frechina |
divendres, 6 de gener de 2012 | 02:05h
Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen ben bé a finals de novembre —com Mojo o Uncut— i altres esperen al venciment natural de l’any per fer públic el seu inapel·lable dictamen, fet que permet fenòmens d’osmosi d’una llista a l’altra els quals molt sovint acaben resultant en una pintoresca i absolutament inversemblant unanimitat.
I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques.
(continua)
I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques.
(continua)
Sense arribar al nivell de lucidesa i maldat exhibit per Diego A. Manrique en el libel que publicà a El País l’any passat —“Como hacer la lista perfecta”—, permeteu-nos que enguany, sense que servesca de precedent, fem públiques algunes de les reflexions i anàlisis que ens ha inspirat una vegada més aquest indefectible ritual.
1. La crítica artística comporta una quota inherent d’arrogància intel·lectual: el crític s’autoinvesteix de la capacitat d’avaluar el treball d’altri i assumeix que la seua valoració mereix ser compartida des de la presumpció que existeix una audiència en la qual pot influir. Aquesta capacitat d’avaluació, molt sovint, s’hi circumscriu a l’expressió d’una opinió estètica fonamentada exclusivament en els gustos personals sense cap examen objectiu de les aportacions de l’obra avaluada, entre d’altres raons perquè a aquestes alçades de la història, la producció discogràfica ha estat tan abundant que l’esforç requerit per mantenir-ne un mínim domini està a l’abast de ben pocs. L’elaboració d’una llista amb el millor de l’any exigeix, en aquesta tessitura, un increment insuportable d’aquella arrogància: el seu autor no només dóna per descomptat que ha escoltat tota la producció de l’any, sinó que damunt es veu capaç d’establir-ne una jerarquia.
2. Les llistes, com els premis, forcen la competitivat d’artefactes artístics que —en la majoria dels casos almenys— no han estat creats per a competir: ens coaccionen a comparacions impossibles —una cosa com: ¿quina fruita és millor, la taronja o la magrana?—, fan passar per racionals decisions merament impulsives i atorguen un cert rang de veritat objectiva —propiciat per la seua naturalesa demoscòpica— al que no és altra cosa que el resultat aleatori de la suma d’un grapat d’opinions subjectives —les quals segurament no hagueren estat les mateixes si l’escrutini s’haguera fet uns dies abans o uns dies després. Es a dir, converteixen en immutable un criteri vacil·lant i intrínsecament imprecís. Hi ha una diferència ontològica abismal entre titular una llista com “el millor de l’any” a fer-ho com “els meus discos preferits de l’any” o “els discos que més ens han agradat”.
3. La majoria de crítics —llevat d’alguns flipats educats en les pitjors perversions de l’escola Pitchfork— es miren amb escepticisme creixent aquestes llistes i les entenen com un dany col·lateral de l’ofici, malgrat caure any rere altre en el seu temptador parany. Però la influència de les llistes continua sent molt gran i en alguns casos positiva: obliguen a revisar discos als quals no s’havia prestat suficient atenció, estimulen l’esperit crític del públic —que es veu compel·lit a acarar-les amb les seues preferències personals amb la consegüent estripada de vestidures posterior—, ajuden a realitzar balanços personals i aviven les converses al voltant de la producció musical.
4. Una inspecció superficial de les llistes publicades per algunes revistes d’abast estatal evidencia el bon moment que viu la música d’expressió catalana: onze dels trenta-cinc discos seleccionats per Rockdelux en la seua llista de “mejores álbumes nacionales”, per exemple, contenen cançons cantades en català, un percentatge absolutament insòlit. I, per primera vegada en la història, una banda valenciana, Senior i el Cor Brutal, entra en aquest rànquing —dos, si comptem com a valencians els Litoral. També hi ha abundant producció valenciana en la llista publicada per Enderrock: set dels vint primers, concretament. La progressió en aquest sentit és inqüestionable —una progressió que revela els canvis graduals en la percepció exterior i que sembla anunciar els primers indicis de trencament de la perillosa inèrcia endogàmica.
