Feia dies que volia compartir al bloc la meva primera experiència amb "molts valencians". Fins aleshores en coneixia poquets, i d'un en un. Va ser al servei militar (sÃ, a les forces d'ocupació) quan vaig coincidir amb molts xiquets valencians. La majoria de la Ribera, altres de l'Horta, alguns de la Plana, d'altres de la zona d'Alcoi... Durant l'any de mili vaig parlar molt més català amb els del sud que no pas amb els catalunyesos.
La majoria d'aquells valencians parlava valencià habitualment a la seva vida, i també van adoptar aquest idioma entre ells un cop van arribar al quarter. Amb els catalunyesos, però, una mica menys. Per a ells, la mili també va ser el primer contacte amb catalunyesos. La majoria d'aquells xiquets de 19 o 20 anys no havia sentit mai en directe el català oriental. Alguns, no sé si per vergonya, optaren per parlar-nos sempre en castellà , potser pensant que no els entendrÃem, o perquè el barcelonà els semblava una cosa rara. Al començament, la frase habitual cap als catalunyesos era "però segur que vatros mos enteneu?" (...)
La majoria, després d'uns primers moments de vacil·lació, va seguir emprant el valencià i fent broma de paraules com patata, galleda, escombra, sortir, raspall o mongeta, que no sabien què volien dir. Sempre ens deien (amb molta raó, la majoria de voltes) que el que ells parlaven era més genuà i autèntic que el "català ".
La majoria d'ells, malgrat gairebé monolingües valencians, tenien noms en castellà , cosa que no es dóna al Principat (entre els catalanoparlants, vull dir). Excepte els Vicents, els Ximos i algun Josep, la majoria eren Fernando, Antonio, Emilio, Francisco i altres de l'estil.
Només una minoria d'aquells valencianoparlants sabia llegir o escriure en valencià . Però tampoc no els feia nosa no saber-ho, semblava que era normal que la llengua escrita havia de ser el castellà . Potser avui dia no està tan malament la cosa, en aquest sentit, però era preocupant la normalitat amb la qual aquells valencians de comarques entenia que la seva llengua era per parlar-la, però no pas per escriure-la.
PolÃticament, passaven completament de tot. Només un, en Fernando de Torrent, era mig socialista i més o menys valencianista. Era l'únic universitari de tots els valencians, i l'únic que mostrava un mÃnim interès per Catalunya o la polÃtica catalana. Que recordi, només ell i un altre de València eren els únics que havien sentit a parlar de Joan Fuster o Pep Guia. Això em va sobtar força.
N'hi havia alguns que prà cticament no sabien ni un borrall de castellà . En Paco, de Corbera de la Ribera, al començament de la mili ni tan sols no el comprenia, fet que li va portar molts problemes. Casualment (o no tant...) el van posar de xofer del capità , i al començament no entenia ni les ordres que aquest li deia.
D'altres, com en Ximo d'Oliva i un altre de Nules parlaven un castellà "com els indis", sense declinar els verbs i amb valencianades cada tres paraules. A mi tot allò m'al·lucinava, perquè al Principat no havia conegut mai vailets que fossin monolingües catalans, ni tan sols a Ripoll o Vic.
Nacionalment se sentien molt valencians, la majoria (excepte els del Cap i Casal, que eren espanyolistes i només parlaven castellà ). El meu millor amic, l'Emilio, d'AlgemesÃ, hauria estat un valencianista militant si algú li hagués explicat quatre coses d'història. I altres companys, de Carcaixent, d'Alzira, d'Alcoi... igual. Tenien un valencianisme bà sic, molt arrelat, molt intens... però gens estructurat. Sempre em deien "xe, collons, que jo sóc més valencià que ningú, me cague en déu"... però no passaven d'aquÃ. En realitat, el seu referent nacional era Espanya i gairebé cap d'ells no tenia cap altra articulació mental fora d'Espanya.
Anticatalanisme només vaig copsar en els de València. Els altres, ni fu ni fa. Ni anticatalanistes, ni pro-catalanistes. Passaven completament. Però, en general, no tenien cap estimació especial cap al Principat (ni molt menys cap a les Illes). A mi, però, em tenien gairebé assimilat com un més d'ells, donat que veien que per a mi no eren "ells", sinó "nosaltres". Però això no era gaire freqüent, he d'admetre.
De tot això fa més de 15 anys. Segurament han canviat moltes coses, ja no sorprèn tant sentir el català oriental, ja no sobta el valencià escrit... però no sé jo si estem realment millor. Si més no, aquells van ser, potser, els últims quasi-monolingües dels Països Valencians.
Agraeixo molt especialment la contesta, donat que no sols comentar postings de ningú (si més no, obertament). A més, venint de tu és tot un honor.
En quant al to, els caps de setmana poso postings menys botxins, gens "polÃtic-militars". A alguns els agradaran més, i a alguns altres, doncs menys. Seguiré variant el to de tant en tant per donar-me i donar-vos l'oportunitat de tractar d'altres tipus de qüestions, a estones més personals...
Oportunitats, ja que escrius comentaris als blocs dels altres, seria bo que al teu també n'hi deixessis escriure. No?
i has convertit l'anècdota en categoria. S'ha de tindre molta sensibilitat i coneixement per a adoptar el "ells" pel "nosaltres". La integració de tot l'anecdotari és el que ens dóna el sentit i l'estat de la "qüestió". Quan reclame CONEIXEMENT MUTU.
