Aparentment, el primer punt, diguem-ne, de l'argumentari a què fa referència Mariano Rajoy, el PP i dels seus seguidors, és impecable: la llengua és un tret essencial de cada persona i, per tant, cada una d'elles té el dret d'aprendre i parlar la seva llengua. En conseqüència, ningú no pot imposar cap llengua que el subjecte del dret, la persona concreta, no vulgui. Qualsevol ésser humà, doncs, estigui on estigui, té el dret a rebre l'ensenyament en la llengua pròpia. Fins aquí, res a dir, tot és lògic. Però de seguida la cosa s'empantanega. Perquè si seguim, sense matisar, la mateixa lògica hauríem d'afirmar que, per exemple, un espanyol que visqui a Finlàndia tindria el dret de rebre l'ensenyament en espanyol o un francès que resideixi a Letònia tindria un dret equivalent... Sí i no, puntualitzen els adeptes al PP. Sí, en absolut, en el cas que un espanyol que viu a Barcelona vol rebre l'ensenyament en espanyol, però no ben bé si un català que viu a Madrid vol rebre l'ensenyament en català. En aquest últim cas, depèn de les circumstàncies.

És en aquestes distincions on tot el discurs lingüístic grinyola per la incoherència que denota. Com si en parlar de llengua poguéssim aplicar dos pesos i dues mesures pel que fa als drets i haguéssim de relativitzar una realitat de base tan evident com que els éssers humans no vivim l'un al costat d'un altre, com a mers individus. Perquè, senzillament, som, per naturalesa, socials, fet que experimentem a través de la comunicació, de l'intercanvi, de la convivència...amb altres. En plural. Aquesta obertura substancial cap enfora la percebem, immediatament, en un grup, en una col·lectivitat determinada. I això implica configurar unes relacions de convivència que facin possible l'entesa i la comprensió de les persones que s'identifiquen amb aquest grup o col·lectivitat... En aquesta recerca, evidentment, la llengua hi juga una importància cabdal. D'aquí la necessitat que les persones pertanyents a una comunitat es posin d'acord per a assumir la llengua de relació. La llengua que no solament han d'utilitzar per a entendre's sinó també per a indicar-los el camí que les dugui a la seva mútua cohesió social i, en últim terme, a alimentar la seva identificació comuna. Per tant, ningú no es pot interposar per a condicionar aquestes opcions, sempre i quan volem respectar els drets lingüístics de tothom. Als individues que, per exemple, pertanyen al grup, col·lectivitat o poble que es diu espanyol, els assisteix el dret de rebre l'ensenyament en llengua espanyola i els qui viuen amb ells i tenen eventualment una altra llengua d'origen com a pròpia és normal que, per a la seva respectiva inclusió social, assumeixin el mateix ensenyament, sense que aquesta acceptació els obligui a abdicar de la seva llengua.

Aquesta dimensió dels drets lingüístics ens evidencia que estem parlant de la doble vessant dels drets humans, de la individual i de la col·lectiva. Un fet que, però, els del PP i molts d'altres neguen (com neguen, en general, que els drets col·lectius existeixin, almenys per a tothom). Malgrat que només contemplant aquesta doble dimensió percebem com cada persona pot trobar-se ben cohesionada i mantenir-se en sintonia amb el propi grup lingüístic i desenvolupar-se lliurement i en plenitud. Una sintonia que ha de permetre, per exemple, que en el terreny de la immigració, d'un individu d'origen lingüístic diferent de la comunitat que l'acull, aquesta persona trobi natural prendre i aprendre la llengua d'aquesta seva nova comunitat, com la llengua de la seva inclusió social i, en definitiva, de la seva identificació futura. Si no d'ell sí dels seus successors.

Val a dir que Mariano Rajoy i els seus, tot i negar la dimensió col·lectiva dels drets, no s'oposen a aquests plantejaments. Tanmateix, per raons polítiques, prefereixen portar el seu discurs lingüístic al terreny de la incoherència o de la confusió destructiva. Així, encara que, en la pràctica, admeten la vessant col·lectiva dels drets lingüístics, si es tracta d'un poble que gaudeix d'una sobirania política, la refusen si es refereixen a comunitats que, com a tals, són privades d'aquesta sobirania, per més que tinguin llengües pròpies. Com si una conjuntura externa a la llengua fos decisiva per a justificar. a segons qui, l'abolició o la reducció d'uns drets humans individuals (i col·lectius), universals i intransferibles. Sintèticament, són, en tot cas, aquestes les tesis que segurament desenvoluparà el govern del PP. Uns indicis: envers les comunitats lingüístiques políticament mutilades, el nou president del govern espanyol advoca per a aprofundir i portar a terme una política en pro del bilingüisme, d'un bilingüisme que ell sap prou bé que apunta a l'acantonament dels drets lingüístics a l'esfera individual i a substitució lingüística de la llengua minoritzada a favor de la llengua del poble dominant. (No hi fa res que aquesta posició sigui un niu de conflictes. Ja s'adoptaran lleis per a reprimir-los).

En això, Mariano Rajoy no s'apartarà de la línia dels seus predecessors, de dretes i d'esquerres. Tanmateix, ara el bilingüisme de sempre es diferenciaria molt bé d'un altre bilingüisme que el mateix cap del govern espanyol preconitza, quan parla d'aplicar-lo en relació a l'espanyol o castellà i a l'anglès. Llengua, aquesta última, més potent que l'espanyola, però sempre considerada en tant que idioma complementari destinat a unes funcions que no malmeten ni rebaixen l'ús i l'ensenyament de la llengua espanyola dins del seu propi àmbit. (Paradoxalment, aquest bilingüisme de no substitució és l'antídot de l'altre bilingüisme que de temps es vol implantar o del trilingüisme que ja fomenten els governs autònoms de les Illes Balears, País Valencià i Galícia). Com podem comprovar, doncs, la paraula bilingüe té, ara, en el discurs de Mariano Rajoy unes connotacions més complexes, si més no, de les que presentava fins la introducció del bilingüisme tipus espanyol-anglès.

Els plantejaments que porten el nom de bilingüisme o trilingüisme esdevenen encara més confusos i compliquen més la situació lingüística davant el fet que les nostres societats, l'espanyola compresa, són avui plurilingües, a causa de les onades immigratòries que la globalització està propiciant. Aquesta realitat buida més de continguts els arguments sobre el bilingüisme institucionalitzat i dóna més arguments a la necessitat de practicar la immersió lingüística, tan condemnada, entre altres, pel partit que representa el nou cap del govern espanyol. Perquè els seus detractors no poden ignorar que el plurilingüisme és ben servit si en l'àmbit territorial on s'ha format la comunitat d'acolliment, la llengua que el distingeix esdevé la llengua comuna, capaç de cohesionar tothom i d'incloure'l en un projecte social i nacional compartit. Més enllà de les divisions polítiques de les llengües, que creen, indefectiblement, discriminacions, i més en consonància amb el respecte degut, en cada comunitat lingüística, a la doble vessant dels drets lingüístics -individual i col·lectiva- dels seus membres.