Xaronet |
dimarts, 27 de desembre de 2011 | 20:34h
Amics i amigues: en aquests dies de pau, amor i benaurança, en cops de parlar de la rabiosa actualitat, parlaré d'un fet del que penso que sols que jo se n'ha adonat. De a qui es deu en bona part l'Eixample de Barcelona. És una història curiosa. De debò.
Amics i amigues:
el proppassat novembre ha fet tres anys d’aquest bloc. Inicialment va ser setmanal, la qual cosa, com que aquestes cartes no son tot just breus, em feia anar de cul tot el cap de setmana, i ara de tramesa més flexible. I cal agrair-vos que conti neu fent-me cas, malgrat els rollos que us engego periòdicment.
Al llarg d'ells, us he parlat d’una pila de coses. Sovint des d’una postura no ben bé emprenyada amb la realitat que ens envolta, però que pot semblar-ho, perquè aquesta realitat és la que és. Sovint emprenyadora. Ara bé, ¿de què podria parlar ara, en aquestes festes nadalenques, que com tots sabem són dies de pau, felicitat i bons desitjos? Dies en els que fins i tot els grans especuladors, els qui planifiquen eros, els grans traficants del que sigui, mentre que sigui altament rendible, ploren —potser que no gaire, però ploren—, veient per enèsima vegada una pel·lícula tan tendrament venedora de falsos sentimentalismes com és Què bonic que és viure, i altres coses per l’estil.
Sí. Evidentment, no són dies per parlar de què el mes de novembre, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda va fer un informe en el que es diu que el frau fiscal i el seu cosí germà, l’economia submergida, equival a Espanya al 23% del PIB. El doble dels països capitalistes seriosos, i si fa no fa el mateix que Grècia, Itàlia i Irlanda, que ja veiem com estan. Segons el càlcul que es fa en aquest informe, el conjunt de la defraudació puja, pela amunt pela avall, a 88.000 milions d’euros. Calculant que sols que es rebaixés aquesta defraudació al 13% del PIB, el resultat seria un increment dels ingressos de l’estat de cap a 38.500 euros. Doncs bé, resulta que en el seu discurset d’investidura, el senyor Rajoy no sols no va fer cap referència a aquest tema, sinó que va anuniar una tisorada de 16.500 milions. Pràcticament la meitat del que s’ingressaria si es reduís el frau. I de pas també els defraudadors, esclar.
No, no us parlaré d’això. Ni de la vacil·lant acció política del senyor Mas, qui per altra banda tampoc parla gaire del frau nostrat, dels de casa, vaja, i ja fa temps que s’ha apuntat a la tisorada. Ni tampoc us inflaré el cap amb les noves de què el bluf de les economies emergents està fent aigües... I encara menys amb que després de la gasiva política monetària del senyor Trichet, el nou factòtum del BCE, el senyor Draghi, ha decidit llançar la casa per la finestra. Posant a disposició de la màfia bancària de l’UE mig milió d’euros al força modest interès de l’1 per cent anual. Amb la qual cosa, aquests bancs podran comprar deute sobirà entre el dos i el sis per cent, ajudant a incrementar els dèficits d’alguns estats, i fent un negoci molt més fàcil i ràpid que si el préstec el fan a empreses o particulars.
Però no parlaré de res d’això, perquè penso, n’estic convençut, que en aquests dies de pau i alegria cal ser positiu, ser bona persona i perdonar els nostres enemics. Reconeixent fins i tot allò que, en contra de la seva voluntat, han fet de bo. Felip V de Castella i rodals —IV de Catalunya i rodals, que la història és la història—, i el duc de Berwick, posem per cas.
I és que quan es fa referència a l’Eixample barceloní, sempre es parla de Cerdà. Que és qui el va dissenyar, sens dubte. Però, en veritat veritat, ¿a qui és deu que Cerdà pogués dissenyar aquest extraordinari eixample? Doncs, i que ningú s’esveri, a aquests dos individus. I ara us explicaré, perquè dic això.
Els eixamples
Les guerres napoleòniques són pràcticament les darreres en les que els exèrcits encara han de setiar, i assaltar, ciutats voltades de muralles. Poc després, el perfeccionament dels projectils explosius de gran potència farà esdevenir en ben poc efectives les velles muralles de defensa, moltes d’elles d’origen medieval. Ultra això, la revolució industrial va fer que als enfores de les ciutats que esdevenien centres industrials s’instal·lessin les grans fàbriques que anaven apareixent, i que no tenien espai dins de la ciutat, amb el consegüent assentament al seu voltant de la mà d’obra que emigrada de les zona rurals —sovint famílies senceres expulsades del camp per la progressiva instauració del mode d’explotació capitalista al món agrari—, la qual es posa a viure, de forma més que precària, als voltants d’aquestes fàbriques.
