carme.laura |
dimecres, 18 de gener de 2012 | 08:51h
"Tocats dos quarts de tres de la matinada, nit de lluna plena, un vaixell pirata somalí atacà el "Patiño" vaixell de combat espanyol en una missió de la Unió Europea al mar de les Ïndies contra la pirateria. El "Patiño" , més gran i ben armat, capturà el vaixell pirata i féu presoners els tripulants supervivents."
No és una passatge de la història de segles passats sinó del dia 12 de gener d'enguany.
Fa cinc-cents i quatre-cents anys els pirates dominaven els mars, atacaven les galeres portugueses, angleses, franceses, espanyoles, feien presonera la tripulació i viatgers , els convertien en esclaus o en demanaven onerosos rescats, fins a tal punt els mercaders i els monarques dels Estats europeus eren atemorits per les pèrdues i penalitats sofertes pels atacs que els Governs es veien obligats a pactar amb els pirates , pagant-los rescats o tributs, i alhora a combatre'ls amb expedicions de càstig.
Als segles XVI i XVII els pirates europeus eren personatges coneguts, temuts i admirats, aventurers que en la pirateria recuperaven la fortuna i, amb ella, sovint l'honor perduts. Un d'aquells fou Henry Mainwaring, noble de vida atzarosa, d'intel·ligència audaç, ambiciós, desmesurat, escriptor.
Henry Mainwaring nasqué l'any 1586 a Anglaterra, al poble d'Ightfield, en el si d'una família noble, rica, important. D'acord amb el seu origen i condició estudià lleis a Oxford, intervingué en tribunals de plets marítims i als 24 anys fou comissionat pel comandament de l'armada anglesa per a capturar el més famós pirata de l'època, Peter Easton, conegut com "l'arxipirata", que tenia la base d'operacions a l'illa de Terranova.
La missió de Mainwaring fou un fracàs, no aconseguí capturar Easton. Aquest fet capgirà la vida del jove Henry, allò que havia de combatre es convertí en la seva professió, en passar per l'estret de Gibraltar i trobar-se amb galeres espanyoles i portugueses, curulels de mercaderies i homes, oblidà la seva missió i les atacà, capturant-les. S'instal·là a la costa africana, a Mamora, convertint-se en el terror dels vaixells espanyols i portuguesos. Més tard anà a Terranova i s'apoderà de la base d'Easton, al Port Grace . La seva anomenada li valgué ser conegut com "El temible pirata". D'aquesta manera inicià la seva lucrativa nova vida, lleial a Anglaterra, no atacà vaixells anglesos però fou temut per tots els mars i tota Europa.
El monarca espanyol li oferí el perdó, 20.000 ducats anuals i un alt comandament de l'armada sota la bandera espanyola si deixava d'atacar els seus vaixells però també ho va fer el rei James que l'amnistià. Mainwaring tenia 30 anys quan tornà a Anglaterra, on fou nomenat vicealmirall i elegit membre del Parlament.
No havia oblidat el seu temps brillant de pirata, dos anys després de la seva arribada a Anglaterra publicà una curiosa obra " Discours on the Beginnings, Practices and Suppression of Pirates". Obra que mostra l'esperit paradoxal de Mainwaring : hi desaprova el perdó als pirates, recomana que se'ls capturi i se'ls castigui amb la mort o amb l'esclavitud, adverteix que cal no pagar rescats per tal que els navegants s'inclinin a resistir ésser capturats i proposa que els vaixells mercants siguin armats i que a les costes hi hagi patrulles de vigilància de l'armada.
Més tard escrigué "The Seaman's Dictionary".
La seva passió pel mar, la seva perícia en l'art de navegar, el seu valor en l'abordatge el van fer famós i ric i la seva lleialtat en la guerra civil a la causa reial el convertí en exiliat i pobre. En la més gran pobresa, a França, morí, tenia 67 anys.
Henry Mainwaring, "The Dread Pirate",1586-1653.
La missió de Mainwaring fou un fracàs, no aconseguí capturar Easton. Aquest fet capgirà la vida del jove Henry, allò que havia de combatre es convertí en la seva professió, en passar per l'estret de Gibraltar i trobar-se amb galeres espanyoles i portugueses, curulels de mercaderies i homes, oblidà la seva missió i les atacà, capturant-les. S'instal·là a la costa africana, a Mamora, convertint-se en el terror dels vaixells espanyols i portuguesos. Més tard anà a Terranova i s'apoderà de la base d'Easton, al Port Grace . La seva anomenada li valgué ser conegut com "El temible pirata". D'aquesta manera inicià la seva lucrativa nova vida, lleial a Anglaterra, no atacà vaixells anglesos però fou temut per tots els mars i tota Europa.
El monarca espanyol li oferí el perdó, 20.000 ducats anuals i un alt comandament de l'armada sota la bandera espanyola si deixava d'atacar els seus vaixells però també ho va fer el rei James que l'amnistià. Mainwaring tenia 30 anys quan tornà a Anglaterra, on fou nomenat vicealmirall i elegit membre del Parlament.