5. Resulta curiosa l’evolució en les classificacions d’aquells productes de temporada que, per circumstàncies difícilment objectivables, s’erigeixen en un moment donat amb el favor de la crítica per, immediatament després, perdre’s enmig del muntó, una vegada assumit que el dring inicial no perdurava. El cas de La Bien Querida, inesperat número u en les llistes de Rockdelux i Mondosonoro de fa dos anys és ben simptomàtic: el seu segon disc només ha merescut unes discretes onzena i vint-i-tresena posició, respectivament. Escoltant amb atenció tots dos enregistraments, resulta difícil entendre per què Romancero va ser el millor de l’any i Fiesta llueix tan poc. La llista d’Enderrock, per la seua banda, també exhibeix en posicions avançades alguns d’aquests possibles productes de temporada que un futur no massa llunyà constatarà com a tals o ens desmentirà sense contemplacions. Sobta, en tot cas, l’absència entre els escollits del Fang de Guillamino, les anteriors produccions del qual havien merescut una alta consideració jeràrquica.
6. La llista d’Enderrock arrossega, a més, un problema afegit: abasta tota la música produïda en català sense distinció de gènere i estil i, així, la comparació de taronges i magranes dóna resultats una mica cridaners: confrontar El paradís de les paraules de Carles Dénia amb el Producto Interior Bruto Vol. 1 de Joan Colomo o Les ratlles del banyador de La Iaia és, com a mínim, temerari; però resoldre la confrontació situant els dos per damunt d’aquell deixa els autors de tal conclusió excessivament exposats al sarcasme quan, en realitat, és fruit d’una metodologia poc afinada. Què se suposa que mesura en aquest cas el llistó? Qualitats relatives? Aportacions dintre del gènere? El mateix argument podem fer servir per preguntar-nos per l’absència d’Apa en la llista dels “50 discos imprescindibles”, l’únic que no hi apareix dels cinc primers classificats en la llista dels millors treballs de folk elaborada per la revista germana Sons de la Mediterrània.
7. Reprenent el cap que enfilàvem adés respecte als productes de temporada, també mereixen una menció especial aquells treballs que mai ho seran per pertànyer a un estil expulsat dels paràmetres de la modernitat. No espereu trobar a les llistes de Rockdelux o Mondosonoro el Material Defectuoso d’Extremoduro, malgrat que dos minuts d’ell valguen més que tres quartes parts del que tots dos llistats enalteixen. El que fan Robe i Uoho ni encaixa en el discurs, ni serveix com a excepció autocomplaent, ni ungeix a qui els postule amb la imprescindible aurèola de connosieur. Queda fora com quedarà fora sempre Obrint Pas, en aquest cas perquè, a més de no encaixar en el discurs, la militància ideològica dels seus textos predisposa a una cotització a la baixa de les seues aportacions musicals. Un llast que en altres casos s’ignora: P.J. Harvey s’erigeix amb la primera plaça indiscutible en el rànquing internacional gràcies a un àlbum, l’excepcional Let England Shake, farcit de contingut polític.
i 8. Obrint Pas arrossega, a més, el llast addicional de la seua condició perifèrica, una condició que no supera del tot malgrat la popularitat —i la internacionalitat— de la seua proposta. Si això ho traslladem a formacions de menor impacte popular, el mur de la perifèria es fa pràcticament infranquejable: mireu, si no, el cas d’Aspencat, amb el magnífic Naixen primaveres sota el braç, relegats a una apreciació merament onomàstica en el millor dels casos. Em pregunte quants dels periodistes que han participat en les votacions de qualsevol de les publicacions esmentades s’han escoltat atentament el seu disc. O el dels Arthur Caravan; o el dels Orxata Sound System; o... De la perifèria no s’escapen —ans al contrari: sembla que els va pitjor i tot— ni les formacions valencianes que canten en castellà: ni rastre hi ha a cap llista de l’esplèndid El fin del mundo en mapas dels Maronda, o del Río Salvaje de Ratolines, o de la darrera excentricitat de Caballero Reynaldo, Nuevos Romances Antiguos. És per això que cal valorar, en el que veritablement signifiquen, les posicions dels Manel, Antònia Font o Senior i el Cor Brutal: indicis de que alguna cosa grossa està passant i nosaltres en som afortunats testimonis. Sembla que per una vegada les llistes, a més de fanfàrries, arbitrarietats i contradiccions, també duen bones notícies.
