El balanç que ha fet el mateix president Mas del primer any del seu govern s'ha de valorar mes pel que ha deixat de dir que pels seus fets.
Mas ha reiterat un discurs conegut de fa mesos: l'herència del segon tripartit s'ha revelat desastrosa, certament. Però oblida esmentar que les línies mestres del govern del president Montilla (fiançament autonòmic, desenvolupament estatutari) eren també compartides per CIU. De fet, a les institucions on la coalició liberal-cristiana ha pres el relleu als governs tripartits (Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i la Generalitat mateixa) els canvis en les polítiques publiques no han estat substancials. Sobre aquesta base comuna s'esta produint la sociovergència amb el PSC -amb l'afegitó d'Esquerra- mirant d'apuntalar la cada vegada mes reduïda autonomia.
Cap perspectiva constructiva en clau nacional catalana s'albira de la confluència d'aqueixos partits d'ordre, només actituds defensives davant un poder espanyol cada vegada més opressiu. Del pacte fiscal amb l'Estat no se'n coneix ni la música i encara menys d'un eventual "pla B" quan el govern Rajoy desatengui les reivindicacions que suposadament se li plantejaran. Sentir dir a Artur Mas que el seu govern ha de retallar per evitar que l'Estat intervingui la Generalitat és una és un acte pròpi d'un súbdit mesell, com ja va predir fa una setmana Hèctor López Bofill al seu article "Tot vorejant el colapse". I encara més, banalitzar la independència de Catalunya com a sortida del sistema espanyol de dominació política dient que "estats com Grècia, Irlanda o Portugal també estan en crisi" el situa al nivell argumental que els referents del decadent progressisme contra-independentista com Aracadi Oliveras. Jordi Pujol reconeix -amb tardança- el fracàs de la seva aposta de modernitzar Espanya per fer prosperar Catalunya i amaga de tant en tant amb la independència. Artur Mas està mancat de l'èpica antifranquista del seu mentor i la seva "transició nacional" és una entelèquia equiparable al federalisme de Pasqual Maragall.
Cap perspectiva constructiva en clau nacional catalana s'albira de la confluència d'aqueixos partits d'ordre, només actituds defensives davant un poder espanyol cada vegada més opressiu. Del pacte fiscal amb l'Estat no se'n coneix ni la música i encara menys d'un eventual "pla B" quan el govern Rajoy desatengui les reivindicacions que suposadament se li plantejaran. Sentir dir a Artur Mas que el seu govern ha de retallar per evitar que l'Estat intervingui la Generalitat és una és un acte pròpi d'un súbdit mesell, com ja va predir fa una setmana Hèctor López Bofill al seu article "Tot vorejant el colapse". I encara més, banalitzar la independència de Catalunya com a sortida del sistema espanyol de dominació política dient que "estats com Grècia, Irlanda o Portugal també estan en crisi" el situa al nivell argumental que els referents del decadent progressisme contra-independentista com Aracadi Oliveras. Jordi Pujol reconeix -amb tardança- el fracàs de la seva aposta de modernitzar Espanya per fer prosperar Catalunya i amaga de tant en tant amb la independència. Artur Mas està mancat de l'èpica antifranquista del seu mentor i la seva "transició nacional" és una entelèquia equiparable al federalisme de Pasqual Maragall.