No havia oblidat el seu temps brillant de pirata, dos anys després de la seva arribada a Anglaterra publicà una curiosa obra " Discours on the Beginnings, Practices and Suppression of Pirates". Obra que mostra l'esperit paradoxal de Mainwaring : hi desaprova el perdó als pirates, recomana que se'ls capturi i se'ls castigui amb la mort o amb l'esclavitud, adverteix que cal no pagar rescats per tal que els navegants s'inclinin a resistir ésser capturats i proposa que els vaixells mercants siguin armats i que a les costes hi hagi patrulles de vigilància de l'armada.
Més tard escrigué "The Seaman's Dictionary".
La seva passió pel mar, la seva perícia en l'art de navegar, el seu valor en l'abordatge el van fer famós i ric i la seva lleialtat en la guerra civil a la causa reial el convertí en exiliat i pobre. En la més gran pobresa, a França, morí, tenia 67 anys.
Henry Mainwaring, "The Dread Pirate",1586-1653.
Ahir, en un magnífic article, homenetjàreu l'encert amoós dels vostres pares en una situació horrorosa. Sou filla d'una bombolla de tendresa que us immunitzà del terror. Jo també, com molts altres catalans equilibrats mentalment -és a dir no afectats per la codificació espanyola per utilitzar un concepte encertat del recent llibre del Sr. Àlex Pîneda- , i ho he explicat als meus amb una imatge poètica: "núvols de saó", perquè els nostres pares foren prou hàbils i valents per transformar la tempesta de foc en una nuvolada fructífera, que és la nostra pervivència i voluntat de lliurar més robust el nostre testimoni personal i col·lectiu.
El perill és l'enyorança de la bombolla quan la tempesta no és la mateixa. Aquest per a mi, i amb tots els respectes, és el perill més gran de la major part de la gent de CiU.
Avui, en un amè article, parleu dels pirates. Hi ha un nexe d'unió entre les bombolles i els pirates, i abusant d'aquest espai m'explico.
El pirata sempre és un revoltat per un estat de coses que el porta a una situació insostenible. Mainwaring va fracassar en la missió que se li encomanà, i el fracàs gaire bé sempre comportava la forca. Era una llei de la marina anglesa que l'havia importat de la marina catalana. Fou la por de la humiliació i de la mort qui portà a la pirateria el Mainwaring fracassat i no fou fins que hagué complert l'encàrrec d'acabar amb Easton quan deixà la pirateria i obtingué el perdó del seu Rei, al qual no atacà mai.
Mentre fou pirata, com tot altre pirata, Mainwaring edificà una bombolla. No era una bombolla tendre, però era una bombolla d'amor a la vida. Un amor rude en els pirates menys senyors, i un amor molt més lliure en els pirates més cultivats que el que les seves societats aristocràtiques els permetien.
A la Confederació catalana hem tingut molts pirates i molts bandolers, que eren els pirates de terra endins. Sempre l'excés de la pirateria fa bona la societat que el persegueix, perquè de fet la societat, per més defectes que tingui, gaire bé sempre és una bombolla que ens protegeix de la llei selvàtica.
Vivim en un joc de bombolles protectores. Un joc que no és estàtic i on les regles no són del tot fixes.
Ara vivim un moment on el joc de bombolles s'accelera. L'anomenada crisi dels mercats quan és la crisi corol·lari de la irresponsabilitat de la democràcia convertida en simple propaganda, (quina barra!), ens obliga i obligarà a edificar bombolles per sobreviure. L'encert dels capdavanters farà que la bombolla sigui més o menys consistent, més o menys precària, més o menys tendra i més o menys pirata.
Els nostres pares amb la bombolla tendra foren uns resistents. Avui si fem bombolles tendres som uns claudicants perquè el nostre combat i el nostre objectiu possible és una bombolla tendra per a tots els nostres pobles, per a tots els nostres infants.
Els nostres pares amb la bombolla tendra foren uns pirates del temps invisibles. Avui si fem pirateries invisibles o dissimulades som uns delinqüents per la situació institucional que ens agradeix, i uns covards per a nosaltres mateixos perquè tenim veu, pot ser és l'única cosa que tenim, i ningú ens pot fer callar sinó la nostra pròpia covardia.
Siguem pirates, però al servei de la nostra gent. Edifiquem la nostra bombolla protectora, el nostre estat, i siguem deslleials als nostres botxins i violentadors.
I assumim que no hi ha pirates sense pòlvora ni munició. És aquesta la diferència substancial entre la bombolla de tendresa i la bombolla dels pirates. En una hi ha petons i en l'altra canons.
Quins són els canos del segle XXI? L'encert en la resposta ens donarà el triomf.
Fa anys, pels europeus Àfrica era font d'esclaus. Actualment, com això d'emportar-se gent a la llum del dia està mal vist, millor emportarse'n les riqueses naturals (aliments inclossos) i deixar-lis la brossa del món adelantat (ara en crisi, diuen).
De ben segur que més d'un economista -i periodista- deu pensar "I què? Què en faran dels peixos aquests negrots, si estan tots infectats per la sida?".
Crec recordar que vaig lleguir a no sé on la història d'una cap pirata que va fundar una comunitat al Carib o a Amèrica del sud. Comunitat de tipus comunista (o llibertària) [encara no havia nascut en Karl Marx per prostituir la paraula "comunista"].
Atentament