És així com al centres industrials apareixen en pocs anys, i de forma incontrolada, tant petits nuclis habitats com nous ravals. Amb la conseqüència de què les velles muralles no sols han esdevingut obsoletes quan a defensa, sinó que també un destorb per a l’expansió de la ciutat. De manera que el seu enderrocament i la planificació d’eixamples és general a moltes ciutats europees a partir del segon terç del segle XIX.
Apareixen aleshores noves concepcions urbanístiques, en general hereves dels projectes més o menys il·lustrats i racionals assajats en el segle anterior, que plantegen que la construcció dels nous barris extramurs no poden deixar-se a l’atzar, sinó que hi ha d’haver alguna mena de planificació que absorbeixi, o remodeli, els nuclis sorgits espontàniament. I que de pas projecti com ha de ser la nova ciutat del futur. Són els eixamples.
Aquestes, en general tenen un caràcter progressista ja que tendeixen a evitar que es reprodueixin els carrers estrets, tortuosos i mal ventilats de les velles ciutats, alhora que també preveuen un subministrament abundós d’aigua potable a les cases particulars. Si més no, abundor de fonts públiques, i altres serveis públics com parcs, clavegueres connectades a les cases, per tal d’aconseguir una higienització del tot absent als nuclis històrics, etcètera.
Ara bé, no es pot deixar de banda que alguns dels aspectes aparentment més progressistes: carrers amples i rectes connectats entre ells per amples passeigs i avingudes, no sempre obeeixen a criteris estrictament higienitzadors, sinó que, expressament o de forma inconscient, sovint es va seguir el model creat el 1853 a París per Haussmann. Sobre aquest model cal para compte que, després de l’experiència de la Revolució de 1848, Haussmann, impulsat per Napoleó III, havia dissenyat unes amples avingudes, els grans bulevards parisencs, que no sols eren per la seva amplitud gairebé impossible de ser tallades amb barricades, sinó que a més a més... permetien a la cavalleria i l’artilleria maniobrar amb comoditat i desplaçar-se ràpidament d’un punt a un altre de la ciutat. En el seu origen, els bulevards parisencs eren avingudes contrarevolucionàries.
El cas de Barcelona
Dins d’aquests processos de construcció d’eixamples, un tret comú arreu és que s’han de dissenyar partint de l’existència de nuclis i ravals que cal integrar.. O sigui, tots ells tenen uns elements que d’una o altra manera distorsionen el que podria ser un disseny ideal. El cas de Barcelona, però, és absolutament singular.
El 1714, ran la capitulació davant les tropes franco-castellanes, Barcelona és declarada ciutat ocupada, sent sotmesa, ella i els seus habitants, a jurisdicció militar. Per aquest fet, les seves muralles, que eren propietat de la ciutat, van ser expropiades per l’exèrcit invasor i deixaren de ser de defensa contra un enemic exterior, per esdevenir un perímetre fortificat des del que es vigila la ciutat i els seus habitants: l’enemiga és la pròpia ciutat. Per tant les muralles, i una ampla llenca de terra al seu voltant, i tant en temps de guerra com de pau, ha esdevingut zona militar, amb caràcter d’ocupació. I així ho seguirà sent fins el 1856.
No sols això. Durant el setge, el duc de Berwick, cap militar de les forces franco-espanyoles, havia fet enderrocar la més gran part dels masos i altres construccions del Pla de Barcelona, així com tallar tots els arbres que formaven zones més o menys boscoses. Una pràctica habitual dels setges de llarga durada, amb la qual es volia evitar l’aparició sobtada de forces enemigues. Com és natural, al final del setge, tornaven les coses a la normalitat, reconstruint les cases enderrocades i replantant els arbres tallats, etcètera.
Però en el cas de Barcelona, i com expressió de la ràbia i odi dels vencedors a la ciutat que se’ls havia oposat durant 14 mesos, les coses van ser diferents. El duc de Berwick va fer enderrocar tota edificació del Pla que hagués sobreviscut més o menys dempeus, incloent els edificis religiosos. I també talar tots els arbres, incloent el fruiters, que encara estaven dempeus. Com complement d’aquest decret, va prohibir plantar cap mena d’arbre, inclòs els fruiters, així com fer cap mena de construcció permanent en la distància de l’abast d’un tret de canó. Prohibició que en la realitat es va estendre a tot el terme municipal, de manera que en tot aquest terme no es podia construir res fora muralles. Això va fer que Barcelona estigués voltada per un gran espai totalment buit de qualsevol mena de nucli habitat, sense cap mena de construcció que tingués una certa entitat, i sense cap arbre a la vista.
