“La ciudad (Barcelona) no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos”
- Javier Pérez Andújar (2011) Paseos con mi madre. Editorial Tusquets, Barcelona. -
Aquell 4 de gener, jo era a Sevilla i, els edificis de Pedro Salvador, em transportaven al barri dels meus primers grisines, la primera guarde, les primeres experiències d'una vida que es va concebre als blocs de la veïna Maresma.
I és que, entre Alfons el Magnànim i el Mercat del Besòs hi ha una munió de casetes i edificis, racons i raconets, que sempre he trobat entranyables i propers. Fòren el paisatge que van veure els meus ulls dalt del cotxet de nadó atent. I, el suara esmentat barri de la capital andalusa, m’ho ha fet recordar.
Jo vaig tenir la sort de ser fill d’immigrants de proximitat. Immigrants d’aquells que van desplaçar-se una seixantena de quilòmetres per anar a la ciutat de les oportunitats, tot fugint d’un entorn que, per les raons que fossin, no va acceptar-los del tot. De fet, si hi penso sincerament, va ser el mateix entorn, la mateixa comarca, la que va portar el pare a Barcelona. Digueu-me sinó perquè a ciutat havia d’estar treballant en l’empresa d’un amo osonenc? En qualsevol cas, a cavall entre el Sud-oest del Besòs i Balenyà-Tona-Taradell van passar els millors anys de qualsevol vida: els de la infantesa.
- Javier Pérez Andújar (2011) Paseos con mi madre. Editorial Tusquets, Barcelona. -
Aquell 4 de gener, jo era a Sevilla i, els edificis de Pedro Salvador, em transportaven al barri dels meus primers grisines, la primera guarde, les primeres experiències d'una vida que es va concebre als blocs de la veïna Maresma.
I és que, entre Alfons el Magnànim i el Mercat del Besòs hi ha una munió de casetes i edificis, racons i raconets, que sempre he trobat entranyables i propers. Fòren el paisatge que van veure els meus ulls dalt del cotxet de nadó atent. I, el suara esmentat barri de la capital andalusa, m’ho ha fet recordar.
Jo vaig tenir la sort de ser fill d’immigrants de proximitat. Immigrants d’aquells que van desplaçar-se una seixantena de quilòmetres per anar a la ciutat de les oportunitats, tot fugint d’un entorn que, per les raons que fossin, no va acceptar-los del tot. De fet, si hi penso sincerament, va ser el mateix entorn, la mateixa comarca, la que va portar el pare a Barcelona. Digueu-me sinó perquè a ciutat havia d’estar treballant en l’empresa d’un amo osonenc? En qualsevol cas, a cavall entre el Sud-oest del Besòs i Balenyà-Tona-Taradell van passar els millors anys de qualsevol vida: els de la infantesa.
Recordo que, quan tenia un any... bé, de fet no ho recordo de quan tenia un any, sinó de quan vaig trobar-me el llibre, publicat quan jo tenia un any, que descansava en alguna de les prestatgeries del flamant pis de la Cooperativa on vaig aprendre a caminar. Deia que recordo encara la lectura d’un llibre que portava per nom Al Sudoeste Del Río Besós: Diez años de la vida de un barrio barcelonés i que havia escrit un bon veí del barri, n’Alfred Matas i Pericé i que era prologat per un d’aquests periodistes del Poblenou que, encara ara, se l’enyora per la seva feina de picapedrer social dels anys del tardofranquisme: en Josep Maria Huertas Claveria. Jo devia tenir uns deu anys – vaig néixer l’any 1970, el llibre és del 71- i ja havia estat protagonista d’alguna de les demandes d’una pinya de gent que sabia treballar amb les mans i que va haver de fer-se col•lectivament un barri abandonat pel corpus social de la ciutat benestant.
Jo, com deia, era a Sevilla i, per les noticies, vaig saber de la mort d’un veí del barri a les vores de Cristóbal de Moura. Un tret va acabar amb la seva vida i va portar un tou de periodistes al barri oblidat de la mà de Déu, que no pas de la parròquia obrera de Sant Paulí de Nola nascuda amb el barri i que en viu les maltempsades.
Si. Ja sé que em direu que si el Fòrum de les Cultures, que si els nous hotels, que si... però els espais de la meva infantesa perduren en un barri deixat de la mà de Déu: la pistola encanonada al cap del meu pare en una sucursal bancària de Rambla Prim, la bici del meu germà robada en el mateix indret, els cotxes robats i abandonats en un descampat del barri, les ulleres trencades dia sí i dia també per un que passava més gana que jo, els partits de futbol finiquitats per l’arribada d’un grupet de pobres i rudes sagals expulsats per les rates d’algun cau abandonat, ... L’espai més cru de la meva infantesa de la meva infantesa dels setanta i els vuitanta a les vores del Besòs era això. I, ara, quan els fets del Besòs, m’han fet tornar als meus anys de calça curta, m’ha sabut molt de greu veure com es reproduïen els tòpics de sempre: que si la diversitat, que si els gitanos, que si els immigrants, que si...
I els partits de futbol? I les portes dels veïns sempre obertes? I les tardes creatives de la generació dels meus germans construint centre cívic? la solidaritat fraternal per demanar millores en les condicions de vida del barri? I...
Em miro els meus amics de llavors i en trobo molts amb estudis universitaris i exercint de funcionaris, empresaris (si, sí, ja sé que no són grans empresaris, sinó botiguers, autònoms i petits emprenedors en general, però viuen, carai!) o professionals liberals. Em miro els meus veïns i me’ls trobo jubilats i vivint en aquell barri o en un altre, però sempre cofois de la sort que la vida els ha donat. Ells, que van arribar amb una ma al davant i l’altra al darrera, han vist com els seus fills han arrelat i els han dat nets en aquesta ciutat. N’estan orgullosos de tot plegat. N’estic segur que n’hi ha que no van sortir de la marginalitat dels primers dies –una marginalitat on tots podem tornar a les primeres de canvi, és ben cert-, però la balança d’aquelles generacions és molt i més positiva.
