La cançó popular i literària
1. LA CANÇÓ POPULAR
Durant els darrers anys ha continuat més o menys viva la tradició popular de ballar jotes, la dansa tradicional de les Terres de l'Ebre. També s'han conreat alguns dels gèneres procedents d'altres territoris dels Països Catalans. La situació sociopolítica i la vinculació regional amb el País Valencià, Catalunya o l'Aragó respectivament ha marcat la trajectòria i els interessos professionals dels nostres autors. El fenomen del bilingüisme ha estat present en el cant tot i que darrerament es nota una claríssima recuperació quant a l'ús de la llengua catalana. A nivell de Països Catalans van crear escola La Trinca al Principat i Al Tall al País Valencià. Al Matarranya destaca la figura de Tomàs Bosque, de l'escola del gran cantautor aragonès José Antonio Labordeta. A les Terres de l'Ebre, són d'especial esment els històrics cantadors de jota, Canalero i Teixidó. El grup Quico el Cèlio, el noi i el mut de les Ferreries és qui ha dirigit la recuperació dels cants i balls d'antany.
1.1 ELS CANTAUTORS MATARRANYENCS
A partir de la dècada de 1970, a la Franja de Ponent, influïda pel moviment dels cantautors catalans, la Nova Cançó, y els aragonesos, la Nueva Canción Aragonesa, van començar a sorgir nombrosos cantants. Tanmateix, aquests autors van haver de marxar de la comarca i instal·lar-se a Barcelona i Saragossa. Altres com Antón Abad i Los Maelláns, José María Puyol y Miguel Estaña, van romandre a les nostres terres.
Tomàs Bosque Peñarroya (La Codonyera, 1948) és pagès i autodidacta. Actua des de 1968 dins el moviment conegut com La Canción popular aragonesa. És professor a l’ensenyament secundari de solfeig i cant i resideix a Saragossa des de 1975. El seu primer disc l'enregistra el 1977, Cuando los tiempos vienen difíciles, amb nou cançons en castellà i dos en català. Les seues composicions, profundament líriques malgrat el caràcter de denúncia que les caracteritza, descriuen els greus probnlems del camp a l'Aragó i la difícil situació del català a la frontera de la llengua. Va acompanyar en les seues actuacions, Labordeta, La Bullonera, Pilar Garzón, Ana Martín, Valentín Mairal. Part dels textos de les seues cançons en català s’han aplegat en l’estudi Joglars de frontera (1997), La cançó d'autor a l'Aragó catalanòfon i Roda la mola. Poesa del Baix Aragó de llengua catalana des orígens als nostres dies (2009). Col·labora ocasionalment a Temps de Franja i La Comarca; és membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents. Ha publicat el llibre Melodia provençal (poesia, música i prosa).
Àngel Villalba és natural de Fabara.Va marxar a Barcelona i va viure l'efervescència de la cançó catalana, en un moment d'eclosió dels famosos Setze Jutges. Va prendre part del grup Bordó, al costat de Marina Rossell i Quintín Cabrera. Compon una mescla de catalanoaragonesisme, de nostàlgia d'una terra híbria que mai no troba la seua personalitat a causa de la peculiaritat de parlar una llengua diferent a la regió on t'han englobat.
Actualment destaca el grup Túrnez&Sessé, format per Xavier Túrnez i Daniel Sessé. Es van donar a conèixer guanyant el Sona 9, que organitza la Generalitat. Si als anys 1970 Ramon Muntaner es va convertir en el cantautor dels poetes, ara el rol l'ha agafat aquest conjunt. En els seus treballs han musicat el poeta Desideri Lombarte, i recentment altres poetes com Joan Todó o Hèctor B. Moret.
1.2 ELS CANTADORS
Les rondalles van animar les nostres festes durant anys i panys. I dintre de la rondalla, destacava la figura del cantador. Pepe Garcia (Roquetes 1914-2004) "lo Canalero" era un pagès que cantava jota improvisada, conjuntament amb Josep Guasch "Lo Teixidó" varen crear escola. Altres cantadors molt coneguts van ser Lo Noro i Josep Bo, autor de la famosa cançó del Carrilet. En l'actualitat la rondalla més dinàmica és la de Joseret, antic músic de la rondalla del Canalero.
