xcapdevila |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 20:11h
Estic veient el programa especial que TV3 està fent sobre Lionel Messi (“Messi, el petit més gran”) i aquí tenim algunes de les cares mediàtiques més simpàtiques del país glosant i lloant la figura del millor jugador de futbol del món. El millor del moment, però probablement el millor de tota la història del futbol mundial: ja el comparen amb Di Stefano, Cruyff, Maradona o Pelè... i com tots s’afanyen a dir que “només té 25 anys !”, “los otros ya estamos a punto de morir-nos”, afegeix el Johan. No para de batre rècords, l’últim la tercera“pilota d’or” en tres anys seguits, que li van concedir dilluns.
El programa i la cobertura i seguiment de les “pilotes d’or” de la FIFA són un autèntic excés en la nostra televisió pública i una tortura per a algú que no li interessi el tema o –pitjor- que sigui fan d’algun altre equip, si és que és possible que hi hagi algun espectador de TV3 que no sigui seguidor del Barça... Fins i tot en el programa d’avui, a l’estol de famosos barcelonistes hi han posat quota femenina, amb la guapíssima eterna Judit Mascó
És cert, Leo és el millor jugador del món i, evidentment, el millor jugador del Barça. I ara que a mitambé m’agrada el futbol –més aviat diria que m’encanta aquest Barça meravellós que ha confeccionat Pep Guardiola- no m’ha avorrit gens el panagíric dedicat a l’heroicatalano-argentí, entranyable, petitet i genial anomenat Leo Messi.
És per això que tinc por que el facin malbé. Tinc por que aquest jovenet, perfecte en la seva feina i –segons diuen- humil, discret i solidari en la seva actitud personal, acabi com tots els altres herois blaugranes, en que la barreja de joventut, diners i fama els ha fet més mal que bé i han acabat molt malament, sent una caricatura del que van ser, traint colors i fidelitats, i menyspreats i oblidats amb rapidesa per la mateixa afició que els va adorar. Els sona un tal Ronaldinho?
Tant de bo això no passi i les circumstàncies actuals podrien evitar-ho. Aquest Barça és diferent a tots els anteriors, els que jo he conegut i, segons els entesos, a tots els de la història centenària del club.
L’equip és, majoritàriament, fet per jugadors del planter, pujats des de petits a La Masia, l’escola de futbol pròpia del Barça, inclòs el crack Messi, tot i que manté la seva nacionalitat argentina i encara defensa els colors de la seva selecció nadiua, entrenada pel mític i polèmic Diego Armando Maradona(ex-heroi caigut també del Barça). I això no havia passat mai.
I també ho és Pep Guardiola. En Pep no només és l’actual millor entrenadordel món (ho diu tambe la FIFA) sinó l’autèntic líder d’aquest Barça fenomenal que a més de saber jugar a futbol ha imposat unes maneres de fer admirables, força escasses en aquest món de passions exagerades i de rivalitats insultants que és el món mundial del futbol. I això tampoc havia passat mai.
L’estil Guardiola ha impregnat fins i tot a la directiva i al president Sandro Rossell que ha fet bandera de l’elegància i la discreció, contràriament al que havien fet els seus predecessors, i en concret el seu ex-amic Joan Laporta quan ja s’albirava aquest Barça actual més triomfador que mai.
Aquest estil, aquesta manera de fer dins i fora del camp. Aquesta lliçó permanent de qualitat, d’alegria i d’educació fora bo que no fos només fruit d’una època, sinó que s’impregnés per sempre més en l’ADN del club que vol identificar-se amb tot el país. Només aixílliguen bé els crits de “Visca el Barça i visca Catalunya!”Només així val la pena la barreja d’una identitat nacional sagrada amb els colors festius d’uns esportistes que simplement fan un joc.
Arcadi Oliveres, en una xerrada recent que varem compartir, afirmava que el futbol és l’arma moderna del capitalisme salvatge que ens està amargant la vida amb la crisi de mai acabar, per tenir-nos distrets i evitar la revolta dels eterns perdedors. Segurament té raó. Però en tot cas l’esport també és ple de valors que la comercialització i els interessos no han arribat a liquidar del tot. I un Barça educat, equilibrat i amable pot ser un bon referent per moltes altres coses, més importants a la vida; fins i tot quan deixi de guanyar-ho tot.
Jofre Aliveres |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 21:32h
El primer cop que et sento parlar amb tant d'entusiasme de futbol... to i que el símil amb Ronaldinho ha estat força desencertat.
