L’enriquiment d’alguns banquers i alts directius d’empresa ha escandalitzat darrerament. I el que és més bo, ha estat qualificat d’il·legítim. Sobta perquè ningú semblava fins ara qüestionar la legitimitat de guanyar sous molt elevats. Tot això ja es veu que és molt confús perquè trepitja el terreny de la moral. Una categoria a la qual la societat no recorre gairebé mai per a fer judicis.
Fora de l’administració pública i dels representants parlamentaris, no existeixen limitacions a l’hora de fixar salaris elevats per sobre del que marca el conveni laboral corresponent. Si bé els salaris dels treballadors es troben ben acotats i regulats, els emoluments de directius, de diversos rangs perquè no tot són alts directius, i de professionals liberals i altres adscrits al règim d’autònom no tenen altre límit que a vegades la necessitat d’amagar-los perquè no constin, cosa que s’aconsegueix a través de mecanismes diversos, per exemple plans de pensions. Així, algunes persones (moltes) cobren salaris desproporcionats en relació al que marca el conveni laboral segons ram i qualificació, que és l’únic instrument amb alguna objectivitat.
Doncs bé, la il·legitimitat de l’enriquiment és una descoberta recent. Mentre milions de persones en aquest país han sobreviscut amb rendes de treballador, sovint mileurista, molts altres (caldria quantificar) s’han dedicat a “estalviar”. No perquè fossin gent continguda i previsora sinó perquè els seus ingressos excedien tant que els havien d’invertir en segones i terceres residències i en actius financers especulatius, alimentant aquest monstre de les bombolles, la financera i la immobiliària. Així les coses, els governants, cecs a la desigualtat, eliminaven impostos sobre patrimoni i sobre transmissions de patrimoni per evitar que l’acumulació acabés sent un problema fiscal per els afortunats “estalviadors”. Aquell enriquiment, llavors no qüestionat, ara esdevé un frau i un delicte moral per la senzilla raó que al carrer hi ha gent desnonada de la feina i fins i tot de casa seva que ho passa malament. Massa persones que afronten una duríssima realitat de supervivència amb pensions misèrrimes, amb la necessitat de demanar i d’escurar els contenidors de les escombraries. És clar que això qüestiona la legitimitat de l’enriquiment. Com és que no ens n’havíem adonat abans?
Salvador Clarós
Atentament