Quan l'economia va pel pedregar, els experts econòmics amb càrrec executiu donen una expilació del fet, els experts econòmics teòrics en donen unes altres, els comentaristes professionals -que no són experts en res i pretenen ser-ho en tot- desmenteixen a uns i altres, i la majoria dels mortals amb dos dits de front no ens creiem ni un borrall del que diuen tots plegats.
Hi ha molta gent que ni s'assabenta de tot aquest guirigall perquè altra feina te que esbrinar les causes, quan els efectes es plantifiquen davant del nas, i aleshores saber d'on ha vingut la plantofada es força irrellevant quan ja t'han girat la cara.
Però tot i així, sempre defenso fer recopilatori de l'origen de les mentides i mitges veritats
És sabut que s'agafa abans un mentider que un coix, i les crosses amb les que es volen aguantar les mentides oficials son tan ostentoses com la cama de fusta, el pegat de l'ull i el lloro de Long Jhon Silver, pirata famós i antecessor dels cràpules que seuen als consells de ministres i als consells d'administració, a les taules de negociacions i a les cimeres, on avions presidencials, rams de flors i banquets “de treballl” ornen discussions ben peixades que haurien pogut fer-se per videoconferencia a cost zero. Les institucions que mes presumeixen de respectables han aconseguit empastifar-ho tot.
Segons llegeixo aquí,200 estats del mon es deuen diners els uns als altres en la desmanyotada xifra de 500 bilions d'eurons, i ningú pot ni podrà pagar el deute.
Això era cosa ben sabuda des de feia anys, però n'hi va haver prou que un dia, la roda de pagar amb diners manllevats trenqués un radi, perquè la resta de radis i rodes es posessin a tremolar de la por de ser el següent, i l'autopista de molts carrils es convertís en le pedregar de la Paris Dakar.
És una simplificació explicar-ho així, però d'aquesta manera s'entén, i aquest aclariment d'on ve el primer “per què” interrogatiu (anomenat també Mourinhós) és essencial per entendre els següents perquès causals.
Al nostre país (i que cadascú escolleixi) després d'anys i panys de posar l'estora vermella a les multinacionals i exalçar el proteccionisme obrerista plasmat en allò que en diuen l'Estat del benestar, els cervells pensants s'han adonat que ni grans inversors ni sindicats reivindicatius ens trauran el ventre de pena.
Els uns perquè han fugit a protegir el que queda dels seus paradisos i els altres perquè no es volen suïcidar reconeixent que han viscut d'explicar falòrnies a unes masses, irritades ara perquè els han escapçat els dits llargs del consum i els luxes de xiquets aviciats que el crèdit compulsiu feia possible.
Com sempre passa quan s'acaben els recursos propis, tiren dels aliens i pretenen entabanar al proïsme per veure si seguirem estirant el carro gratuïtament. Ara deixen anar el discurs de la creativitat, de la innovació i, sobretot de la empreneduría. Aneu, i que us moqui la iaia.
Què és un emprenedor?.
Anem a pams: emprendre i jugar-se-la és sempre una acció de valor, però les motivacions poden ser molt diferents.
Hi ha emprenedors per naturalesa i d'altres fets per encàrrec, n'hi ha de cobdiciosos i de delerosos, d'autèntics i de falsos.
Els fets per encàrrec, cobdiciosos i falsos es dediquen als negocis i i ho deixen a la primera batzegada, els autèntics, que ho son per naturalesa, es dediquen a projectar les seves il·lusions com a forma de vida, poden fer negocis per plaer i empreses sense anim de lucre per interès
Quan els saberuts dirigents nostrats ens animen a ser emprenedors el que volen es que els traguem les castanyes del foc: “si tens una idea de negoci, arrisca't, amb els teus diners, que el bancs tenen l'aixeta tancada. Si et surt be hi guanyarem tots, si et surt malament hi perdràs tu”. Cosa de babaus.
Si ets emprenedor-cobdiciós, marxa als Estats Units on és tradició que els cirabotes arribin a la White-House o a la Home-Less per el propi esforç. Si vols ser ric no et moquis amb mitja mániga ni et conformis amb un Goya si el que val realment és l'Oscar. O tasta el lumpen autèntic i no et caldrà rebaixar-te a menjar a Cáritas. Si ets un emprenedor amb dos eurons, sigues gran per be o per mal i marxa al país on t'alcen o t'afonen, no et quedis a la mesquina Europa.
Els dirigents del nostre país (i aquí que cadascú escolleixi) necessiten emprenedors-crossa, emprenedors-puntal, emprenedors reciclats de l'atur, emprenedors per esprémer, emprenedors-per-si-sona-la-flauta, emprenedors d'usar i llençar.
I crec que farien be els emprenedors per naturalesa de marxar als EEUU a fer diners, o bé quedar-se aquí per empréndre-la contra tota la corrupció moral i ecònomíca que plou del cel com cendres del volcà.
