Ahir vaig anar a veure la pel·lícula "La dama de Ferro", en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l'historiador, i no en vaig quedar decebut.
Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que precisament en la interpretació del personatge històric real, el talent de l'actriu fagocita el personatge real. És el que passa quan la brillantor d'un actor interpreta un personatge històric mediocre. En certa mesura, Streep, que imita fins al més mínim detall (especialment pel que fa a l'entonació i l'accent) la Tatcher veritable, acaba humanitzant a la persona real. Ja sé que la comparació pot ser odiosa, tanmateix em recorda quan Sergi Mas imita el buit i insuls president Montilla. La còpia millora l'original.
La pel·lícula té aspectes criticables. Per exemple, no és apta per a aquells que no tinguin un coneixement apropiat de la història recent. El temps, el recurs abusiu al flashback de manera caòtica i desordenada confondrà a bona part dels espectadors, tanmateix, el conjunt és acceptablement bo, sempre i quan hem de tenir present que l'Streep es menja la pel·lícula tota soleta.
Certament, la meva admirada Meryl Streep, va fer una interpretació extraordinària, sublim, que mereix un Òscar triple i ben carregat. Tanmateix sospito que precisament en la interpretació del personatge històric real, el talent de l'actriu fagocita el personatge real. És el que passa quan la brillantor d'un actor interpreta un personatge històric mediocre. En certa mesura, Streep, que imita fins al més mínim detall (especialment pel que fa a l'entonació i l'accent) la Tatcher veritable, acaba humanitzant a la persona real. Ja sé que la comparació pot ser odiosa, tanmateix em recorda quan Sergi Mas imita el buit i insuls president Montilla. La còpia millora l'original.
La pel·lícula té aspectes criticables. Per exemple, no és apta per a aquells que no tinguin un coneixement apropiat de la història recent. El temps, el recurs abusiu al flashback de manera caòtica i desordenada confondrà a bona part dels espectadors, tanmateix, el conjunt és acceptablement bo, sempre i quan hem de tenir present que l'Streep es menja la pel·lícula tota soleta.
Ara bé. Si he de destacar un aspecte del film, és sens dubte la fotografia. Una fotografia de cromatismes pobres, depriments, amb colors freds, predominància del gris amb tots els seus matisos. És el que crec que defineix al personatge i a la seva obra. I una escena, la inicial, quan una Tatcher envellida i assetjada per una demència creixent, s'escapa de casa seva, tot contravenint les mesures de seguretat, per anar a comprar llet al paquistanès proper. La Tatcher descobreix la mediocritat i hostilitat de l'entorn, la desolació londinenca en la seva màxima expressió, l'ambient depriment del Londres de barri. Al cap i a la fi, és quan Tatcher es passeja per la seva obra. Un desert erm i deshumanitzat. La seva terrible herència, que la directora tracta només de suggerir.