1.3 CANTAURORS/ES D'ARREL ILERCAVONA
Jesús Fusté és natural de Pradell de la Teixeta (Priorat). És autor de diversos treballs discogràfics, entre els quals destacarem Vine amb mi i Lletres d'aigua, un càntic de reivindicació i d'amor a les lletres ebrenques. S'ha convertit en una mena de cantautor de capçalera dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, amb la difusió que està realitzant de l'obra d'autors com Artur Bladé, Manuel Garcia Grau, Yànnick Garcia, etc.Compromès amb la llengua, la cultura, la memòria històrica i les causes socials i humanitaries...
Montse Castellá és una cantautora tortosina que ha enregistrat diversos treballs basats en les lletres ebrenques. El seu darrer treball és GEMINIS, dedicat a la famosa revista dels anys 1950. El va crear a redòs de la Fira del llibre Joan Cid i Mulet.
Sobre l'activitat del cantant Josep Igual n'hem fet cinc cèntims en una unitat anterior.
1.4 GRUPS I CANTANTS DE FOLKLORE i POP D'INTERÈS LITERARI
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Malgrat que és conegut pel nom dels seus tres primers components, Quico el Célio (Artur Gaya), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté), actualment el grup l'integren 3 membres més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer).
Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit per tot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Els seus treballs discogràfics són: Es cantava i es canta, Si no fos. Tram. Barcelona-1996, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ,Mira bé el que et dic!, El món s'acaba (A un món que no s'acaba), Les Violines (La noia i lo rei del violí), Vinguen quan vulguen!, Lo Misteri de Nadal, No es pot viure!,Oco!
Ha rebut nombrosos premis com: Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya. Premi Cerverí 1997 a la cançó Fandango dels adéus. Fundació Prudenci Bertrana-CCRTV Premi Enderrock 98 al Millor grup de l'any (Folk / Noves músiques). Premi Altaveu 99 a la millor trajectoria musical.Premi Jaume I a la Franja. Fraga, desembre de 2000.Premi Enderrock 2009 al millor artista folk/noves músiques.Premi Enderrock 2009 al millor disc folk/noves músiques (Oco!)Premi Enderrock 2009 a la millor cançó folk/noves músiques (Oco!)
Són molt famosos els seus espectacles musicals com: Romanços de Nadal, La Taverna d'Enrico 17 de juliol de 1997 (Casal Tortosí-Festa del Renaixement-Tortosa),
Lo banc del si no fos, Torna el Carrilet!
Xeic porta deu anys dalt dels escenaris dels Països Catalans. Els seus membres procedeixen de diferents pobles de la Ribera d'Ebre. El seus darrers treballs són Birla i Sirga. Tal com ells mateixos el defineixen: La música s’erigeix en un riu d’històries i sensacions que s’harmonitzen i es complementen amb la profunditat de la literatura, el vigor del ball popular, l’esteticisme de la pintura i l’humor de pinzellades teatrals. El resultat és un directe innovador i entretingut per a que els espectadors de tota mena gaudeixin durant tota la posada en escena. Sirga és un espectacle preparat per a la fira Litteratum de Móra d'Ebre, i incorpora textos de poetes i escriptors com Desideri Lombarte, M. Cinta Moreso, Imma Penna, Andreu Carranza, o Artur Bladé.
Los Draps és un grup de rock - ska-folk-punk originari de la comarca del Matarranya . Influïts pel rock urbà, usen la dolçaina aragonesa. Van debutar el 1998 a Pena-roja de Tastavins. A l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001.
El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarranya, basada en un poema del desaparegut poeta penarogí Desideri Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. La contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popular, Revolució i PP Feixistes.
El 2006 van rebre el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular i van editar No mos fareu callar.
