Un exemple: El liberalisme clàssic diu que els recursos naturals, que no els ha creat ningú, que no són producte de cap bona idea ni de cap esforç individual o col.lectiu, han de ser de titularitat pública i que, en tot cas, se’n pot fer una concessió, sempre temporal, de l’exlotació. Tradicionalment, però, hi ha hagut un recurs natural que no ha entrat en aquesta categoria i que ara, en un món cada cop més petit i poblat, no té cap sentit que en segueixi restant al marge. Es tracta del sòl, de la superfície del planeta, tant la més o menys salvatge com la més directament humanitzada. I en aquest segon cas encara caldria distingir la terra dedicada a l’agriculturtra, el valor de la qual està molt condicionat pel treball acumulat, i el sòl urbanitzable, on la feina feta hi juga un paper mínim i el seu valor és estíctament de superfície, d’espai previ indispensable. En aquest darrer cas, que s’hi pugui construir no és mèrit de ningú sinó fruit d’una decisió de planejament urbanístic i, per tant, la titularitat del sòl, de l’espai que permet ubicar-hi un immoble, no pot ser de ningú o, el què és el mateix, ha de ser de tot-hom. Arribats a aquest punt, i des d’una perspectiva liberal, la idea de convertir tots els espais naturals i tot el sòl urbanitzable (l’agricultura, repeteixo, requeriria un altre debat) en patrimoni públic, comunal, no és gens estranya ni contradictòria. De fet, als països escandinaus (i ho sento) l’estat és amb molta diferència el propietari majoritari del sòl i darrerament, senyors prou moderats i respectats com en Jordi Borja (urbanista i membre de l’equip de govern a l’Ajunatment de Barcelona en l’etapa Maragall) expliquen quan se’ls ho demana que la municipalizatció del tot el sòl edificable és l’únic instrument eficaç que ens permetria lluitar contra l’especulació i reconduir el sector de la construcció cap a la racionalitat i l’interès col.lectiu.
I és que, ja ho deia en començar, el liberalisme d’esquerres i el socialisme menys estatista, quan són valents i arriben fins al final, es toquen.
El liberalisme es una corrent econòmica adaptada per la burgesia benestant a la democracia parlamanetaria de tall occidental, pero el liberalisme mai estat un estudi social, sinó purament economic.
El dret a decidir és Liberal, no és el mateix decidir per a monopolitzar i limitar (propi dels Conservadors Mundials) que decidir per a Liberalitzar i aprofundir els equilibris entre Societat i Estat (propi del Liberalisme i de la Socialdemocràcia no conservadora Mundials), com ja ens deia anys enrere Joan Fuster “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, totes les persones i col·lectivitats amb capacitat pròpia de decisió, han de tenir clar que no cal pensar gaire a prendre una resolució, exempta de dubte o vacil·lació, aconseguint equilibris indispensables entre l’Estat Nacional i la iniciativa privada, per a assegurar la igualtat d’oportunitats, sent l’Estat l’instrument de la societat, no pas la societat instrument de l’Estat, com així mateix el bé comú ha de predominar i restar garantitzat enfront dels abusos de poder dels grups d’interès. Tot servei és complement indispensable de la Llibertat. Tot dret inclou un deure. Per a garantir l’eficàcia de les Institucions lliures, tots els ciutadans han de tenir clara consciència de la seva enfront a les altres i han de participar activament en les tasques de la col.lectivitat en el camí de la construcció i salvaguarda de les societats lliures, justes i obertes. La Llibertat, la responsabilitat, la tolerància, la justícia social i la igualtat d’oportunitats son els valors centrals del liberalisme i els principis de la construcció d’una societat oberta. El liberalisme va néixer com un moviment de llibertat dirigit contra l’absolutisme reial, la manca de llibertat espiritual, els privilegis aristocràtics i les reglamentacions econòmiques, amb la finalitat de protegir a l’individu contra qualsevol concentració desmesurada i abús de poder i, de garantir el seu dret a controlar el poder i participar en el govern, tot propugnant la llibertat personal, garantida per la independència de l’administració de la llei i la justícia. Les llibertats de consciència i culte. Llibertat d’expressió i premsa. Llibertat d’associar-se o de no associar-se.