Complement de tot això, va ser la prohibició de fer volar estels. I no rigueu pas, ja que podia ser no pas una simple i innocent diversió, sinó que una forma de fer alguna mena de senyals entre hipotètics atacants, fora, i hipotètics cómplices, dins. I és que Barcelona era una ciutat enemiga sota control militar. I ho seguiria sent durant cent cinquanta anys més.
Bé, amigues i amics, prou per avui, i la setmana vinent seguiré amb aquesta història que, si ens ho mirem bé, no és pas tant del passat com sembla, ja que alguns dels seus trets han seguit existint fins ara mateix. Així que, amicalment com sempre, fins a dilluns o dimarts vinent.
Francesc Font
PD Suposo que esteu al cas d’aquesta gloriosa acció de Google, traduint noms de carrers de poblacions catalanes, i fent esdevenir Josep Pla en José Llano, Ronda de Dalt en Ronda de Arriba, i altres bestieses per l’estil. Amb la qual cosa Google s’ha incorporat a una llarga tradició —que enllaça amb aquesta història que avui he començat— de casteplanizar noms de pobles i ciutats catalanes. Aquells San Baudilio de Llobregat, San Cipriano de Vallalta, Tarrasa, Villafranca del Panadés... que cal recordar que són molt, però que molt, anteriors al franquisme.
El que no sé si sabeu és que si bé totes aquestes “traduccions” van ser, per dir-ho d’alguna manera, no planificades, ja en temps de la dictadura de Franco hi va haver un projecte seriós de traduir-ho tot. Així Vallmoll havia de ser Vallemojado; Montblanc, Monteblanco; Mollet, Mojadito; Massanet de Cabrenys, Demasiadolimpio de Cabras... Però la cosa se’ls va complicar als traductors quan van arribar a Cardedeu... No van gosar fer la traducció literal, i aquí es va acabar la cosa. Diuen.
el proppassat novembre ha fet tres anys d’aquest bloc. Inicialment va ser setmanal, la qual cosa, com que aquestes cartes no son tot just breus, em feia anar de cul tot el cap de setmana, i ara de tramesa més flexible. I cal agrair-vos que conti neu fent-me cas, malgrat els rollos que us engego periòdicment.
Al llarg d'ells, us he parlat d’una pila de coses. Sovint des d’una postura no ben bé emprenyada amb la realitat que ens envolta, però que pot semblar-ho, perquè aquesta realitat és la que és. Sovint emprenyadora. Ara bé, ¿de què podria parlar ara, en aquestes festes nadalenques, que com tots sabem són dies de pau, felicitat i bons desitjos? Dies en els que fins i tot els grans especuladors, els qui planifiquen eros, els grans traficants del que sigui, mentre que sigui altament rendible, ploren —potser que no gaire, però ploren—, veient per enèsima vegada una pel·lícula tan tendrament venedora de falsos sentimentalismes com és Què bonic que és viure, i altres coses per l’estil.
Sí. Evidentment, no són dies per parlar de què el mes de novembre, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda va fer un informe en el que es diu que el frau fiscal i el seu cosí germà, l’economia submergida, equival a Espanya al 23% del PIB. El doble dels països capitalistes seriosos, i si fa no fa el mateix que Grècia, Itàlia i Irlanda, que ja veiem com estan. Segons el càlcul que es fa en aquest informe, el conjunt de la defraudació puja, pela amunt pela avall, a 88.000 milions d’euros. Calculant que sols que es rebaixés aquesta defraudació al 13% del PIB, el resultat seria un increment dels ingressos de l’estat de cap a 38.500 euros. Doncs bé, resulta que en el seu discurset d’investidura, el senyor Rajoy no sols no va fer cap referència a aquest tema, sinó que va anuniar una tisorada de 16.500 milions. Pràcticament la meitat del que s’ingressaria si es reduís el frau. I de pas també els defraudadors, esclar.
No, no us parlaré d’això. Ni de la vacil·lant acció política del senyor Mas, qui per altra banda tampoc parla gaire del frau nostrat, dels de casa, vaja, i ja fa temps que s’ha apuntat a la tisorada. Ni tampoc us inflaré el cap amb les noves de què el bluf de les economies emergents està fent aigües... I encara menys amb que després de la gasiva política monetària del senyor Trichet, el nou factòtum del BCE, el senyor Draghi, ha decidit llançar la casa per la finestra. Posant a disposició de la màfia bancària de l’UE mig milió d’euros al força modest interès de l’1 per cent anual. Amb la qual cosa, aquests bancs podran comprar deute sobirà entre el dos i el sis per cent, ajudant a incrementar els dèficits d’alguns estats, i fent un negoci molt més fàcil i ràpid que si el préstec el fan a empreses o particulars.