Un dels seus membres, Marc Martí Badia (Massalió, 1982), és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, redactor i col·laborador de Temps de Franja, coordinador del doble CD Sons del Matarranya (2007); és membre del grup musical Los Draps i del col·lectiu d’articulistes Lo Cresol. Ha treballat com a tècnic a l’Associació Cultural del Matarranya i actualment ho fa al diari La Comarca d’Alcanyís. Ha publicat algunes cançons i poemes en volums col·lectius.
Èric Vinaixa Pujol (Miravet, 1977) comença a estudiar música als 6 anys i a tocar una sèrie d’instruments de vent (bombardí, fiscorn baix, trombó de pistons, trombó de bares) per entrar a formar part de la Banda de Música de Miravet, on debuta als 9 anys. La descoberta dels Beatles als 12 anys suposa tota una revolució. A partir de 2002 lidera el grup de rock Rodamons, amb qui té 2 discos editats, Temps Millors (PICAP, 2005) i Mama (PICAP, 2008).A Rodamons assumeix la composició dels temes, així com la co-producció dels discos.
Rodamons comença a guanyar ressò mediàtic després d'acumular diversos premis, com Gamarock 2003 o En Potència de Catalunya Cultura, fins a rebre el Disc Català de l'any 2005, que atorga anualment Ràdio 4, pel seu primer treball Temps Millors.
A partir del 2006, comença els seus projectes en solitari, tocant en diferents clubs, pubs, locals i petits teatres, normalment sol, acompanyat només de la seva inseparable guitarra Tanglewood, oferint un repertori que es deixa portar pel moment, a cavall dels clàssics que l’han protegit des petit i de la seua pròpia música, en un espectacle anomenat Llarga vida al Rock’n’Roll. En solitari també ha voltat pel món oferint concerts a llocs insòlits com Japó (Tokyo), Cuba (Cienfuegos, Santa Clara, La Habana), Tailandia (Chiang Mai) o la República Txeca (Praga). Ha participat en el disc Història de Catalunya en cançons 2.0 (PICAP, 2009), juntament amb d’altres músics de parla catalana, interpretant el tema La primera senyera, sobre Guifré el Pilós. Des de 2007 també escriu, coordina i produeix diferents músiques per a bandes sonores i spots publicitaris com la sintonia del programa 360 de Catalunya Ràdio o el documental Creixent sobre rodes. A finals del 2010 presenta el seu primer disc en solitari, La famosa gemma de Galveston (PICAP, 2010). Un disc escrit, arranjat i produït per ell mateix. A primers d’abril surt el videoclip del primer senzill,Escac i mat.
1.5 LA FIGURA DE CARLES SANTOS
Carles Santos Ventura (Vinaròs, 1940 ) va començar la carrera artística com a pianista, posteriorment s'ha dedicat a altres disciplines creatives, com la composició musical, l'escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia.
Va començar la seua educació musical formal al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, i va continuar els seus estudis a París.
A finals dels anys 1960 va endegar la seua relació amb el cineasta Pere Portabella, al costat del qual va treballar en diverses pel·lícules i documentals. Així mateix el propi Santos debutà amb la direcció d'un curtmetrage l'any 1967, L'Àpat.
A la dècada de 1980 va començar a dissenyar les demostracions musicals escèniques, que va iniciar a Sydney, Berlín o el Palau de la Música Catalana de Barcelona. Les seues demostracions musicals són marcades per l'extravagància, temes sexuals, i la provocació deliberada. A més de la seua producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica.
Compta amb diversos premis i condecoracions, com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); el Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996); la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Teatre (2001), Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València (2005). Al llarg de la seua carrera ha rebut diversos Premis MAX pels seus espectacles escènics: Hamlet, Ricard i Elena, Tirant lo blanc, etc. Un dels seus treballs més exitosos és la recreació de l'obra del poeta Joan Brossa.
