Melissa, Gaspy i Besaara caminen juntes, una al costat de l’altre. La nit es plácida i faría un fred suportable si no fos que el vent que s’ha girat al pondre’s el sol descabdella les fulles apilotonades i aixeca el polsim de terra.
Fa només una setmana que es varen conèixer a Tashkent, on totes tres, havent imaginat mil cops fer realitat el viatge per la Ruta de la Seda, eren a la ciutat que n’obre una de les mil portes d’entrada als mil i un viaranys que n'travessen l’Asia Central fins la Xina.
Mai sabran com és que la vigília de la partida, aquella nit estrellada, va captivar les seves voluntats fins al punt de voler perseguir les constel·lacions i abastar amb les mans la més brillant de les estrelles d’hivern. Potser Sirius, o Capella, o Rigel, o Betelgeuse?.
Mai sabran com el desig il·lusori d’abastar aquells punts brillants en mig la negror pot ser mes fort que l’ansia de partir l’endemà per iniciar un viatge fet realitat després de somiar-lo mitja vida.
No s’explicarán com, abans de clarejar, cadascuna havia decidit seguir un altre viatge interior que les portaria a retrobar-se de matinada en un aeroport desconegut d’un país ignorat, vora la Mediterrània que mai havien contemplat.
I ara caminaven juntes per una ciutat estrangera a la recerca dels mites de l’infancia, guiades per les mateixes estrelles de Tashkent, mes properes, que després d’un llarg camí cap enlloc les havia reunit altre cop. Sí, les Reines que ho són de bon llinatge, saben quan han arribat al lloc on “estable” vol dir establir-se.
Varen aprendre que mai s'arriba tan lluny com quan no es va enlloc.
Que els reines et portin allò que et mereixes.
Una abraçada.