Avui l’ARA (09/01/2012) s’ha espolsat un editorial sobre la reforma laboral (La reforma laboral és necessària, però no farà miracles) que podríem haver llegit, sense gaires diferències de contingut, a El Mundo o La Vanguardia, fins i tot a La Gaceta de Intereconomia. Fet i fet, torna a advertir-nos, als assalariats, que hem de fer bondat, o siga resignar-nos a ser humiliats més i més, a parar no sols la galta, també el cul.
Tanmateix, la guinda a aquest pastís de pa de dolor l’ha posat un dels comentaris, que em permet d’enganxar-vos perquè hi xaleu. El firma un tal Penya1992, de Cabrera de Mar. I s’espolsa açò altre:
«A l'època medieval, el fuster necessitava dues hores d'algú que l'ajudés. Cridava algú, treballava les dues hores i li pagava per exemple 10 euros/l'hora, tot pel treballador.
Ara has de pagar contractes, gestories, riscos laborals, seguretat social, impostos. El preu hora d'empresa no només es dispara sinó que has de pagar vacances proporcionals, i jugàr-te-la a que tindràs ocupada la persona durant els propers 3 mesos, pel cap baix, sense saber com t'anirà la feina.
El Resultat és que ningú se la juga. Ja faré jo mateix les hores que siguin necessàries abans d'agafar més pedres per la motxila que porto.
És clar, la política, els sindicats, els partits d'esquerres, tots criden, si home!!! això és inacceptable, contractes "basura", sense potecció social, sense cotitzar, inacceptable!!!
Doncs bé, seguim donant voltes, però l'empresari no contracta i no contractarà. Perquè es dóna per fet que l'empresari és corrupte i avariciós i que acabarà contractant amb totes aquestes càrregues perquè no té més remei. Però la lliberat de l'empresari per contractar encara és lliure. Un cop contracta ja té masses obligacions i drets del treballador insostenibles avui, drets que van ser assumibles en el passat i potser ho tornaran a ser en el futur, però no avui, ni aquest any 2012, de moment.
O es fa un canvi brutal, ei!!! durant un temps! provisional!, com es contractava a l'època medieval, o això no tirarà i acabarem no pagant l'atur, simplement perquè no hi haurà calers.
Ep! però res, seguim parlant, seguim fent demagògia que si els rics, que si els bancs, que si és injuts. Si, si, aneu fent, ja veureu.»
Jo li diria, a aquest emprenedor empresari nostrat, que la ciència ja ha avançat a muntó en el disseny d’un treballador/treballadora que satisfarà plenament les seues necesssitats. Els investigadors ja han avançat molt en el disseny d’un humà assalariat que podrà ser contractat segons les necessitats de cada empresari: per hores, per dies, per setmanes, per mesos fins i tot. Durant els períodes en què l’obrer assalariat no serà contractat, automàticament entrarà en hivernació: no menjarà, ni cagarà, ni pixarà, ni veurà la tele, ni desgastarà sabates ni roba. Si es donava el cas que l’obrer assalariat fundava una família amb una altra obrera assalariada d’igual disseny genètico-laboral, els fills i filles, durant els períodes en què els caps de casa no foren contractats, reduirien les seues constants vitals, fins pràcticament hivernar també; en conseqüència no caldria que anaren a escola, amb l’estalvi que això suposaria per a l’administració pública. Però el disseny genètic d’aquest nou treballador del futur ofereix encara més avantatges per als empresaris i les administracions públiques: no cau malalt mai! Per tant, no cal cotitzar a la Seguretat Social. I no prou amb això, en arribar als setanta anys de vida útil, es mor sense demora. Per la qual cosa, tampoc no cal cotitzar-li la jubilació.
Aquesta seria una alternativa de futur per a l’empresari Penya1992 de Cabrera de Mar. Tanmateix, parem atenció que ell no vol una alternativa de futur, sinó una forta reculada al passat. «A l’època medieval…», diu. O sospira.