Els millors discos en català de l’any segons les revistes Rockdelux, Mondosonoro i Enderrock
Rockdelux
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “álbumes nacionales”)
1. Antònia Font (3)
2. Manel (7)
3. Anímic (8)
4. Nacho Umbert & La Compañía (9)
5. Litoral (19)
6. Bedroom (24)
7. Xavier Baró (25)
8. Guillamino (28)
9. Senior i el Cor Brutal (29)
10. Vànova (30)
11. Gran amant (34)
Mondosonoro
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “mejores discos nacionales”)
1. Manel (2)
2. Antònia Font (4)
3. Anímic (16)
Enderrock
(top 20)
1. Manel
2. Antònia Font
3. Mazoni
4. La Iaia
5. Joan Colomo
6. Carles Dénia
7. Maria Coma
8. Feliu Ventura
9. Senior i el Cor Brutal
10. Very Pomelo
11. Xavier Baró
12. Obrint Pas
13. Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien
14. Raimon
15. Pascal Comelade & Cobla Sant Jordi
16. Miquel Gil
17. Anímic
18. Pi de la Serra
19. Eina
20. Pau Alabajos
1. La crítica artística comporta una quota inherent d’arrogància intel·lectual: el crític s’autoinvesteix de la capacitat d’avaluar el treball d’altri i assumeix que la seua valoració mereix ser compartida des de la presumpció que existeix una audiència en la qual pot influir. Aquesta capacitat d’avaluació, molt sovint, s’hi circumscriu a l’expressió d’una opinió estètica fonamentada exclusivament en els gustos personals sense cap examen objectiu de les aportacions de l’obra avaluada, entre d’altres raons perquè a aquestes alçades de la història, la producció discogràfica ha estat tan abundant que l’esforç requerit per mantenir-ne un mínim domini està a l’abast de ben pocs. L’elaboració d’una llista amb el millor de l’any exigeix, en aquesta tessitura, un increment insuportable d’aquella arrogància: el seu autor no només dóna per descomptat que ha escoltat tota la producció de l’any, sinó que damunt es veu capaç d’establir-ne una jerarquia.
2. Les llistes, com els premis, forcen la competitivat d’artefactes artístics que —en la majoria dels casos almenys— no han estat creats per a competir: ens coaccionen a comparacions impossibles —una cosa com: ¿quina fruita és millor, la taronja o la magrana?—, fan passar per racionals decisions merament impulsives i atorguen un cert rang de veritat objectiva —propiciat per la seua naturalesa demoscòpica— al que no és altra cosa que el resultat aleatori de la suma d’un grapat d’opinions subjectives —les quals segurament no hagueren estat les mateixes si l’escrutini s’haguera fet uns dies abans o uns dies després. Es a dir, converteixen en immutable un criteri vacil·lant i intrínsecament imprecís. Hi ha una diferència ontològica abismal entre titular una llista com “el millor de l’any” a fer-ho com “els meus discos preferits de l’any” o “els discos que més ens han agradat”.
3. La majoria de crítics —llevat d’alguns flipats educats en les pitjors perversions de l’escola Pitchfork— es miren amb escepticisme creixent aquestes llistes i les entenen com un dany col·lateral de l’ofici, malgrat caure any rere altre en el seu temptador parany. Però la influència de les llistes continua sent molt gran i en alguns casos positiva: obliguen a revisar discos als quals no s’havia prestat suficient atenció, estimulen l’esperit crític del públic —que es veu compel·lit a acarar-les amb les seues preferències personals amb la consegüent estripada de vestidures posterior—, ajuden a realitzar balanços personals i aviven les converses al voltant de la producció musical.
4. Una inspecció superficial de les llistes publicades per algunes revistes d’abast estatal evidencia el bon moment que viu la música d’expressió catalana: onze dels trenta-cinc discos seleccionats per Rockdelux en la seua llista de “mejores álbumes nacionales”, per exemple, contenen cançons cantades en català, un percentatge absolutament insòlit. I, per primera vegada en la història, una banda valenciana, Senior i el Cor Brutal, entra en aquest rànquing —dos, si comptem com a valencians els Litoral. També hi ha abundant producció valenciana en la llista publicada per Enderrock: set dels vint primers, concretament. La progressió en aquest sentit és inqüestionable —una progressió que revela els canvis graduals en la percepció exterior i que sembla anunciar els primers indicis de trencament de la perillosa inèrcia endogàmica.
5. Resulta curiosa l’evolució en les classificacions d’aquells productes de temporada que, per circumstàncies difícilment objectivables, s’erigeixen en un moment donat amb el favor de la crítica per, immediatament després, perdre’s enmig del muntó, una vegada assumit que el dring inicial no perdurava. El cas de La Bien Querida, inesperat número u en les llistes de Rockdelux i Mondosonoro de fa dos anys és ben simptomàtic: el seu segon disc només ha merescut unes discretes onzena i vint-i-tresena posició, respectivament. Escoltant amb atenció tots dos enregistraments, resulta difícil entendre per què Romancero va ser el millor de l’any i Fiesta llueix tan poc. La llista d’Enderrock, per la seua banda, també exhibeix en posicions avançades alguns d’aquests possibles productes de temporada que un futur no massa llunyà constatarà com a tals o ens desmentirà sense contemplacions. Sobta, en tot cas, l’absència entre els escollits del Fang de Guillamino, les anteriors produccions del qual havien merescut una alta consideració jeràrquica.
