carme.laura |
divendres, 27 d'abril de 2012 | 09:23h
Artur Mas fou elegit President amb un aval de vots nacionalistes de gran importància política que mereix ser tractat de manera exquisida i no ser malbaratat. La societat catalana respecta i valora el President, creu en les seves paraules i confia en les seves decisions, fins a tal punt que si ara es convoquessin eleccions seria elegit altre cop i potser majoritàriament. És cert, com també ho és que no només el votaren els nacionalistes afiliats a CDC i a UDC sinó molts d'altres.
Aquests nacionalistes hem estat desorientats, els fets i les paraules tenen lectures distintes segons qui les escolta o veu, no són ambigües sinó polivalents. Hi hem cregut veure senyals inequívocs que el President Mas governa seguint el temps i punts d'una estratègia ben dissenyada per a fer possible l'autodeterminació nacional i que se sap preparat per a liderar-la, i això ens fa admetre que la primera estació del viatge és la recuperació econòmica del país i la de la confiança social en el futur.
Entenem que el President no vulgui que Espanya s'ensorri i que col·labori en la sortida del pou en què es troba, ja que encara que les línies que separen la nació espanyola i la catalana són clares i ben dibuixades, la cohabitació, obligada en un únic Estat comporta que l'Estat ens arrossegaria en la seva caiguda. Ho entenem, sí, i també podem entendre que la confiança social en un futur independent serà més forta i compartida en un escenari econòmic tranquil i sense pors.
Molts dels nacionalistes que el volguerem com a President, comprenem, doncs, que les seves decisions a Catalunya i la seva relació amb el Govern espanyol són obligades per la duresa de la situació. Però fins ara no ens ha satisfet, ens ha dolgut i desorientat que no hagi estat possible tenir com a companys ERC o que no hi hagi hagut fins ara un senyal d'identificació amb ells, però volem entendre que ha estat un sacrifici obligat que el Govern ha hagut de fer, que no respòn a una manera d'actuar i de pensar ideològica.
Nogensmenys hem de recordar al President Mas , sense cap mena d'intenció subjacent, que molts dels vots que rebé són d'electors catalans nacionalistes que confiaren, i segueixen confiant, en el seu propòsit de conduir la transició nacional del nostre país cap a l'autodeterminació. Som els nacionalistes que volem la independència de Catalunya i , malgrat saber que és un viatge que ha de superar molts obstacles, volem creure que totes les accions del Govern i en especial les decisions del President encaixen en el disseny estratègic d'aquell objectiu.
Per això li demanem que ens faci un senyal definitiu que demostri que el que fa té un significat estratègic, que l'aproximació a ERC no és un avís tàctic adreçat al Govern espanyol i que la ruptura amb el PP és real. I el creurem.
Els nacionalistes t'hem donat, President, un esperançat crèdit, no el malbaratis pas. Seria una fractura sense cura possible.
Molts dels nacionalistes que el volguerem com a President, comprenem, doncs, que les seves decisions a Catalunya i la seva relació amb el Govern espanyol són obligades per la duresa de la situació. Però fins ara no ens ha satisfet, ens ha dolgut i desorientat que no hagi estat possible tenir com a companys ERC o que no hi hagi hagut fins ara un senyal d'identificació amb ells, però volem entendre que ha estat un sacrifici obligat que el Govern ha hagut de fer, que no respòn a una manera d'actuar i de pensar ideològica.
Nogensmenys hem de recordar al President Mas , sense cap mena d'intenció subjacent, que molts dels vots que rebé són d'electors catalans nacionalistes que confiaren, i segueixen confiant, en el seu propòsit de conduir la transició nacional del nostre país cap a l'autodeterminació. Som els nacionalistes que volem la independència de Catalunya i , malgrat saber que és un viatge que ha de superar molts obstacles, volem creure que totes les accions del Govern i en especial les decisions del President encaixen en el disseny estratègic d'aquell objectiu.
Per això li demanem que ens faci un senyal definitiu que demostri que el que fa té un significat estratègic, que l'aproximació a ERC no és un avís tàctic adreçat al Govern espanyol i que la ruptura amb el PP és real. I el creurem.
Els nacionalistes t'hem donat, President, un esperançat crèdit, no el malbaratis pas. Seria una fractura sense cura possible.
Tanmateix el polític té l'obligació de ser intel·ligible, i això implica donar explicacions de les decisions que es prenen, especialment de les difícils, i situar-les en un marc coherent a ulls propis i d'altri.
Per exemple, vodria tenir la tranquil·litat de saber que la valoració de TV3 com eina imprescindible per al nostre redreçament cultural és compartida pels dirigents actuals. I francament, no goso pas dir rotundament que no, però sí que dic que no em queda gens clar.
Voldria obtenir clarícies sobre les retallades: què hi ha de forçat per la part alíquota del deute global espanyol, què hi ha d'ofegament premeditat via expoli fiscal i què hi ha de canvi polític.
Em neguiteja la voluntat de ser el primer de la classe. Sobta sentir exclamar-se la consellera Irene Rigau dient que hem retallat més que ningú, i que ara no se'ns té en compte. I doncs, que us pensàveu: quan un exèrcit retrocedeix, no és habitual que l'exèrcit contrari es mantingui en les línies inicials esperant que l'altre pugui recuperar-se.
Em torba la ingenuïtat naïf sobre la importància de la clau de la caixa. Suposant que arribem a tenir-la, ells tenen el cobrador del frac, i nosaltres històricament hi som molt sensibles.
I em molesta profundament la manca d'autocrítica sobre tot el temps perdut en ambigüitats des del plantejament de la reforma de l'Estatut. No cal estendre-s'hi gaire, però sentir dir, encara que fos amb la boca petita "Teníeu raó", s'agrairia.
Voldria creure que davant un atac en tota regla -de la limitació de l'enseyament en català a la invasió de competències passant per l'ofegament econòmic premeditat - hi hurà una resposta contundent. Però, sincerament, no ho crec; considero més probable la vella tàctica de magnificar les engrunes aconseguides.
El 'coneixement colonialista' adquirit després de 5 segles i mig d'ocupació i col·laboracionisme d'una part dels nostres conciutadans, crec que caldria que fóra un tresor compartit -i interioritzat- tan normal en la nostra societat com fer botifarres o dir "bon dia". Fot molt que gent tan capaç com na Carme-Laura persistisca en l'errada i, fins i tot, usada la seua 'àurea' per a aprofundir en els errors d'antuvi. D'ací el meu fuetejament diari a la titolar del bloc que, si bé, no es mereix tampoc no és aliena a l'engany.
Us dese dos posts més que poden ajudar-vos a aquells que quasi tot ho sabeu, des de la meua condició d'humil aprenent d'aquesta cosa que éws la descolonitzaciódel nostre país:
Post.1 el meu resum sobre una història trabucada i tergiversada a posta.
i Post.2
Vostès perdonin però ja estem intervinguts
Un nacionalista no és cap altra cosa que un narcisista crescut.