Nota: Article publicat al Diari de Girona
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb una mestra ucraïnesa. Bé, hauríem de dir exmestra, perquè, com bona part de la professió docent del seu país, la caiguda del bloc oriental comportà una desbandada del talent arreu d’Europa, i ella no n’era l’excepció. Coincidència o no, ambdós vam començar a exercir el mateix curs, el 1989, quan res no feia pensar que el mur de Berlín cauria i que l’ensulsiada del comunisme real acabaria emportar-se per davant milions de biografies, vides arruïnades, existències precàries. Tot plegat per acabar amb un país fonamentat en la cleptocràcia, per bescanviar un totalitarisme per un altre. «En què es diferencia el comunisme del capitalisme?», em reproduïa un acudit ben viu a la Praga dels noranta la Dora, una amiga txeca filla de dissidents: «amb el comunisme podies criticar el cap d’empresa, mentre que si criticaves el President acabaves a Sibèria. Amb el capitalisme pots malparlar del govern tot el que vulguis. Si critiques el teu cap, acabes a Sibèria».
L’exmestra ucraïnesa em relatà com va anar tot plegat. «Primer, ens van reduir el sou. Després, ens van començar a pagar amb retard. A poc a poc els retards s’acumulaven. Els nostres alumnes, amb pares sense feina ni mitjans, van començar a desmaiar-se de gana a les classes. Ens feien treballar més hores a canvi de menys. I els estudiants, davant la fallida econòmica, només pensaven a marxar del país. A mesura que els empleats públics vivíem pitjor, el nombre de Mercedes es multiplicava. Mentre les escoles queien a trossos, els mafiosos es van fer amb el control del país, i el luxe inundava unes botigues on només hi podien anar els més pinxos...»
No va passar més de quatre o cinc anys abans que ella mateixa també acabés abandonant un país en fallida. Una fallida moral més que econòmica, perquè, en realitat, si observem l’evolució ucraïnesa, després de la caiguda del 60% del PIB (deguda al saqueig intern de les elits dirigents que, curiosament prengueren forma de retallades generalitzades), el creixement de la darrera dècada, a un 7% del PIB anual ha estat acumulat per minories corruptes convertides a la religió del capitalisme neoliberal. És clar, que la corrupció moral també s’estengué de dalt a baix en l’escala social. «Davant la nova situació, els estudiants van deixar d’estudiar, i els professors, d’ensenyar. Atès que no vam saber organitzar col•lectivament la protesta, molts companys van individualitzar la tragèdia a partir del principi “campi qui pugui” i el “passo de tot”. Alguns es van buscar una altra feina. Molts, com jo, vam acabar marxant del país. La majoria, davant la magnitud de la tragèdia, van baixar els braços. La nostra generació, i les següents, es van enfonsar. I l’escola, abans dret, passà a ser un negoci més, on les famílies s’han d’endeutar fins a límits insuportables».
Val la pena conèixer la història perquè això permet evitar els errors, que podria haver escrit el filòsof George Santayana. Ara no sembla haver caigut cap mur que posés en evidència la feblesa del comunisme. Tanmateix, la caiguda de Lehman Brothers el 2008 sembla que ha aixafat biografies, vides arruïnades, existències precàries a aquest cantó a l’oest de Berlín. També sembla que la cleptocràcia s’ha fet amb els governs d’arreu d’occident, tal com ens assenyalen els escàndols financers i de corrupció on el nostre país sembla una referència. I també els nostres governs semblen entestats a destruir les nostres institucions del benestar. Les conegudes com a “retallades”, són això. Una manera com les minories corruptes, enriquides mitjançant l’especulació, pretenen mantenir els seus privilegis a partir del desmuntatge de la funció pública, la sanitat, i també l’educació. Perquè, mentre s’abaixa el sou als docents, se’ls retarda la retribució i la jubilació, es pretén acomiadar a professors interins i es fa treballar més per menys, no és sinó per assegurar els interessos dels nostres plutòcrates que, a diferència de Millet, Urdangarín o Camps han estat prou llestos perquè no els enganxin o per legalitzar els seus astronòmics ingressos.