L’època medieval és aquella de la Pesta Negra, un temps en què per a fer les seues necessitats les persones abocaven el cul per la finestra (d'ací prové l'expressió cagar al vol i pixar a les altes), la majoria de la població amb prou feines arribava als quaranta anys de vida i quan els xiquets tot just aprenien a caminar ja els posaven en amo, l’època del dret de cuixa... Un temps, en resum, en què a Barcelona, segons explica el darrer número de la revista Sàpiens, que publica la mateixa empresa editorial que l’ARA… a Barcelona un de cada deu habitants procedia del tràfic d’esclaus. I amb això ja no cal dir res més. Si està ben comprès, està ben explicat.
En primer lloc, expresar-vos la meva sorpresa respecte l'efecte tant demolidor que ha causat el meu comentari. Puc dir que soc molt actiu en l'opinió dels lectors, especialment del diari ARA, i no és el meu millor comentari, tant per la idea, com per la redacció.
Dit això crec que és obligat dir quatre coses:
1) La paraula "imbècil" no surt en el meu comentari i si en altres comentaris. No és molt bonica aquesta paraula. I sent un comentari del 9 de Gener, veig que el Toni Cucarella i Vilaweb, no tenen cap problema amb que s'insulti. Aquí queda.
2) Quan es fan comentaris, moltes vegades es compara, es relaciona. L'exemple de l'època medieval en cap cas plantejava tornar al segle XVI en tots els sentits, ni tan sols en el del treball. Intentava explicar el fet de cobrar en funció de la feina feta i prou. Tota la "mofa" que es fa explicant com seria la vida en aquella època, és molt graciós però no té res a veure amb el meu comentari. És més, queda clara la radicalització i es fuig de debatre la idea que proposo.
3) Fixeu-vos que en el meu comentari parlo de que fos una mesura excepcional i provisional. Si llegiu ho veureu. Per tant, no estic proposant un model fixe per sempre sinó una legislació per intentar no estar a l'atur. Això no es diu en cap moment.
4) L'estat d'hivernació que proposes, i que m'ha fet gràcia com a definició d'estar a l'atur, no està provocat per l'empresari. A més la gent ja és en hivernació. El que proposo jo són mesures, de nou recordaré EXCEPCIONALS, per sortir de la hivernació.
5) El Toni Cucarella i els 3 comentaris, no deixen de donar-me la raó en el fet que la ceguesa és de tal magnitud, que se segueix pensant en que hi ha un ésser diví que dóna feina. Doncs no. No hi és. La mentalitat que mostreu derivaria en obligar a contractar a l'empresari o prohibir l'acomiadament sense tenir en compte com va l'empresa, concepte que no té ni cap ni peus.
6) I finalment, la definició hivernació, demostra també la vostra mentalitat de que els empresaris us treguin les castanyes del foc, que siguin ells que us donin feina. O me'n donen o hiverno. Escolteu. Si sou mínimament intel·ligents, en lloc d'hivernar i esperar a que us solucionin la vida, munteu una empresa, formeu-vos, espavileu-vos. Aquesta idea de que els empresaris són els que us han d'ajudar i obligadament està obsoleta. Vinga, a pencar! i deixeu-vos d'hivernar. Quina barra!
D'entrada el tema dels insults al teu blog, ni un comentari. Suposo que això vol dir que hi estàs d'acord. Això ja et posa en una posició complicada per debatre.
La segona és que sembla que estas una mica encegat perquè vas parlant de coses que jo no he dit.
I referent a algunes frases," tu mires per la teua butxaca i nosaltres per la nostra dignitat". Diguem perquè no podem dir la frase a la inversa: Jo miro per la meva dignitat i vosaltres per la vostra butxaca. Jo no dóno de menjar a cap treballador. Jo pago un salari per la seva feina i ell fa el que li dóna la gana. Ara bé, la discussió és si actualment es pot pagar només el salari de la feina feta o es poden pagar totes les altres garanties. Com que no es pot , ara, provisionalment, en l'època que estem, només podem pagar per la feina feta.