Durant els darrers anys ha continuat més o menys viva la tradició popular de ballar jotes, la dansa tradicional de les Terres de l'Ebre. També s'han conreat alguns dels gèneres procedents d'altres territoris dels Països Catalans. La situació sociopolítica i la vinculació regional amb el País Valencià, Catalunya o l'Aragó respectivament ha marcat la trajectòria i els interessos professionals dels nostres autors. El fenomen del bilingüisme ha estat present en el cant tot i que darrerament es nota una claríssima recuperació quant a l'ús de la llengua catalana. A nivell de Països Catalans van crear escola La Trinca al Principat i Al Tall al País Valencià. Al Matarranya destaca la figura de Tomàs Bosque, de l'escola del gran cantautor aragonès José Antonio Labordeta. A les Terres de l'Ebre, són d'especial esment els històrics cantadors de jota, Canalero i Teixidó. El grup Quico el Cèlio, el noi i el mut de les Ferreries és qui ha dirigit la recuperació dels cants i balls d'antany.
1.1 ELS CANTAUTORS MATARRANYENCS
A partir de la dècada de 1970, a la Franja de Ponent, influïda pel moviment dels cantautors catalans, la Nova Cançó, y els aragonesos, la Nueva Canción Aragonesa, van començar a sorgir nombrosos cantants. Tanmateix, aquests autors van haver de marxar de la comarca i instal·lar-se a Barcelona i Saragossa. Altres com Antón Abad i Los Maelláns, José María Puyol y Miguel Estaña, van romandre a les nostres terres.
Tomàs Bosque Peñarroya (La Codonyera, 1948) és pagès i autodidacta. Actua des de 1968 dins el moviment conegut com La Canción popular aragonesa. És professor a l’ensenyament secundari de solfeig i cant i resideix a Saragossa des de 1975. El seu primer disc l'enregistra el 1977, Cuando los tiempos vienen difíciles, amb nou cançons en castellà i dos en català. Les seues composicions, profundament líriques malgrat el caràcter de denúncia que les caracteritza, descriuen els greus probnlems del camp a l'Aragó i la difícil situació del català a la frontera de la llengua. Va acompanyar en les seues actuacions, Labordeta, La Bullonera, Pilar Garzón, Ana Martín, Valentín Mairal. Part dels textos de les seues cançons en català s’han aplegat en l’estudi Joglars de frontera (1997), La cançó d'autor a l'Aragó catalanòfon i Roda la mola. Poesa del Baix Aragó de llengua catalana des orígens als nostres dies (2009). Col·labora ocasionalment a Temps de Franja i La Comarca; és membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents. Ha publicat el llibre Melodia provençal (poesia, música i prosa).
Àngel Villalba és natural de Fabara.Va marxar a Barcelona i va viure l'efervescència de la cançó catalana, en un moment d'eclosió dels famosos Setze Jutges. Va prendre part del grup Bordó, al costat de Marina Rossell i Quintín Cabrera. Compon una mescla de catalanoaragonesisme, de nostàlgia d'una terra híbria que mai no troba la seua personalitat a causa de la peculiaritat de parlar una llengua diferent a la regió on t'han englobat.
Actualment destaca el grup Túrnez&Sessé, format per Xavier Túrnez i Daniel Sessé. Es van donar a conèixer guanyant el Sona 9, que organitza la Generalitat. Si als anys 1970 Ramon Muntaner es va convertir en el cantautor dels poetes, ara el rol l'ha agafat aquest conjunt. En els seus treballs han musicat el poeta Desideri Lombarte, i recentment altres poetes com Joan Todó o Hèctor B. Moret.
1.2 ELS CANTADORS
Les rondalles van animar les nostres festes durant anys i panys. I dintre de la rondalla, destacava la figura del cantador. Pepe Garcia (Roquetes 1914-2004) "lo Canalero" era un pagès que cantava jota improvisada, conjuntament amb Josep Guasch "Lo Teixidó" varen crear escola. Altres cantadors molt coneguts van ser Lo Noro i Josep Bo, autor de la famosa cançó del Carrilet. En l'actualitat la rondalla més dinàmica és la de Joseret, antic músic de la rondalla del Canalero.