Però no parlaré de res d’això, perquè penso, n’estic convençut, que en aquests dies de pau i alegria cal ser positiu, ser bona persona i perdonar els nostres enemics. Reconeixent fins i tot allò que, en contra de la seva voluntat, han fet de bo. Felip V de Castella i rodals —IV de Catalunya i rodals, que la història és la història—, i el duc de Berwick, posem per cas.
I és que quan es fa referència a l’Eixample barceloní, sempre es parla de Cerdà. Que és qui el va dissenyar, sens dubte. Però, en veritat veritat, ¿a qui és deu que Cerdà pogués dissenyar aquest extraordinari eixample? Doncs, i que ningú s’esveri, a aquests dos individus. I ara us explicaré, perquè dic això.
Els eixamples
Les guerres napoleòniques són pràcticament les darreres en les que els exèrcits encara han de setiar, i assaltar, ciutats voltades de muralles. Poc després, el perfeccionament dels projectils explosius de gran potència farà esdevenir en ben poc efectives les velles muralles de defensa, moltes d’elles d’origen medieval. Ultra això, la revolució industrial va fer que als enfores de les ciutats que esdevenien centres industrials s’instal·lessin les grans fàbriques que anaven apareixent, i que no tenien espai dins de la ciutat, amb el consegüent assentament al seu voltant de la mà d’obra que emigrada de les zona rurals —sovint famílies senceres expulsades del camp per la progressiva instauració del mode d’explotació capitalista al món agrari—, la qual es posa a viure, de forma més que precària, als voltants d’aquestes fàbriques.
És així com al centres industrials apareixen en pocs anys, i de forma incontrolada, tant petits nuclis habitats com nous ravals. Amb la conseqüència de què les velles muralles no sols han esdevingut obsoletes quan a defensa, sinó que també un destorb per a l’expansió de la ciutat. De manera que el seu enderrocament i la planificació d’eixamples és general a moltes ciutats europees a partir del segon terç del segle XIX.
Apareixen aleshores noves concepcions urbanístiques, en general hereves dels projectes més o menys il·lustrats i racionals assajats en el segle anterior, que plantegen que la construcció dels nous barris extramurs no poden deixar-se a l’atzar, sinó que hi ha d’haver alguna mena de planificació que absorbeixi, o remodeli, els nuclis sorgits espontàniament. I que de pas projecti com ha de ser la nova ciutat del futur. Són els eixamples.
Aquestes, en general tenen un caràcter progressista ja que tendeixen a evitar que es reprodueixin els carrers estrets, tortuosos i mal ventilats de les velles ciutats, alhora que també preveuen un subministrament abundós d’aigua potable a les cases particulars. Si més no, abundor de fonts públiques, i altres serveis públics com parcs, clavegueres connectades a les cases, per tal d’aconseguir una higienització del tot absent als nuclis històrics, etcètera.
Ara bé, no es pot deixar de banda que alguns dels aspectes aparentment més progressistes: carrers amples i rectes connectats entre ells per amples passeigs i avingudes, no sempre obeeixen a criteris estrictament higienitzadors, sinó que, expressament o de forma inconscient, sovint es va seguir el model creat el 1853 a París per Haussmann. Sobre aquest model cal para compte que, després de l’experiència de la Revolució de 1848, Haussmann, impulsat per Napoleó III, havia dissenyat unes amples avingudes, els grans bulevards parisencs, que no sols eren per la seva amplitud gairebé impossible de ser tallades amb barricades, sinó que a més a més... permetien a la cavalleria i l’artilleria maniobrar amb comoditat i desplaçar-se ràpidament d’un punt a un altre de la ciutat. En el seu origen, els bulevards parisencs eren avingudes contrarevolucionàries.
El cas de Barcelona
Dins d’aquests processos de construcció d’eixamples, un tret comú arreu és que s’han de dissenyar partint de l’existència de nuclis i ravals que cal integrar.. O sigui, tots ells tenen uns elements que d’una o altra manera distorsionen el que podria ser un disseny ideal. El cas de Barcelona, però, és absolutament singular.
