El Cas Gürtel, conegut popularment com el judici del vestits, ens està desvetllant, setmana rere setmana, quina és la talla política, professional, moral i humana de dos, si més no, dels polítics valencians que més poder han tingut en aquests darrers anys. És un escàndol i un escarni per a tots els valenciana, i per a la intel·ligència, les declaracions gravades que hem escoltat de boca de l’expresident Camp, el que fou el número dos del PPCV Ricardo Costa i els de la resta de corruptes de la trama. Aquestes declaracions haurien de poder ser escoltades per tots els valencians per adonar-se’n per quina mena de xoriços hem estat governants. La societat valenciana hauria de tindre vergonya d’haver tingut aquesta mena de polítics corruptes. Ja hem pogut escoltar com en lloc de dedicar-se a defensar els interessos de tots els valencians i valencianes es dedicaven a ordir una trama corrupta cercant el benefici propi, el dels “amiguitos del alma” i el del partit.
La darrera imatge que hem vist de Camps i Costa en els periòdics fa pena. Mentre el jurat llegia les proves contra tots dos, el primer el vèiem llegint el llibre “ La ruta antiga dels homes perversos ” i el segon fullejant el periòdic. L’exemple de tots dos, advocats d’ofici que haurien de donar exemple, no és gens aconsellable, i encara menys si afegim que en la majoria de les sessions el jutge els va haver de cridar l’atenció per la seua actitud gens professional i més aviat infantil.
No sabem si la decisió és del mateix Camps, jo personalment pense que la idea ha estat dels seus amics de l’Opus, però la qüestió és que no és gens normal que en un judici, i mentre el jutge llegeix les proves inculpatòries, veure a l’acusat llegint un llibre. I, a més a més un llibre que analitza la història del sant Job, un personatge bíblic que, segons les sagrades escriptures cristianes, va ser un exemple de tremp i aguant en les nombroses proves que Déu el va sotmetre, fins a tal punt que se’l coneix popularment per l’expressió “ tindre més paciència que el sant Job” La idea que ha volgut transmetre l’expresident ( recorden que els amics de la trama el coneixien com “ el curita”), o la dels seus beats amics tant avesats al món de la iconografia, els gestos i les explicacions mitjançant paràboles, ha sigut la de donar-nos a entendre que, com en el cas del sant Job, ha de tindre molta paciència per aguantar aquest judici? Ens ha volgut dir que ha estat enganyat, temptat i traït i que ell ha pagat per tots? La seua actitud llegint aquest llibre, i d’indiferència mentre el jutge detallava totes i cadascuna de les proves que l’inculpen en la trama corrupta, és una prova més de l’actitud arrogant, prepotent i burlesca d’un polític que, com Job, ho va tindre tot: poder, prestigi, influència, futur... I que temptat per la cobdícia, l’arrogància, els diners i el luxe ha acabat caient molt baix: abandonat a la seua sort pel seu propi partit, traït pel cercle d’amics més íntims i, el més vergonyós, haver de partir el ridícul més espantós en veure com els membres del tribunal, i tota la societat valenciana, escoltàvem les seues converses telefòniques amb el capo de la trama corrupta .
Diuen que Job va tindre molta paciència. La paciència cristiana de Job, la paciència hipòcrita de Camps, la paciència estoica del poble valencià que estem aguantant la vergonya d’aquest judici. Un judici que a hores d’ara no sabem com acabarà, alguns imaginem el final i continuem pensant com aquella dita que diu que “ qui troba un bon padrí, ja ha corregut mig camí”. I, malauradament, els governants actuals tenen molts padrins en el món judicial i polític. Però tot i així, si més no, als valencians hauria de servir-nos per pensar molt i molt a qui votem cada quatre anys.
Malgrat totes les penalitats, al final Déu orgullós de Job per la seua paciència il·limitada i fidelitat incondicional el va recompensar amb riqueses i una llarga vida. Em jugue el que vulgueu que la història del Molt Honorable acaba, si fa no fa, com la del popular Job, tot i que on hi figura el nom del creador l’heu de canviar per aquell que tots ja sabem. Sí, així de clar: “por los servicios prestados”
Alcoi, 18 de gener del 2012
Camps, probret, ha tingut la mala sort que, per ordre del jutge Garzón ( per cert, un del pocs valents i honrats que té el poder judicial i que, com tu saps millor que jo tenen com a objectiu esborrar-lo del mapa) ha tingut la desgràcia, deia, que li punxaren el telèfon. Però, sàpigues, que corruptes com ell hi ha un fum i, a més a més, disposat a ofrenar el que calga.
Aquesta, amic Basseta, és la nostra desgràcia. Una mena de pecat originar que arrosseguem. Què hi farem?
Salut i m'alegre de rebre notícies teues. A veure quan ens veiem.