6. La llista d’Enderrock arrossega, a més, un problema afegit: abasta tota la música produïda en català sense distinció de gènere i estil i, així, la comparació de taronges i magranes dóna resultats una mica cridaners: confrontar El paradís de les paraules de Carles Dénia amb el Producto Interior Bruto Vol. 1 de Joan Colomo o Les ratlles del banyador de La Iaia és, com a mínim, temerari; però resoldre la confrontació situant els dos per damunt d’aquell deixa els autors de tal conclusió excessivament exposats al sarcasme quan, en realitat, és fruit d’una metodologia poc afinada. Què se suposa que mesura en aquest cas el llistó? Qualitats relatives? Aportacions dintre del gènere? El mateix argument podem fer servir per preguntar-nos per l’absència d’Apa en la llista dels “50 discos imprescindibles”, l’únic que no hi apareix dels cinc primers classificats en la llista dels millors treballs de folk elaborada per la revista germana Sons de la Mediterrània.
7. Reprenent el cap que enfilàvem adés respecte als productes de temporada, també mereixen una menció especial aquells treballs que mai ho seran per pertànyer a un estil expulsat dels paràmetres de la modernitat. No espereu trobar a les llistes de Rockdelux o Mondosonoro el Material Defectuoso d’Extremoduro, malgrat que dos minuts d’ell valguen més que tres quartes parts del que tots dos llistats enalteixen. El que fan Robe i Uoho ni encaixa en el discurs, ni serveix com a excepció autocomplaent, ni ungeix a qui els postule amb la imprescindible aurèola de connosieur. Queda fora com quedarà fora sempre Obrint Pas, en aquest cas perquè, a més de no encaixar en el discurs, la militància ideològica dels seus textos predisposa a una cotització a la baixa de les seues aportacions musicals. Un llast que en altres casos s’ignora: P.J. Harvey s’erigeix amb la primera plaça indiscutible en el rànquing internacional gràcies a un àlbum, l’excepcional Let England Shake, farcit de contingut polític.
i 8. Obrint Pas arrossega, a més, el llast addicional de la seua condició perifèrica, una condició que no supera del tot malgrat la popularitat —i la internacionalitat— de la seua proposta. Si això ho traslladem a formacions de menor impacte popular, el mur de la perifèria es fa pràcticament infranquejable: mireu, si no, el cas d’Aspencat, amb el magnífic Naixen primaveres sota el braç, relegats a una apreciació merament onomàstica en el millor dels casos. Em pregunte quants dels periodistes que han participat en les votacions de qualsevol de les publicacions esmentades s’han escoltat atentament el seu disc. O el dels Arthur Caravan; o el dels Orxata Sound System; o... De la perifèria no s’escapen —ans al contrari: sembla que els va pitjor i tot— ni les formacions valencianes que canten en castellà: ni rastre hi ha a cap llista de l’esplèndid El fin del mundo en mapas dels Maronda, o del Río Salvaje de Ratolines, o de la darrera excentricitat de Caballero Reynaldo, Nuevos Romances Antiguos. És per això que cal valorar, en el que veritablement signifiquen, les posicions dels Manel, Antònia Font o Senior i el Cor Brutal: indicis de que alguna cosa grossa està passant i nosaltres en som afortunats testimonis. Sembla que per una vegada les llistes, a més de fanfàrries, arbitrarietats i contradiccions, també duen bones notícies.
Els millors discos en català de l’any segons les revistes Rockdelux, Mondosonoro i Enderrock
Rockdelux
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “álbumes nacionales”)
1. Antònia Font (3)
2. Manel (7)
3. Anímic (8)
4. Nacho Umbert & La Compañía (9)
5. Litoral (19)
6. Bedroom (24)
7. Xavier Baró (25)
8. Guillamino (28)
9. Senior i el Cor Brutal (29)
10. Vànova (30)
11. Gran amant (34)
Mondosonoro
(entre parèntesi, posició real en la classificació de “mejores discos nacionales”)
1. Manel (2)
2. Antònia Font (4)
3. Anímic (16)
Enderrock
(top 20)
1. Manel
2. Antònia Font
3. Mazoni
4. La Iaia
5. Joan Colomo
6. Carles Dénia
7. Maria Coma
8. Feliu Ventura
9. Senior i el Cor Brutal
10. Very Pomelo
11. Xavier Baró
12. Obrint Pas
13. Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien
14. Raimon
15. Pascal Comelade & Cobla Sant Jordi
16. Miquel Gil
17. Anímic
18. Pi de la Serra
19. Eina
20. Pau Alabajos
Evidentment cap d'aquests premis no són la Bíblia i depenen de mil circumstàncies, tant del mètode seguit per qui els decideix com de la credibilitat que els vulgui donar el lector. Però són una bona eina de difusió i orientació, al menys en el cas de Sons.