Sé que molta reagrupació nacional s'esdevenia als quarters, curiosament. Barnils, per ço entre d'altres coses, rebutjava la professionalització de l'exercit (espanyol, no cal dir-ho).
Jo mai no féu la mili. Hahaha. Però treballava en una empresa que em portava sovint a les Illes, i acà hi havia d'un altre cantó i era dura la interrelació, per a fer-los comprendre que érem "nosaltres" i no "valtros" i "naltros". Malgrat que jo no salava i em deien:
"Eres català , no?" i la resposta era sempre la mateixa: "SÃ, però de València." Allò descol·locava l'interlocutor. Clar calia, llavors, tindre l'oïda fina perquè els mallorquins i menorquins "es mengen la meitat de les paraules quan xerren a tota virolla" .
Tres anècdotes més:
A) Jo vinc de 3 branques españoles i una d'acÃ. La d'acÃ, la meua jaia era de València ciutat. Nascuda a 1906. Filla dels "arrossers del Mercat Central".  La vaig conèixer monolingüe valenciana fins que a la dècada dels '80 va anar a viure a ca'l meu oncle una temporada i torna "parlant indi" com tu dius. Veié els primers programes de la TV3, amb una normalitat que m'esparverava. Tenia clar que ella parlava diferent. Va ser la primera a recuperar-me el meu Josep, llavors segrestat pel José. Clar que ella es referia a son pare com l'Andreu, la mare com a Conxeta, etc. El seu home era Toni, Tonet, etc. poques voltes Antonio.
B) És la mateixa anècdota que conta l'enyorat Ramon Barnils: que estan fent-se una paella a El Palmar la dona deia que "nosaltres, inclosos els barcelonins " érem els espanyols i que els "altres" eren els "gallegos". Els gallegos, per a aquella cuinera eren els que parlaven español.
C) Sóc de la Plaça Redona, un barri de menestrals. Allà tothom de la nostra generació parlà vem en castellà , però curiosament tots els mals noms eren en valencià : el "gola", jo mateix, el "panxa" que avui dirigeix l'empresa d'importació d'or i pedres precioses més important de l'estat, el "pelat", etc. És curiós, que per camins diversos, quan ens retrobem, gairebé tots hem tornat a parlar la llengua dels pares i dels avis.
PS: A la llibreria Maraguat de la Pl./ del Caudillo, llavor, vaig trobar un llibre d'un lleidatà pels anys '70 que feia una aferrissada defensa del mot "Països Valencians" en base a que era el moment de supremà cia a la Mediterrà nia en l'època de la Capitalitat de València a la Corona d'Aragó.
Indubtablement estem molt millor que en lèpoca que contes. Avui sabem una mica de matemà tiques i sabem comptar. I sabem una miqueta més de geografia. I sabem, quan van les coses mal dades fer: "Toc, toc, toc, sortim un moment de Vilaweb".   Â
   Â
Mercès per la bona i aclaridora contesta.
Sobre la professionalització de l'exèrcit posaré un posting algun dia. Però avanço que no n'estic gaire d'acord en algunes coses.
A València capital, pot ser s'ha recuperat en comparació, el coneiximent del valencià entre la canalla. Però el que passa es que el gasten a niviell public, no gens.
Però l''embafada del castellà  per tots els mitjans juntament amb l'Acadèmia de la Llengua Valenciana i els modismes introduïts per l'IEC, fa que el valencià parlat arreu de les comarques siga cada vegada menys i més dolent, espitxat i menys autentic.
I continuen amb el castellà als programes de televisió. I acaben parlant en valencià menys i més tard.
A l'Alt Urgell -o sigui, al nord de Catalunya tocant ja Andorra- ara s'està perdent una mica amb TV3 i l'allau de pixapins boletaires, però era el més habitual del món utilitzar "naltros" i "valtros", o també "natros" i "vatros". Aquesta manera d'utilitzar els pronoms crec que és bastant habitual a la major part del Pirineu occidental català .
Hi ha moltes paraules que suposadement identifiquem com a valencianes que he escoltat des de petit pels Pirineus: Corder, eixir, parèixer, xiquet.... Jo la primera vegada que vaig anar a València practicament no vaig trobar diferències en parlar amb valencianoparlants, pot ser perquè ja estava acostumat al català occidental, en canvi vaig tindre molts problemes per entendre la gent la primerà vegada que els pares em van portar al poble de petit, Alinyà , a l'Alt Urgell.
Vull dir, em sembla que hi ha més diferències entre el català de Lleida i el de Barcelona, que amb el valencià .
Vaig néixer en Extremadura, però amb vint-i-tres anys vaig arribar-hi, com a immigrant. Als tres anys vaig tenir la sort de que l'empresa on treballava m'enviés a la Segarra, on vaig conèixer la meva dona, que és segarrenca però criada en un poble del Pla d'Urgell, i allà  vaig fer-me el català com a llengua familiar. Ah! les vacances les passo a l'Alta Ribagorça des de fa catorze anys. Conec, aixà doncs, totes les variants del català occidental com aquestes que fas menció.
La variant que no ha sortit és l'article "lo" (lo pare, lo marit, lo xiquet...) emprat molt per la zona occidental, i encara més als Pallars i l'Alta Ribagorça.
Per últim, i vivint, com hi visc actualment, al Baix Llobregat (que parla "xava") i coneixedor, per utilitzar-lo, del català standard que s'exigeix per tenir el nivell C, comprendràs que cap persona endevina el meu origen, encara que jo dic sempre que sóc de la Terra Ferma.