albinyana |
dilluns, 2 de gener de 2012 | 01:44h
Va vindre un dia que el nom es va fer gran. Tot era absència en un paradís abruptament perdut. Una frase, i darrere meu es va sentir com rodaven les claus del pany: la porta em deixava fora del meu propi futur.
Anys a venir, el futur fet present i passat, el nom va reprendre la forma natural. La vida va refer camí sense haver-ne oblidat la mida exacta, una mida que encara ara podria dibuixar amb les mans, l'oval lleuger de rima imprecisa. Va passar el temps i et vaig donar la raó.
En línia recta, pocs metres ens separaven. En realitat, era tota una vida la que ens distanciava i ens unia alhora. La conversa a taula em despistava la voluntat de cercar paraules que m'ajudaren a fixar el moment, de descriure'l. A l'hora dels balls, des d'una solitud que mai no m'ha fet por, vaig entendre que no era cosa de paraules. Potser fóra una imatge, o una seqüència, o una escena fora de guió. Té igual, ara. Amb una total quietud el nom va tornar al lloc que feia temps que li guardava, a la lleixa primordial on, en singular, jo ja l'havia desat.
I amb el teu permís, vaig a dormir.
Anys a venir, el futur fet present i passat, el nom va reprendre la forma natural. La vida va refer camí sense haver-ne oblidat la mida exacta, una mida que encara ara podria dibuixar amb les mans, l'oval lleuger de rima imprecisa. Va passar el temps i et vaig donar la raó.
En línia recta, pocs metres ens separaven. En realitat, era tota una vida la que ens distanciava i ens unia alhora. La conversa a taula em despistava la voluntat de cercar paraules que m'ajudaren a fixar el moment, de descriure'l. A l'hora dels balls, des d'una solitud que mai no m'ha fet por, vaig entendre que no era cosa de paraules. Potser fóra una imatge, o una seqüència, o una escena fora de guió. Té igual, ara. Amb una total quietud el nom va tornar al lloc que feia temps que li guardava, a la lleixa primordial on, en singular, jo ja l'havia desat.
I amb el teu permís, vaig a dormir.