Abaixar el sou als docents, retardar els seus pagaments, acomiadar interins, fer treballar més per menys, tot plegat mentre s’exonera les grans fortunes de contribuir a l’estat? Empitjorar les condicions dels mestres catalans mentre que altres comunitats no segueixen aquesta via suïcida? Reduir el pressupost d’educació (que és percentualment, el tercer per la cua de l’estat espanyol, després de Madrid i les ciutats nord-africanes) mentre que bona part dels anomenats “emprenedors” encara poden fer servir SICAVs per eludir el fisc? Assistir al deteriorament dels edificis escolars mentre que mai no s’havien comprat tants automòbils de luxe? Davant d’aquestes circumstàncies hi ha un perill terrible, i que a partir de moltes converses amb amics i coneguts docents, pot donar-se. Davant del descrèdit induït del sindicalisme compromès i independent, eina malgrat tot efectiva de defensa dels treballadors (encara no s’ha inventat res millor), la individualització de la protesta. Abaixar els braços. Deixar-se portar pel desànim. Abdicar del nostre compromís moral amb uns estudiants també desmoralitzats davant les negres tempestes que retrunyen a l’horitzó. És el que passa quan la gent veu que se la tracta d’una manera absolutament injusta i els polítics els traeixen. I un risc gravíssim de descomposició del nostre sistema educatiu, darrera línia de defensa d’una Catalunya digna, meritocràtica, orgullosa, culta, rica, lliure, desvetllada, i dins del que cap, feliç.
No va passar més de quatre o cinc anys abans que ella mateixa també acabés abandonant un país en fallida. Una fallida moral més que econòmica, perquè, en realitat, si observem l’evolució ucraïnesa, després de la caiguda del 60% del PIB (deguda al saqueig intern de les elits dirigents que, curiosament prengueren forma de retallades generalitzades), el creixement de la darrera dècada, a un 7% del PIB anual ha estat acumulat per minories corruptes convertides a la religió del capitalisme neoliberal. És clar, que la corrupció moral també s’estengué de dalt a baix en l’escala social. «Davant la nova situació, els estudiants van deixar d’estudiar, i els professors, d’ensenyar. Atès que no vam saber organitzar col•lectivament la protesta, molts companys van individualitzar la tragèdia a partir del principi “campi qui pugui” i el “passo de tot”. Alguns es van buscar una altra feina. Molts, com jo, vam acabar marxant del país. La majoria, davant la magnitud de la tragèdia, van baixar els braços. La nostra generació, i les següents, es van enfonsar. I l’escola, abans dret, passà a ser un negoci més, on les famílies s’han d’endeutar fins a límits insuportables».
Val la pena conèixer la història perquè això permet evitar els errors, que podria haver escrit el filòsof George Santayana. Ara no sembla haver caigut cap mur que posés en evidència la feblesa del comunisme. Tanmateix, la caiguda de Lehman Brothers el 2008 sembla que ha aixafat biografies, vides arruïnades, existències precàries a aquest cantó a l’oest de Berlín. També sembla que la cleptocràcia s’ha fet amb els governs d’arreu d’occident, tal com ens assenyalen els escàndols financers i de corrupció on el nostre país sembla una referència. I també els nostres governs semblen entestats a destruir les nostres institucions del benestar. Les conegudes com a “retallades”, són això. Una manera com les minories corruptes, enriquides mitjançant l’especulació, pretenen mantenir els seus privilegis a partir del desmuntatge de la funció pública, la sanitat, i també l’educació. Perquè, mentre s’abaixa el sou als docents, se’ls retarda la retribució i la jubilació, es pretén acomiadar a professors interins i es fa treballar més per menys, no és sinó per assegurar els interessos dels nostres plutòcrates que, a diferència de Millet, Urdangarín o Camps han estat prou llestos perquè no els enganxin o per legalitzar els seus astronòmics ingressos.
Abaixar el sou als docents, retardar els seus pagaments, acomiadar interins, fer treballar més per menys, tot plegat mentre s’exonera les grans fortunes de contribuir a l’estat? Empitjorar les condicions dels mestres catalans mentre que altres comunitats no segueixen aquesta via suïcida? Reduir el pressupost d’educació (que és percentualment, el tercer per la cua de l’estat espanyol, després de Madrid i les ciutats nord-africanes) mentre que bona part dels anomenats “emprenedors” encara poden fer servir SICAVs per eludir el fisc? Assistir al deteriorament dels edificis escolars mentre que mai no s’havien comprat tants automòbils de luxe? Davant d’aquestes circumstàncies hi ha un perill terrible, i que a partir de moltes converses amb amics i coneguts docents, pot donar-se. Davant del descrèdit induït del sindicalisme compromès i independent, eina malgrat tot efectiva de defensa dels treballadors (encara no s’ha inventat res millor), la individualització de la protesta. Abaixar els braços. Deixar-se portar pel desànim. Abdicar del nostre compromís moral amb uns estudiants també desmoralitzats davant les negres tempestes que retrunyen a l’horitzó. És el que passa quan la gent veu que se la tracta d’una manera absolutament injusta i els polítics els traeixen. I un risc gravíssim de descomposició del nostre sistema educatiu, darrera línia de defensa d’una Catalunya digna, meritocràtica, orgullosa, culta, rica, lliure, desvetllada, i dins del que cap, feliç.
toni
http://www.youtube.com/watch?v=jh7v2QFJtl8&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=l4kKIKKR3vw
http://www.youtube.com/watch?v=xYvIVVU7qtU&feature=email