1.3 CANTAURORS/ES D'ARREL ILERCAVONA
Jesús Fusté és natural de Pradell de la Teixeta (Priorat). És autor de diversos treballs discogràfics, entre els quals destacarem Vine amb mi i Lletres d'aigua, un càntic de reivindicació i d'amor a les lletres ebrenques. S'ha convertit en una mena de cantautor de capçalera dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, amb la difusió que està realitzant de l'obra d'autors com Artur Bladé, Manuel Garcia Grau, Yànnick Garcia, etc.Compromès amb la llengua, la cultura, la memòria històrica i les causes socials i humanitaries...
Montse Castellá és una cantautora tortosina que ha enregistrat diversos treballs basats en les lletres ebrenques. El seu darrer treball és GEMINIS, dedicat a la famosa revista dels anys 1950. El va crear a redòs de la Fira del llibre Joan Cid i Mulet.
Sobre l'activitat del cantant Josep Igual n'hem fet cinc cèntims en una unitat anterior.
1.4 GRUPS I CANTANTS DE FOLKLORE i POP D'INTERÈS LITERARI
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Malgrat que és conegut pel nom dels seus tres primers components, Quico el Célio (Artur Gaya), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté), actualment el grup l'integren 3 membres més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer).
Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit per tot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Els seus treballs discogràfics són: Es cantava i es canta, Si no fos. Tram. Barcelona-1996, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ,Mira bé el que et dic!, El món s'acaba (A un món que no s'acaba), Les Violines (La noia i lo rei del violí), Vinguen quan vulguen!, Lo Misteri de Nadal, No es pot viure!,Oco!
Ha rebut nombrosos premis com: Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya. Premi Cerverí 1997 a la cançó Fandango dels adéus. Fundació Prudenci Bertrana-CCRTV Premi Enderrock 98 al Millor grup de l'any (Folk / Noves músiques). Premi Altaveu 99 a la millor trajectoria musical.Premi Jaume I a la Franja. Fraga, desembre de 2000.Premi Enderrock 2009 al millor artista folk/noves músiques.Premi Enderrock 2009 al millor disc folk/noves músiques (Oco!)Premi Enderrock 2009 a la millor cançó folk/noves músiques (Oco!)
Són molt famosos els seus espectacles musicals com: Romanços de Nadal, La Taverna d'Enrico 17 de juliol de 1997 (Casal Tortosí-Festa del Renaixement-Tortosa),
Lo banc del si no fos, Torna el Carrilet!
Xeic porta deu anys dalt dels escenaris dels Països Catalans. Els seus membres procedeixen de diferents pobles de la Ribera d'Ebre. El seus darrers treballs són Birla i Sirga. Tal com ells mateixos el defineixen: La música s’erigeix en un riu d’històries i sensacions que s’harmonitzen i es complementen amb la profunditat de la literatura, el vigor del ball popular, l’esteticisme de la pintura i l’humor de pinzellades teatrals. El resultat és un directe innovador i entretingut per a que els espectadors de tota mena gaudeixin durant tota la posada en escena. Sirga és un espectacle preparat per a la fira Litteratum de Móra d'Ebre, i incorpora textos de poetes i escriptors com Desideri Lombarte, M. Cinta Moreso, Imma Penna, Andreu Carranza, o Artur Bladé.
Los Draps és un grup de rock - ska-folk-punk originari de la comarca del Matarranya . Influïts pel rock urbà, usen la dolçaina aragonesa. Van debutar el 1998 a Pena-roja de Tastavins. A l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001.
El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarranya, basada en un poema del desaparegut poeta penarogí Desideri Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. La contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popular, Revolució i PP Feixistes.
El 2006 van rebre el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular i van editar No mos fareu callar.
Un dels seus membres, Marc Martí Badia (Massalió, 1982), és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, redactor i col·laborador de Temps de Franja, coordinador del doble CD Sons del Matarranya (2007); és membre del grup musical Los Draps i del col·lectiu d’articulistes Lo Cresol. Ha treballat com a tècnic a l’Associació Cultural del Matarranya i actualment ho fa al diari La Comarca d’Alcanyís. Ha publicat algunes cançons i poemes en volums col·lectius.
