Una fotògrafa ha decidit, després de rumiar-s’ho d’allò més durant anys, ha decidir de fer un sopar. Una colla de dones i homes hi són convocats. Tots ells i elles havien pertangut a una cèl·lula barcelonina de Plataformes Anticapitalistes . Novament, la Barcelona dels anys 70 –la de la clandestinitat i la de la Transició- hi torna a surar (...)
El llibre arrenca amb la certesa del sopar (s’hi han fet les trucades adients, tot i algun dubte, el gruix dels convocats hi serà.
El sopar és, però, el motiu de revisitar aquells anys en què, els protagonistes, varen viure perillosament. Si em permeteu un McGuffin que ens durà per moments, per estones, per diàlegs, a través d’un retrat del paisatge i del paisanatge, als usos i costums, a com se les gastaven algunes organitzacions polítiques, i se’m permet, de l’esquerra autoritària.
No és, però, només això. Hi tenim memòria. Comportaments. Interrelacions humanes. Traïcions. Marginació. Violència. Amor.
El llibre transita el camí tortuós que mena de la memòria, de les memòries a l’oblit. Memòries colgades. Memòries tergiversades. Memòries, en qualsevol cas, personals.
Barcelona, ciutat grisa, fosca, lletja, sota els darrers anys de la dictadura franquista.
Un aplec de personatges, ben atractius, ens faran de mestres de la cerimònia (Valentina, Rat, Fluxus, la senyora Cogito, Nil, Nela, Isi... Coneixerem les persones com eren, i el que són ara mateix. Què pensaven, què hi feien, i allò que pensen i fan en aquests moments. Corrupció, nostàlgia, acceptació acrítica del paradís neoliberal que predomina, presó, lluita armada.
Digressiu, a estones hipnòtic, amb un reguitzell de referències de tota mena, el llibre visita, un per un, els personatges, tot allargant la producció del sopar que tant s’anuncia.
A la darrera part, l’acció es dispara a través d’un detonant que perfila i n’accelera el desenllaç.
El llibre resulta molt cinematogràfic –la digressió, el flashback, la vivisecció de moments, el llenguatge el·líptic, la frase curta, l’adjectiu punyent, en una proposta literària que, sincerament, constitueix una grata sorpresa i que aborda una temàtica poc tractada per la literatura catalana contemporània.
Periodista, escriptora que es va estrenar amb un assaig sobre Euskadi Ta Askatasuna, dedicada els darrers anys a la docència sobre el món del cinema a la UPF, Mercè Ibarz, ens va sorprendre, en el camp de la ficció, amb dues novel·les de caràcter autobiogràfic –“La terra retirada” i “La palmera de blat”- que giren a l’entorn de la seva Saidí natal. De la seva producció els darrers temps, en destacaria un llibre sobre la Mercè Rodoreda i sengles aplecs de relats curts d’ambientació urbana –“A la ciutat en obres” i Febre de carrer”-.
Amb aquest darrer títol que ara ressenyem, visita un tema fins ara inèdit en el seu actiu literari. Un tema o qüestió tractat, prou abastament, per Julià de Jòdar, i pel gandià Rafael Chirbes, i més en clau d’actualitat, per la madrilenya Belén Gopegui.
. No parlis de mi quan me’n vagi. Mercè Ibarz. 198 planes. Editorial Empúries. 2010.
http://twitter.com/perermerono
Pere