests/tes individus/es nocius/ves.
Tots pequem d'algun d'aquests defectes, i qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra; però és que alguns se'n porten la palma.
Però la cosa no és queda aquí, perquè a més de la nomenclatura tècnica, que ja és "enrevesá" hi ha la qüestió estratègica (voluntària o involuntària) de l'individu en la conseqüció dels seus objectius perversos. I aquí la taxonomia és prou diversa. Posem un exemple, el típic narcisista egocèntric que ho dissimula si fa no fa, jugant a la falsa modèstia perquè tothom li acabi ensalçant les virtuts; o el típic prepotent que va aguantat amb bones cares fins que veu que no aconsegueix el que vol i llavors fot un cop de mà o es rebota (de frustrats rebotats va le món sobrat) o després hi ha el que no dissimula res i a sobre presumeix de tant trista proeça. A aquests els hi veus a venir. Altres però et foten la punylada trapera quan menys t'ho esperes.
Però el pitjor de tots és aquell que ni se n'adona ...
Perquè com va dir Narinder Kapur "Hay cuatro tipos de conocimiento: el que sabes que sabes, el que sabes que no sabes, el que no sabes que sabes y el que no sabes que no sabes. Este último es el más común, y el más importante".
M'alegro (molt) que t'agradi (molt). Franky. I que t'hagi resultat clarificador. A vegades ens capfiquem en donar-li noms i definicions complicades a les coses, quan són més senzilles; i sovint la saviesa popular ja s'ha encarregat de dir a les coses pel seu nom abans de la proliferació de "coachins" i/o entrenadors personals emocionals (xe, amb tot el meu respecte cap a la seva tasca, que els pobres ja es guanyen bé la feina, que a part de la gent senzilleta, n'hi ha també de cada paio "sueltu" que requereix dels seus serveis que déu n'hi do!)
Acabo de descobrir el teu bloc i també m'ha agradat (al·lucinant :p )
Una salutació interblocaire.