I la història de les propietats, jo tinc una propietat amb hipoteca, igual que absolutament tots els meus treballadors que són 4 (ja veus). És més, hi ha un que, en el vostre argot, és més rics que jo perquè en té dues de propietats. Potser és que sóc una merda d'empresari, algú que no extorsiona, maltracta i especula.
Molt seriosament. Viviu en un món irreal. I torno a insistir. Munteu una empresa siusplau, que veureu que és un xollo!!! (ai ai ai)
Jo, per a tots els empresaris per als quals he treballat, he fet sempre allò que se m'ha exigit. Sempre! I m'han pagat el que deia el contracte. I sovint el contracte deia que m'han de pagar una misèria. No hi ha gaires bon samaritans entre els empresaris. I no és aquest el debat. Si no que jo pel meu treball no solament crec que he de rebre un salari, també un drets socials que ara m'estan robant. Del contrari quede convertit en un utillatge d'usar i tirar, d'abandonar a la seua sort quan li convinga a l'amo.
I si tan fotut és ser empresari, ja saps: fes-te treballador. No tindràs cap altre mal de cap que sobreviure.
Quant als insults que algú ha deixat caure per ací... Sóc comprensiu. I en qualsevol cas, no ofenen les paraules sinó les actituds. Tot sovint, amb un llenguatge docte i refinat s'escriuen les ofenses més grans contra la dignitat humana.
I perquè no et fas tu empresari? Dius eu els treballadors són els que tiraran endevant, però és clar, aquesta afirmació cau pel seu propi pes, ja que si sou treballadors, és que hi ha empresaris. Deixeu de ser treballadors, sigueu empresaris i tireu del carro. Al final l'empresari treballador és l'autònom. És la forma de que el teu esforç sigui recompensat.
Respecte el capitalisme, precisament s'ha vist que és la solució. El problema que hi ha hagut és un excés de socialisme. Un socialisme mal entès que amb la voluntat de repartir la riquesa, es va passar a la idea de que tot era gratuiit i sense esforç. I així tenim els deutes desbocats, de regalar llibres, portàtils, sanitat i educació, beques de menjadors, escoles bressol i pirmis. Ei!!! però qui ho paga això. Si home, els empresaris, els rics! Ah vale!!! no ho sabia. El socialisme s'ha passat de frenada i ha de tornar el capitalisme REGULAT (també s'han comès errors molt greus). El capitalisme regulat és precisament el que demanes tu, que es reconegui l'esforç. No tots som iguals sense tenir en compte l'esforç que fem. Per això, ningú s'esforçarà. Iniciativa, formació, empenta, emprendre i aconseguir recompensa material i no material al teu esforç. Confondre el fet de ser recompensat per la teva feina amb cobdícia, doncs escolta, no sé perquè treballem, ens formem i ens arrisquem.
De fet la crisi va començar perquè es van donar crèdits hipotecaris a famílies que no s'ho podíen permetre (Subprime). Per primera vegada els bancs havien deixat diners a qui no en tenia, a qui no estava clar que els pogués tornar. Doncs es va fer. I mira com ha acabat tot. Una altra cosa que s'ha demostrat que no es pot fer. El banc només pot deixar diners al que té un projecte sòlid i realista, o al que pot avalar.
El capitalisme no ha mort. Està més viu i fort que mai. És precisament el que necessitem. Esforçar-se i rebre recompensa per l'esforç, que ningú et regali res perquè sí. I no et preocupis, no desmuntarem l'estat del benestar, estem ajustant-lo fins que els empresaris i treballadors puguin tornar-ho a pagar, però és que ara no tenim ni un duro!.
Això sí, regulem-lo. A la presó hauria d'estar el governador del banc d'Espanya per permetre el que ha permès. A la presó i linxats haurien d'estar els exdirectius de les caixes que no tenen vergonya d'emportar-se 10 milions d'euros d'una empresa que han deixat enfonsada. Com es pot permetre això? A la presó ahurien d'estar els polítics que han pres la decisió de fer AVEs en lloc de reforçar rodalies, o fer ciutats de cultura fantasmes amb edificis buits impossibles de mantenir. Presó epr tots aquests.
Però fora, al carrer, per suposat, capitalisme regulat.