En l'apartat d'internacionals, per exemple, òbviament un camp inabastable, ja fa uns quants anys que diem que els deu que triem són suggerències, treballs que ens han agradat d'entre tots els que hem pogut escoltar al llarg de l'any. En l'apartat de folk català, procurem escoltar-los tots, però em sembla que no trobarem mai un criteri purament infalible (per exemple, què fem amb els discos de cobla? amb els de rumba catalana? amb els de flamenc?)
No crec que hi hagi gaire arrogància intel·lectual entre els periodistes amb els temps que corren, la veritat...
Quan parle d'arrogància intel·lectual -i, òbviament, ho faig des de dins, fent autocrítica- no pense en un actitud conscient sinó en una particularitat intrínseca de la crítica musical que té diferents escales i diferents matisos en funció de l'ètica professional del periodista: hi ha actituds modèliques -com la que tu representes: deixa'm dir-t'ho-, d'un respecte absolut als dos àmbits entre els quals el crític fa de mitjancer -els autors i el públic-; però també hi ha qui carrega amb tant de ferro prepotent que l'agulla de brúixola que maneja acaba apuntant a ell mateix.
Estic absolutament d'acord amb tu en la utilitat de les llistes per descobrir productes que altrament haurien passat desapercebuts i subratllar encerts que no s'havien ponderat com convenia. En el cas concret de Sons de la Mediterrània, el primer lloc de Carles Dénia li ha valgut, per exemple, per a protagonitzar una notícia al diari Levante o a L'Informatiu.
El cas de Sons és ben distint del que comente al post perquè vosaltres sí que examineu tota la producció que es fa al país, producció que és evident que coneixeu en profunditat i, per això, el resultat dels premis rarament suscita controvèrsia de fons.
Gràcies per l'aportació i una abraçada,
JVF
Compartesc completament amb tu el sentiment de fons que anima els teus arguments però en discrepe de les conclusions.
Quan dic que alguna cosa grossa està passant, ho intente fer des de l'objectivitat de fets i xifres: partim d'un context veritablement dramàtic a nivell cultural al País Valencià, amb uns índex de consum -lectura, compra de discos, assistència a concerts- ensorrats des de fa molts anys, una política d'assetjament inclement cap a la producció cultural autòctona i un atac sistematitzat i amb intensitat redoblada contra qualsevol element articulador o dinamitzador -siga ACPV o les línies en valencià. Que en aquest marc d'hostilitat explícita i calculada, hagen sortit al carrer obres de l'envergadura artística d'El paradís de les paraules de Carles Dénia, el Gran de Senior i el Cor Brutal, l'Atles Enharmònic d'Arthur Caravan o el Pam a pam de Rafel Arnal -per dir-ne només unes poques-, i que totes elles hagen aconseguit tenir repercussió fora dels cercles de resistència estricta, incita a pensar que hi ha un seguit de factors que escapen d'aquell marc hostil i que conviden a un moderat optimisme.
Pel que fa a la posició d'Enderrock, crec que la teua apreciació és injusta. Com qualsevol altre grup empresarial del país, està en el seu dret de defensar els seus interessos comercials en aigües pudentes o en manantials transparents i d'estendre els seus tentacles allà on crega que en pot treure rendiment. Com a tu, no m'agrada la secció de crítica musical -encara que ha millorat molt amb la incorporació de Biancotto per comentar el disc més destacat del mes- i no m'agrada el tractament que reben molts grups del País Valencià. Encara et diré més: rar és el número d'Enderrock on no trobe alguna cosa que em disguste. Però crec que la seua existència és un veritable luxe per nosaltres i estic segur que, sense Enderrock, la música del país no viuria aquest moment actual d'eufòria creativa i imparable creixement quantitatiu. Enderrock podria ser molt millor, però això no lleva que han fet una feina importantíssima i que continua sent imprescindible.
Gràcies per entrar al debat.
Una abraçada,
JVF