Ahir El País titulava el seu editorial "Dos en el banquillo", tot referint-se a la coincidència temporal entre els judicis que se segueixen a València i Palma a dos antics presidents autonòmics, Francisco Camps i Jaume Matas, ambdós acusats de corrupció.
L'editorialista de l'òrgan oficial del nacionalisme espanyol pretesament il·lustrat i progressista s'ho feia venir bé per erosionar el Partido Popular just al començament de l'era Rajoy al front del govern estatal. Assenyalava també que les comunitats autònomes valenciana i balear són les que més casos de corrupció han acumulat -comparativament a nivell estatal -en els darrers mandats. Potser pensava incloure també Catalunya en la seva inquisitòria quan esmenta erròniament Anton Cañellas (antic dirigent d'UDC durant la transició) quan volia referir-se a Gabriel Cañellas, president popular de les Illes Balears forçat a dimitir per Aznar també a l'inici del seu madat.
Analitzat des d'una perspectiva nacional catalana els procesos judicials a Camps i Matas tenen altres punts de coincidència. Ambdós ex-presidents són exponents de les elits de notables autòctons castellanitzats, de nissaga familiar en el cas del valencià, més recent en el cas del mallorquí. Ambdós han accedit als seus respectius càrrecs governamentals per oferir noves glòries a Espanya més que per vetllar pels interessos del comú de valencians i mallorquins.
Explícitament, han actuat com a subalterns de l'ordre espanyol i han permès l'espoli econòmic dels seus ciutadans en benefici de la metròpoli castellana. Políticament, la situació d'espoli fiscal i dependència política del conjunt dels Països Catalans es pot descriure com el cas més flagrant de neo-colonialisme al si de l'Europa comunitària. Camps i Matas han actuat com ho feien els servents de l'imperi espanyol en altres èpoques, col.laborant a la destrucció de la identitat autòctona per suplantar-la per una espanyolitat forçada.
Les victòries electorals que els van permetre accedir al poder autonòmic cal interpretar-les dins d'aquesta lògica de dominació política. La mateixa que explica l'actual hegemonia del PP en terres valencianes i mallorquines malgrat els reiterats casos de corrupció. Joan Mir ho va explicar molt bé fa anys en un article titulat ¨El dret de cuixa¨. Els casos que impliquen Camps i Matas són anècdotes dins un saqueig global i estructural del nostre país, que no es pot aturar des de l'autonomisme -tal com demostra dia a dia el govern dels millors a Catalunya- sinó amb un projecte viable i creïble d'independència i regeneració democràtica.
Post Scriptum, 20 de gener del 2012.
Atès el seu caràcter panoràmic sobre el feix de casos de corrupció al País Valencià lligats al Partido Popular reprodueixo l'article de Josep Torrent "Tierra de Saqueo" publicat a El País el proppassat 15 d'aqueix mes.
Analitzat des d'una perspectiva nacional catalana els procesos judicials a Camps i Matas tenen altres punts de coincidència. Ambdós ex-presidents són exponents de les elits de notables autòctons castellanitzats, de nissaga familiar en el cas del valencià, més recent en el cas del mallorquí. Ambdós han accedit als seus respectius càrrecs governamentals per oferir noves glòries a Espanya més que per vetllar pels interessos del comú de valencians i mallorquins.
Explícitament, han actuat com a subalterns de l'ordre espanyol i han permès l'espoli econòmic dels seus ciutadans en benefici de la metròpoli castellana. Políticament, la situació d'espoli fiscal i dependència política del conjunt dels Països Catalans es pot descriure com el cas més flagrant de neo-colonialisme al si de l'Europa comunitària. Camps i Matas han actuat com ho feien els servents de l'imperi espanyol en altres èpoques, col.laborant a la destrucció de la identitat autòctona per suplantar-la per una espanyolitat forçada.
Les victòries electorals que els van permetre accedir al poder autonòmic cal interpretar-les dins d'aquesta lògica de dominació política. La mateixa que explica l'actual hegemonia del PP en terres valencianes i mallorquines malgrat els reiterats casos de corrupció. Joan Mir ho va explicar molt bé fa anys en un article titulat ¨El dret de cuixa¨. Els casos que impliquen Camps i Matas són anècdotes dins un saqueig global i estructural del nostre país, que no es pot aturar des de l'autonomisme -tal com demostra dia a dia el govern dels millors a Catalunya- sinó amb un projecte viable i creïble d'independència i regeneració democràtica.
Post Scriptum, 20 de gener del 2012.
Atès el seu caràcter panoràmic sobre el feix de casos de corrupció al País Valencià lligats al Partido Popular reprodueixo l'article de Josep Torrent "Tierra de Saqueo" publicat a El País el proppassat 15 d'aqueix mes.
Un altra qüestió és si és ètic o interessant per la societat a la que es deuen.
La qüestió no és si Camps, Matas, Urdangarin entre altres han estat acusats com a broc gròs de uns determinats interessos, més que la importància delictiva o reprecusions en la socitat de allò del que se'ls acusa.
I que per si soles aquets delictes no justifiquen ni de lluny, ni són responsables directes i lesgislatius de l'actual crisi espanyola generalitzada.
Per què altres com Zaplana, Bono, ... i qüestions amb assumptes majors i de molts més diners no han estat perseguits per la justicia espanyola?
Hi ha qui decideix a qui es persegueix i s'investiga fins al fons a qui no?
I en canvi altres tenen les manys lliures per uns determinats interesos d'Estat a Madrid?
Pot ser per què Camps i Matas representaven uns interesos que feien nosa als interesos i necessitats expansionistes de Madrid i les FAES.
Per què aquets han estat escorcollats fins a límits insospitats per un centenars de euros i altres que han menejat els fils i molt més no.
No debades al Congrés del PP de Valencia els Aznar, Mayor Oreja i companyia treien xispes contra una dreta valenciana i balear amb una voluntat pot ser més pragmàtica i menys dogmàtica nacional espanyola
Una dreta valenciana i balear en hores altes que pot ser es sentien més fortes, recolçades, i des-inhibides amb els seus èxits des del propi punt de vista ideològic que pot ser no volien plegar-se davant aquets interessos expansionistes a Madrid i les FAES.
Però això és un missatge en clau espanyola, els valencians i balears són 'poca ropa' com a organització i depenen directe de Madrid i les FAES com a òrgan ideològic espanyol, la voluntat del qual ningú pot defugir o qüestionar.
I el puristes es queixen per què el bou no els puga fer el mal esperat.
Més bé es podria enmarcar en una qüestió de persecusió personalitzada i de lluïta de poder com a representants de uns determinats interesos regionalistes front uns altres, per treure profit davant les necessitats que generava la crisi de l'esclat de la bombolla financera i especulativa.
O de tot l'armament que l'Estat espanyol a venut a l'estranger i el milers de milions que hi dedica el govern a investigació armamentística.