El senglar m'ha roncat, el conill ha fugit, la tórtora ha volat, perdius i llebres guillen, grúes i cigonyes s'espanten, esquirols i guineus no es deixen veure.
La bona convivència entre animals i persones es va acabar quan Eva i l'ofidi, filosofant -segons diu la Bíblia-, van arribar a la conclusió que el lliure albir era millor que el paradisíac estat del benestar de Déu.
I des d'aleshores, el corc que s'instal·là en l'ànima vivent, insatisfeta de tanta bonior, sempre més ens ha mossegat les tripes. Potser hauria passat de totes maneres, però el Paradís Terrenal havia de durar poc, perquè no era un bon negoci.
Com el Paradís Celestial, que després ens han promès als bons minyons, matava d'avorriment i, o bé Déu es va equivocar de bon tros en modelar als Reis de la Creació, o tenia un pla secret d'experimentació que encara no ha donat resultats definitius.
Dels éssers vius, en que després hem dividit en espècies, una d'elles havia de perdre perquè de minerals sols no se'n viu, ni atipen prou; la sacrificada va ser l'especie vegetal, que no es queixa, rebrota, té órgans sexuals sense líbido, i es tan abundant que fa de mantell del sól i de pica a Flandes, s'arbora i s'enxarxa, no li ve de mil milions d'enciams.
Va quedar l'especie animal, per devorar-se els uns als altres en lluita per la possessió territorial i per l'alimentació carnívora. Els fills d'Eva i els parents de l'ofidi havíem partit peres: ocell menja insecte, gat menja ocell, lleó menja gat. Home mata lleó.
La caça és, en el principi, supervivència i abrigall pel cos nu, mes tard sotmetiment animal pel treball pesat, també ostentació d'espècies rares, i en l'aspecte mes pervers i pervertit, pur plaer de matar.
Quan l'home matá al lleó i no se'l menjà, s'aturá la roda de milers d'anys de cicle tròfic, va ser en aquell moment en que matar la presa ja no era sinònim d'alimentar-se. L'especie humana es va separar de l'especie animal i evoluciona cap al “homo cruelis” i cap al concepte abstracte de matar.
L'esport cinegètic avui, no te cap justificació ni raó de ser sinó el negoci dels vedats, de les equipacions, i la venda d'armes. El caçador que va matar un noi a Maià de Montcal no va tenir un accident desgraciat. Era, com la resta dels integrants de la batuda, d'una espècie més perillosa que els senglars que volien abatre, més que ols óssos del Pirineu, i més que una plaga de conills.
La caça, com les curses de braus, no hi te cabuda en una societat com la nostra amb les necessitats alimentàries cobertes en escreix, els caçadors d'escopeta i rifle son una espècie a desprotegir, i en tot cas, si l'instint atàvic dels gens d'algunes persones els impel·leix encara a seguir i capturar la presa per un pur plaer de confrontació mascle, les armes -com en els duels- han de ser equiparables i cada part, presa i caçador haurien de tenir iguals oportunitats.
Caçador nu, arc i fletxes en comptes d'ullals i urpes i que guanyi qui ho mereixi o tingui mes sort.
Ja se que no és un bon negoci eliminar activitats econòmiques, i més en aquests temps, en que impulsar l'economia per fer cagar el tió porta de corcoll a tants caçadors de recompenses, però m'agradaria tornar a un Paradís Terrenal, diferent de l'anterior, on funcionés el negoci del divertimento com a aliment immaterial.
Un dia que germà llop corri pel bosc a ensumar la ginesta i cercar farigola se li acostarà a un d'aquest rambos amb uniforme de camuflatge, botes militars i gorra apelfada, armat amb una escopeta que li ve tan gran com una bateria artillera.
Ni l'olorarà. Nerviós i excitat apuntarà uns matolls que mou el vent, es tirará un pet de botifarra amb mongetes de l'esmorzar, i abans que es cagui a les calçes sentirá a cau d'orella “jo, de tu, no ho faría, foraster”. Al valent caçador potser li agafi un cobriment de cor. “Ai déu, redéu, la fera!!”
Ja em faig un fart de riure només d'imaginar l'escena.