Èric Vinaixa Pujol (Miravet, 1977) comença a estudiar música als 6 anys i a tocar una sèrie d’instruments de vent (bombardí, fiscorn baix, trombó de pistons, trombó de bares) per entrar a formar part de la Banda de Música de Miravet, on debuta als 9 anys. La descoberta dels Beatles als 12 anys suposa tota una revolució. A partir de 2002 lidera el grup de rock Rodamons, amb qui té 2 discos editats, Temps Millors (PICAP, 2005) i Mama (PICAP, 2008).A Rodamons assumeix la composició dels temes, així com la co-producció dels discos.
Rodamons comença a guanyar ressò mediàtic després d'acumular diversos premis, com Gamarock 2003 o En Potència de Catalunya Cultura, fins a rebre el Disc Català de l'any 2005, que atorga anualment Ràdio 4, pel seu primer treball Temps Millors.
A partir del 2006, comença els seus projectes en solitari, tocant en diferents clubs, pubs, locals i petits teatres, normalment sol, acompanyat només de la seva inseparable guitarra Tanglewood, oferint un repertori que es deixa portar pel moment, a cavall dels clàssics que l’han protegit des petit i de la seua pròpia música, en un espectacle anomenat Llarga vida al Rock’n’Roll. En solitari també ha voltat pel món oferint concerts a llocs insòlits com Japó (Tokyo), Cuba (Cienfuegos, Santa Clara, La Habana), Tailandia (Chiang Mai) o la República Txeca (Praga). Ha participat en el disc Història de Catalunya en cançons 2.0 (PICAP, 2009), juntament amb d’altres músics de parla catalana, interpretant el tema La primera senyera, sobre Guifré el Pilós. Des de 2007 també escriu, coordina i produeix diferents músiques per a bandes sonores i spots publicitaris com la sintonia del programa 360 de Catalunya Ràdio o el documental Creixent sobre rodes. A finals del 2010 presenta el seu primer disc en solitari, La famosa gemma de Galveston (PICAP, 2010). Un disc escrit, arranjat i produït per ell mateix. A primers d’abril surt el videoclip del primer senzill,Escac i mat.
1.5 LA FIGURA DE CARLES SANTOS
Carles Santos Ventura (Vinaròs, 1940 ) va començar la carrera artística com a pianista, posteriorment s'ha dedicat a altres disciplines creatives, com la composició musical, l'escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia.
Va començar la seua educació musical formal al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, i va continuar els seus estudis a París.
A finals dels anys 1960 va endegar la seua relació amb el cineasta Pere Portabella, al costat del qual va treballar en diverses pel·lícules i documentals. Així mateix el propi Santos debutà amb la direcció d'un curtmetrage l'any 1967, L'Àpat.
A la dècada de 1980 va començar a dissenyar les demostracions musicals escèniques, que va iniciar a Sydney, Berlín o el Palau de la Música Catalana de Barcelona. Les seues demostracions musicals són marcades per l'extravagància, temes sexuals, i la provocació deliberada. A més de la seua producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica.
Compta amb diversos premis i condecoracions, com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); el Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996); la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Teatre (2001), Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València (2005). Al llarg de la seua carrera ha rebut diversos Premis MAX pels seus espectacles escènics: Hamlet, Ricard i Elena, Tirant lo blanc, etc. Un dels seus treballs més exitosos és la recreació de l'obra del poeta Joan Brossa.
Trobo les seves narracions costumistes són fantàstiques i incomparables.
Els textos de les seves cançons parlen millor de les Terres que no Sabina de Madrid.
Salut des de Barcelona
Jaume
En concret, dius, com a la wiquipedia en espanyol (http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAsica_de_Arag%C3%B3n) que Àngel Villalba va ajudar a crear els Setze Jutge el 1972. Els setze Jutges van ser creats el 1961! A més, mai va ser un membre dels 16 jutges!
Per favor!
L'error de la wiquipedia (un de tants) és que, segurament, el redactor va copiar de la Gran enciclopedia aragonesa i,no tenia gaire comprensió lectora. Compara: http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=3024&tipo_busqueda=3&nombre=&categoria_id=&subcategoria_id=3&conImagenes=
Et demano que rectifiques i que si publiques informació la contrastes en fonts fiables
Salut i gràcies