Hem d’admetre que ser ciutadà forcós del Regne d’Espanya l’any 2012 és força menys enutjós del què ho era ara fa trenta anys, no perquè juridícament l’estat hagi canviat massa, gens, de fet, sinó perquè el món i el país, per sort i per desgràcia, sí que han canviat, i bastant. L’any 1982 només podíem veure dos canals de televisió (tots dos espanyols, evidentment), no hi havia Internet (us ho juro), volar a Londres costava comparativament 7 o 8 vegades el què val ara, per anar a Perpinyà havies de fer llargues cues a la frontera i canviar moneda, el Servei militar, a l’exèrcit espanyol, també evidentment, era obligatòri (per als homes), anàvem a Andorra a comprar productes d’importació, a Manresa només hi havíem vist un negre, en Johnson, pels carrers només s’hi sentia una sola llengua forània, el castellà, i els restaurants més exòtics que teníem eren una pizzeria i diversos Frankfurts. La societat era molt més homogènia i avorrida i Espanya era omnipresent.
La mundialització, el lliure comerç, les noves tecnologies, la moneda única, l’anglès, els vols barats, Schengen, la fi del servei militar obligatori, les migracions i tots els canvis que han fet del món un lloc més petit i de la societat una substància més líquida no ens han portat només millores, és molt evident, però han canviat crec que en positiu la relació entre nosaltres i el fet nacional tal i com s’entenia des de el segle XIX. Tant és així que sovint hem de fer un esforç per recordar que al carnet que portem a la butxaca hi diu el què hi diu. Cada cop és molt fàcil viure al marge de l’únivers cultural i mediàtic espanyol, dels seus canals de televisió, de la seva avorrida lliga de futbol, del seu ridícul sorteig de nadal, de les estèrils batusses dels seus polítics o dels seus reduïts límits geogràfics. Els lligams entre l’individu i les estructures socials i polítiques es relativitzen i releguen, cada cop més, la nacionalitat, el sentiment nacional, a l’àmbit d’allò privat, al costat de la religió i les afinitats diverses. Però, malgrat això, cal no oblidar-ho, els Estats segueixen tenint un paper cabdal a la nostra vida, allò que hi diu al passaport determina quins drets tenim o deixem de tenir, els impostos que hem de pagar i a quines lleis ens hem de sotmetre. Per això és bo que per Nadal segueixi apareixent a la tele (al youtube) el deixeble de Farncisco Franco, el cap d’aquella empresa subvencionada de tràfic d’influències, el que es fa dir rei, recordant-nos que ell, la seva família i el Regne que encapçalen no tenen cap intenció de rectificar, de prescindir dels diners que ens prenen i de convertir-se en un projecte atractiu o, si més no, acceptable. Està bé que ens recordin que també en la societat líquida la independència és la millor, la única, sortida. Bon any.
Salut i independència! (o sigui: bon any!!)
Salut!
Almenys amb una lliga catalana pròpia i seleccions competint al màxim nivell mundial, tot seria amb un caire més normal. Inclús que Iniesta, Pedro o Messi foren nacionalitzats catalans.
Com a les seleccions espanyoles ho han estat molts des de fa temps escomençant per l'argentí Alfredo Di Stefano fins a Senna i no ha passat res.
De moment l'anormalitat nacional fa que tingam seleccions de tercera regional, amb un sol partit i ser encara molt més exigent amb els jugadors seleccionats.
i del joc lucratiu que hi ha darrere, ... i cal qüestionar-les també per l'enaltació que fan de la competitivitat, valor aliat del capitalisme més ferotge.
Aniré més enllà:Barrejar esport i política, malgrat als catalans ens ha ajudat en certes circumstàncies, em sembla quelcom propi de principis del segle passat. Els valors de l'esport haurien d'estar per sobre de voluntats polítiques, i els sentiments nacionals per sobre dels resultats esportius.
... o no?