El crack brasiler (ep, com molts altres cracks brasilers del Barça i d'altres clubs) va arribar a Catalunya jovenet i amb el seu germà gran fent-li de mànager, en resum, dos jovenets d'origen massa humil que ràpidament (tampoc tant: Ronnie va jugar bé 2 anys, molt més que altres "grans" cracks molt més fugaços) es van veure superats per la fama i van caure en una espiral d'excesos, cases, cotxes, platges, samba, noies, una companyia de taxis al Brasil i festes bojes. Per altre banda Leo, expliquen les males llengües que una nit Messi i Ronnie, que sòn grans amics (Messi sempre diu que Ronaldinho va ser un mestre per ell), van sortir de festa plegats, i que Leo va tornar a casa de matinada i amb un bon torrat. La bronca que el seu pare li va clavar l'endemà conten que va ser tant monumental, que el jugador no ha tornat a sortir en 5 anys. Va decidir des d'aquell dia que la seva família, que ho havia sacrificat tot al seu país per venir a Barcelona a que el nen jugués a futbol, no es mereixia que ell els fallés ni un sol partit. En aquest cas, la diferència la marca sun pare, ni el Pep ni el Sandro ni ósties.
o Oliveres |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 21:47h
Per cert, Ronaldinho no va ser oblidat per la culerada tan ràpid com dius. 3 anys després de marxar, el Camp Nou li va rendir un emotiu homenatge a la Copa Catalunya en un Barça-Milan que fins i tot li van regalar el trofeu (guanyat pel Barça)...
I no es per menys! gràcies a ell el culé va tornar a somriure veient jugar el seu equip després de "14 anys de passar gana" que diuen aquells, i de cares llargues i patiments... No tant, com ara, però deu ni do també! ... i la seva sortida del club va ser per darrere i depressa. Res, que em queia bé.
I una altra llança vull trencar: durant el mandat de quin president penses que es va potenciar el planter perque ara veiem el que estem veient? Qui va triar els entrenadors que van fer debutar Puyol, Xavi, Iniesta o Messi (Rijkard) i Piqué, Busquets, Pedro... (Guardiola)? ... El Sandro només és un pásame-la-piel home!
xcapdevila |
dimecres, 8 de febrer de 2012 | 13:28h
Gràcies lector desconegut per les teves aportacions. Crec que són un punt de vista que complementa el meu escrit i dóna més detalls del passat immediat, el present i les perspectives de futur.
El crack brasiler (ep, com molts altres cracks brasilers del Barça i d'altres clubs) va arribar a Catalunya jovenet i amb el seu germà gran fent-li de mànager, en resum, dos jovenets d'origen massa humil que ràpidament (tampoc tant: Ronnie va jugar bé 2 anys, molt més que altres "grans" cracks molt més fugaços) es van veure superats per la fama i van caure en una espiral d'excesos, cases, cotxes, platges, samba, noies, una companyia de taxis al Brasil i festes bojes. Per altre banda Leo, expliquen les males llengües que una nit Messi i Ronnie, que sòn grans amics (Messi sempre diu que Ronaldinho va ser un mestre per ell), van sortir de festa plegats, i que Leo va tornar a casa de matinada i amb un bon torrat. La bronca que el seu pare li va clavar l'endemà conten que va ser tant monumental, que el jugador no ha tornat a sortir en 5 anys. Va decidir des d'aquell dia que la seva família, que ho havia sacrificat tot al seu país per venir a Barcelona a que el nen jugués a futbol, no es mereixia que ell els fallés ni un sol partit. En aquest cas, la diferència la marca sun pare, ni el Pep ni el Sandro ni ósties.
I no es per menys! gràcies a ell el culé va tornar a somriure veient jugar el seu equip després de "14 anys de passar gana" que diuen aquells, i de cares llargues i patiments... No tant, com ara, però deu ni do també! ... i la seva sortida del club va ser per darrere i depressa. Res, que em queia bé.
I una altra llança vull trencar: durant el mandat de quin president penses que es va potenciar el planter perque ara veiem el que estem veient? Qui va triar els entrenadors que van fer debutar Puyol, Xavi, Iniesta o Messi (Rijkard) i Piqué, Busquets, Pedro... (Guardiola)? ... El Sandro només és un pásame-la-piel home!
Crec que són un punt de vista que complementa el meu escrit i dóna més detalls del passat immediat, el present i les perspectives de futur.