Ni són 10 milions els qui parlen valencià (o l’entenen), ni som 10 milions els qui parlem català (o l’entenen). Menys encara en són –en som– tants si es pretén aconseguir que una o altra llengua, o totes dues alhora, siguen oficials a les institucions europees.
La coalició triomfant al País Valencià, Compromís, ha presentat, a través del diputat i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, una proposició no de llei a les Corts valencianes en què insta l’executiu d’Alberto Fabra perquè realitze les gestions necessàries davant les institucions de la Unió Europea per tal d’aconseguir que el valencià hi siga reconegut com a llengua oficial. Una iniciativa política raonable i coherent amb l’ideari del partit nacionalista valencià i de la coalició on és integrat. Tanmateix, Morera va voler qualificar la proposta quantificant-ne els usuaris d’aquesta llengua: Som 10 milions, va alfarrassar el dirigent nacionalista.
Cal dir que no sap fer comptes, Enric Morera. No sap fer comptes «jurídicament». Perquè fa temps que qui va ser ministre d’afers exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ja va explicar, a Morera i a qui no tinguera les orelles embossades, que les lleis en matèria lingüística que s’havien aprovat, i que havien comptat amb el suport del partit del senyor Morera, havien comportat la separació –o secessió– jurídica entre català i valencià: a Espanya, als Països Catalans, a Europa i arreu del món. Jurídicament –va dir Moratinos, amb les lleis a la mà– valencià i català són llengües diferents. Podia haver dir-ho més alt, l’exministre espanyol, però no pas més clar, ni amb més satisfacció espanyola. No obstant això, ja sabem que no hi ha sord més profund que qui no vol escoltar.
No tenia cap sentit, doncs, apel·lar a la ciència per contraatacar l’opinió de les institucions europees. Perquè si la ciència diu que la Terra és redona i la llei afirma que no ho és, en cas de conflicte, a favor de qui –de què– dictaminarà un jutge? Doncs el que va dictaminar, en setembre de 2005, l’informe del Consell d’Europa sobre l’aplicació a Espanya de la Carta de les Llengues Regionals o Minoritàries: la separació de català i valencià d’acord amb l’ordenament jurídic d’ambdues comunitats autònomes. ¿I quin va ser el principal aval per a aquesta afirmació de l’informe del Consell d’Europa? L’Acadèmia Valenciana de la Llengua! Així ho explicava la notícia que se’n feia ressò.
I qui va donar suport a la creació d’aquesta troiana institució? Entre d’altres, l’expresident Pujol, que la va negociar amb l’expresident Zaplana a través de Joan Rigol, algun destacat membre valencià de l’IEC i –a més del PSOE i el PP– el Bloc Nacionalista Valencià, partit del qual és secretari general Enric Morera. Qui se’n recorda d’allò que rectificar és de savis? Vull dir: si t’han dit que has clavat el peu en un fangar, el que diu el sentit comú és que cal traure’l abans que t’hi afones del tot.
En conclusió, no són deu milions els qui parlen valencià, però tampoc, ai –perquè la llei també ens afecta–, som 10 milions els qui parlem català. Aquesta mutilació, però, no els l’ha feta l’enemic secular, el del «cuidado y el efecto». Sinó nosaltres mateixos. I tan alegres, però. I tan sords. I tan cecs. I tan rucs.
Publicat al DIARI GRAN DEL SOBIRANISME