El 1714, ran la capitulació davant les tropes franco-castellanes, Barcelona és declarada ciutat ocupada, sent sotmesa, ella i els seus habitants, a jurisdicció militar. Per aquest fet, les seves muralles, que eren propietat de la ciutat, van ser expropiades per l’exèrcit invasor i deixaren de ser de defensa contra un enemic exterior, per esdevenir un perímetre fortificat des del que es vigila la ciutat i els seus habitants: l’enemiga és la pròpia ciutat. Per tant les muralles, i una ampla llenca de terra al seu voltant, i tant en temps de guerra com de pau, ha esdevingut zona militar, amb caràcter d’ocupació. I així ho seguirà sent fins el 1856.
No sols això. Durant el setge, el duc de Berwick, cap militar de les forces franco-espanyoles, havia fet enderrocar la més gran part dels masos i altres construccions del Pla de Barcelona, així com tallar tots els arbres que formaven zones més o menys boscoses. Una pràctica habitual dels setges de llarga durada, amb la qual es volia evitar l’aparició sobtada de forces enemigues. Com és natural, al final del setge, tornaven les coses a la normalitat, reconstruint les cases enderrocades i replantant els arbres tallats, etcètera.
Però en el cas de Barcelona, i com expressió de la ràbia i odi dels vencedors a la ciutat que se’ls havia oposat durant 14 mesos, les coses van ser diferents. El duc de Berwick va fer enderrocar tota edificació del Pla que hagués sobreviscut més o menys dempeus, incloent els edificis religiosos. I també talar tots els arbres, incloent el fruiters, que encara estaven dempeus. Com complement d’aquest decret, va prohibir plantar cap mena d’arbre, inclòs els fruiters, així com fer cap mena de construcció permanent en la distància de l’abast d’un tret de canó. Prohibició que en la realitat es va estendre a tot el terme municipal, de manera que en tot aquest terme no es podia construir res fora muralles. Això va fer que Barcelona estigués voltada per un gran espai totalment buit de qualsevol mena de nucli habitat, sense cap mena de construcció que tingués una certa entitat, i sense cap arbre a la vista.
Complement de tot això, va ser la prohibició de fer volar estels. I no rigueu pas, ja que podia ser no pas una simple i innocent diversió, sinó que una forma de fer alguna mena de senyals entre hipotètics atacants, fora, i hipotètics cómplices, dins. I és que Barcelona era una ciutat enemiga sota control militar. I ho seguiria sent durant cent cinquanta anys més.
Bé, amigues i amics, prou per avui, i la setmana vinent seguiré amb aquesta història que, si ens ho mirem bé, no és pas tant del passat com sembla, ja que alguns dels seus trets han seguit existint fins ara mateix. Així que, amicalment com sempre, fins a dilluns o dimarts vinent.
Francesc Font
PD Suposo que esteu al cas d’aquesta gloriosa acció de Google, traduint noms de carrers de poblacions catalanes, i fent esdevenir Josep Pla en José Llano, Ronda de Dalt en Ronda de Arriba, i altres bestieses per l’estil. Amb la qual cosa Google s’ha incorporat a una llarga tradició —que enllaça amb aquesta història que avui he començat— de casteplanizar noms de pobles i ciutats catalanes. Aquells San Baudilio de Llobregat, San Cipriano de Vallalta, Tarrasa, Villafranca del Panadés... que cal recordar que són molt, però que molt, anteriors al franquisme.
El que no sé si sabeu és que si bé totes aquestes “traduccions” van ser, per dir-ho d’alguna manera, no planificades, ja en temps de la dictadura de Franco hi va haver un projecte seriós de traduir-ho tot. Així Vallmoll havia de ser Vallemojado; Montblanc, Monteblanco; Mollet, Mojadito; Massanet de Cabrenys, Demasiadolimpio de Cabras... Però la cosa se’ls va complicar als traductors quan van arribar a Cardedeu... No van gosar fer la traducció literal, i aquí es va acabar la cosa. Diuen.
PS: eixa situació desls eixamples era comuna a tot Europa: El Ring vienès, el París de Lluís-Napoleó i Hausmmann, etc. En el nostre cas, l'important fou que enderrocaren les murades i Ciutadelles, doncs tant a València com a BCN els canons españols apuntaven vers endins, no pas cap a l'exterior. Mentre els exercits alliberen Madrid, Burgos, etc...l'exercit és el d'ocupació. NO tenien cap escròpul a anomenar-lo pel seu nom.
Respecte l'Eixample, a Barcelona hi va haver un tret possiblement únic a Europa, un gran espai pla, i a més sense cap construcció, en la pràctica sense ni tan sols un arbre.