norge |
diumenge, 1 de gener de 2012 | 16:48h
Que ningú no es mogui! Aquest 2012, lluny de ser l'any de la recuperació econòmica, te pinta de ser l'any de la estocada mortal.
I am a rock - Simon & Garfunkel
I am a rock - Simon & Garfunkel
No m'he endut cap sorpresa, ni molt, ni moltíssim menys, quan he sapigut els sous anuals que cobren alguns banquers del país i personalitats del mon econòmic. Les xifres son escandaloses i fan por. Son la trista constatació del què molts s'imaginàven i uns quants sabíen: aquest és un país de lladres i xoriços amb patent de cors.
Em sembla una aberració que avui en dia hi hagi gent que cobri les mil·lionades que cobra (i segur que molt més d'altres conceptes) vivint les mateixes hores anuals que la persona que es mor de gana al carrer. Com pot valer tantíssim diners una suor diferent? I si els diners no neixen, ni es cultiven, a qui se li treuen? D'algun lloc han de venir aquesta carretada pantagruèlica de diners, no? Ser banquer avui dia (i no sé si abans també) per a mi significa ser una persona sense moral, sense pietat i sense escrúpols.
Segons l'estudi recent de CCOO, la remuneració dels alts càrrecs del sector financer ha crescut el doble que el benefici que han tingut les seves entitats. Significatiu, no? En època de crisi, en època de sacrificis, quan es demana que "tothom" s'apreti el cinturó, van 4 espavilats (que en son molts més de 4) i es pugen els sous sense ni tan sols dissimular. Això sí, qui s'ha de vendre els pantalons amb cinturó inclòs son els treballadors; els que han d'aixecar el país amb el seu "sacrifici". Va home, va!
Ja sabem que la societat és en general (i no en particular) interessada, hipòcrita, egoïsta i corrupta. Segur que algú podria dir-me algunes floretes, d'aquest país en el qual vivim, però, sincerament, s'ho pot estalviar. Hi ha algún motiu per sentir-se orgullós de la humanitat? Es pot apostatar de ser humà? Ja sé que potser en faig un gra massa, però és que arriba un punt que un no sap veure cap altre camí que el què ens porta a l'escorxador. Ai, fillets. L'altre dia un amic meu em sorprenia referint-se a mi com (ull viu) "el nostre jovial pessimista". I em va fer pensar una bona estona. Al final vaig haver de donar-li la rao; ho soc! i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si veia raons per ser optimista. En una conversa casual, més tard, sense fer-li la pregunta en vaig obtenir una resposta: D'aquestes situacions molta gent en surt malparat, però per als qui s'agafen fort a terra aconsegueixen sortir-ne reforçats. Bé, no va dir exactament aquestes paraules perquè la poesia la poso jo, però venia a dir això. I aleshores vaig pensar, aquesta és una reflexió de dretes i conservadora, però també es podria llegir d'una altra manera menys "legal o justa". No m'agrada quan algú treu avantatge sobre els altres en moments difícils, però aquesta deu ser la història de la raça humana, oi?
I a sobre, a més de saber el què cobren els peixos grossos de les finances, aquests dies hem sabut el què cobren (oficialment) els membres de la Monarquia espanyola. Buf! Potser sense Monarquia, amb l'estalvi que faríem, ja hauríem sortit de la crisi! Però vaja, lo de la Monarquia espanyola encara és tabú i s'ha de tocar a cuatre mans i s'ha de de dir amb la boca petita, no sigui cas que algú s'enfadi. Un altre dia em despatxaré, si em deixen, dels monarques i companyia, i de les noves tarifes del 2012 del transport "públic".
Ah, per cert, bona entrada d'any i feliç any nou.
(Que no falti l'optimisme, encara que sigui fals i de cartró-pedra)
Ha det bra.
Em sembla una aberració que avui en dia hi hagi gent que cobri les mil·lionades que cobra (i segur que molt més d'altres conceptes) vivint les mateixes hores anuals que la persona que es mor de gana al carrer. Com pot valer tantíssim diners una suor diferent? I si els diners no neixen, ni es cultiven, a qui se li treuen? D'algun lloc han de venir aquesta carretada pantagruèlica de diners, no? Ser banquer avui dia (i no sé si abans també) per a mi significa ser una persona sense moral, sense pietat i sense escrúpols.
Segons l'estudi recent de CCOO, la remuneració dels alts càrrecs del sector financer ha crescut el doble que el benefici que han tingut les seves entitats. Significatiu, no? En època de crisi, en època de sacrificis, quan es demana que "tothom" s'apreti el cinturó, van 4 espavilats (que en son molts més de 4) i es pugen els sous sense ni tan sols dissimular. Això sí, qui s'ha de vendre els pantalons amb cinturó inclòs son els treballadors; els que han d'aixecar el país amb el seu "sacrifici". Va home, va!
Ja sabem que la societat és en general (i no en particular) interessada, hipòcrita, egoïsta i corrupta. Segur que algú podria dir-me algunes floretes, d'aquest país en el qual vivim, però, sincerament, s'ho pot estalviar. Hi ha algún motiu per sentir-se orgullós de la humanitat? Es pot apostatar de ser humà? Ja sé que potser en faig un gra massa, però és que arriba un punt que un no sap veure cap altre camí que el què ens porta a l'escorxador. Ai, fillets. L'altre dia un amic meu em sorprenia referint-se a mi com (ull viu) "el nostre jovial pessimista". I em va fer pensar una bona estona. Al final vaig haver de donar-li la rao; ho soc! i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si veia raons per ser optimista. En una conversa casual, més tard, sense fer-li la pregunta en vaig obtenir una resposta: D'aquestes situacions molta gent en surt malparat, però per als qui s'agafen fort a terra aconsegueixen sortir-ne reforçats. Bé, no va dir exactament aquestes paraules perquè la poesia la poso jo, però venia a dir això. I aleshores vaig pensar, aquesta és una reflexió de dretes i conservadora, però també es podria llegir d'una altra manera menys "legal o justa". No m'agrada quan algú treu avantatge sobre els altres en moments difícils, però aquesta deu ser la història de la raça humana, oi?
I a sobre, a més de saber el què cobren els peixos grossos de les finances, aquests dies hem sabut el què cobren (oficialment) els membres de la Monarquia espanyola. Buf! Potser sense Monarquia, amb l'estalvi que faríem, ja hauríem sortit de la crisi! Però vaja, lo de la Monarquia espanyola encara és tabú i s'ha de tocar a cuatre mans i s'ha de de dir amb la boca petita, no sigui cas que algú s'enfadi. Un altre dia em despatxaré, si em deixen, dels monarques i companyia, i de les noves tarifes del 2012 del transport "públic".
Ah, per cert, bona entrada d'any i feliç any nou.
(Que no falti l'optimisme, encara que sigui fals i de cartró-pedra)
Ha det bra.
Lucile R. Waters
does proactive really work
Bon vespre !