Per això, quan un polític amb capacitat executiva diu, en declaracions oficials, que la diferència crea conflictes, jo només em puc preguntar: De quin coi de món ha baixat aquest paio? El que crea conflictes és no acceptar la diferència, no acceptar-la i, sobretot, no possibilitar la integració que nosaltres vam viure en aquell mateix entorn, venint també de fóra, i amb una diversitat cultural tan bèstia com la de la pell de brau amagada sota les capes d’acer dur de la unitat franquista.
Un tret de pistola ha impossibilitat que una persona seguís el camí dels de la meva generació, o la dels meus pares, però això no ens ha de fer tancar les portes d’un barri que, avui, com ahir, com demà, és port franc per aquells que, pels motius que siguin, cerquen una oportunitat de desenvolupar-se com a ésser humans. Ibrahim? Dieye? Xiaoyan? Pepe? Nazario? Alfonso? Lluís? Persones. Som persones i cal que ens tractin com a tal.
+ info sobre els Fets del Besòs:
@loNegredeTerrassa, el dijous 5 de gener, a Voleu dir que és racisme?
@desdelamina, el dimarts 10 de gener, a Ressaca del tsunami #fetsBesòs
@RepublicaTwitt, el dimecres 11 de gener, a #FetsBesòs i #mortCIES ¿Dos caras de una misma moneda?
Jo, com deia, era a Sevilla i, per les noticies, vaig saber de la mort d’un veí del barri a les vores de Cristóbal de Moura. Un tret va acabar amb la seva vida i va portar un tou de periodistes al barri oblidat de la mà de Déu, que no pas de la parròquia obrera de Sant Paulí de Nola nascuda amb el barri i que en viu les maltempsades.
Si. Ja sé que em direu que si el Fòrum de les Cultures, que si els nous hotels, que si... però els espais de la meva infantesa perduren en un barri deixat de la mà de Déu: la pistola encanonada al cap del meu pare en una sucursal bancària de Rambla Prim, la bici del meu germà robada en el mateix indret, els cotxes robats i abandonats en un descampat del barri, les ulleres trencades dia sí i dia també per un que passava més gana que jo, els partits de futbol finiquitats per l’arribada d’un grupet de pobres i rudes sagals expulsats per les rates d’algun cau abandonat, ... L’espai més cru de la meva infantesa de la meva infantesa dels setanta i els vuitanta a les vores del Besòs era això. I, ara, quan els fets del Besòs, m’han fet tornar als meus anys de calça curta, m’ha sabut molt de greu veure com es reproduïen els tòpics de sempre: que si la diversitat, que si els gitanos, que si els immigrants, que si...
I els partits de futbol? I les portes dels veïns sempre obertes? I les tardes creatives de la generació dels meus germans construint centre cívic? la solidaritat fraternal per demanar millores en les condicions de vida del barri? I...
Em miro els meus amics de llavors i en trobo molts amb estudis universitaris i exercint de funcionaris, empresaris (si, sí, ja sé que no són grans empresaris, sinó botiguers, autònoms i petits emprenedors en general, però viuen, carai!) o professionals liberals. Em miro els meus veïns i me’ls trobo jubilats i vivint en aquell barri o en un altre, però sempre cofois de la sort que la vida els ha donat. Ells, que van arribar amb una ma al davant i l’altra al darrera, han vist com els seus fills han arrelat i els han dat nets en aquesta ciutat. N’estan orgullosos de tot plegat. N’estic segur que n’hi ha que no van sortir de la marginalitat dels primers dies –una marginalitat on tots podem tornar a les primeres de canvi, és ben cert-, però la balança d’aquelles generacions és molt i més positiva.
Per això, quan un polític amb capacitat executiva diu, en declaracions oficials, que la diferència crea conflictes, jo només em puc preguntar: De quin coi de món ha baixat aquest paio? El que crea conflictes és no acceptar la diferència, no acceptar-la i, sobretot, no possibilitar la integració que nosaltres vam viure en aquell mateix entorn, venint també de fóra, i amb una diversitat cultural tan bèstia com la de la pell de brau amagada sota les capes d’acer dur de la unitat franquista.
Un tret de pistola ha impossibilitat que una persona seguís el camí dels de la meva generació, o la dels meus pares, però això no ens ha de fer tancar les portes d’un barri que, avui, com ahir, com demà, és port franc per aquells que, pels motius que siguin, cerquen una oportunitat de desenvolupar-se com a ésser humans. Ibrahim? Dieye? Xiaoyan? Pepe? Nazario? Alfonso? Lluís? Persones. Som persones i cal que ens tractin com a tal.
+ info sobre els Fets del Besòs:
@loNegredeTerrassa, el dijous 5 de gener, a Voleu dir que és racisme?
@desdelamina, el dimarts 10 de gener, a Ressaca del tsunami #fetsBesòs
@RepublicaTwitt, el dimecres 11 de gener, a #FetsBesòs i #mortCIES ¿Dos caras de una misma moneda?
Amb amargor comprovo que la zona del Maresme i el Besòs segueix tenint les ratios dels meus anys d'infant de calça curta. Això sí, al seu costat i en edificis blindats dins d'un parc públic, s'ha creat un barri fantasma que supera la mitjana de la renda de la ciutat: Com pot ser que vulguin suplir amb totxanes i maons allò que necessita paciència i amor?
Coi! no sé qué m'agrada més, si l'article o el comentari!
Perdoneu.. ..però algú ho havia de dir!!